La banca sempre guanya. Ho acabem de constatar. És un tòpic, però és cert. En la sessió borsària de l’Ibex 35 de l’endemà que el Tribunal Suprem espanyol dictaminés que l’impost sobre les hipoteques havia de recaure sobre els clients en comptes dels bancs, les accions dels sis bancs espanyols que cotitzen el selectiu espanyol es van disparar. A primera hora els guanys del Banc Sabadell i de CaixaBank, eren del 6% i el 5,2%, respectivament. Els altres bancs arrossegaven fortes pujades com el cas de Bankia, el 4,56%, Bankinter, el 3,98%, el Santander, 3,67% i el BBVA, 3,05%. La banca sempre guanya, certament. A costa dels clients. Tot plegat és un escàndol d’enormes proporcions.

El Tribunal Suprem va avortar l’esperança de milers de subscriptors d’hipoteques que confiaven que l’alt tribunal mantindria, ni que fos amb matisos, la decisió que havia pres el dia 18 d’octubre de fer tributar l’impost d’actes jurídics documentats (IAJD) als bancs, i no pas als usuaris de crèdits hipotecaris. És veritat que la votació final va ser ajustada, 15 contra 13, però l’insuportable, el que demostra una vegada més que la justícia espanyola és una casa de barrets, és que aquesta reconsideració s’hagi pogut produir. La pressió del món financer, per altra banda rescatat amb diners de tots els contribuents després de la gestió irresponsable dels anys de vaques grasses, ha aconseguit capgirar una sentència ferma.

El primer que et ve al cap quan reps una notícia com aquesta és que Espanya és com aquell Imperi Centreafricà que es va inventar el 1976 Jean-Bédel Bokassa i que, per sort, només va durar tres anys. Però aquell dictador entretant va destruir l’antiga República Centreafricana. Se’n recorden del criminal? El president francès d’aleshores, Valéry Giscard d’Estaing, n’era amic i defensor i va proporcionar-li ajuda econòmica i militar. En contrapartida, Bokassa I invitava Giscard d’Estaing a fer excursions de caça a l’Àfrica i proveïa França d’urani, mineral vital per al programa d’armes nuclears francès. Uns tripijocs que s’assemblen molt als que practica constantment la monarquia espanyola. Abans i ara.

Els abusos judicials, la protecció dels corruptes, els enriquiments abusius i un rei escorat cap a l’extrema dreta demostren que, efectivament, l’Estat fa molta mala olor

El règim del 78 a Espanya s’està descomponent a marxes forçades. “Something is rotten in the State of Denmark” —va fer-li dir Shakespeare a Horaci, l’amic del príncep Hamlet. No hi ha dubte que alguna cosa esta podrida a Espanya com ho estava a la Dinamarca del segle XVII. Els abusos judicials (assenyalats pel TEDH aquesta setmana mateix en condemnar Espanya pel cas Otegi), la protecció dels corruptes, els enriquiments abusius i un rei escorat cap a l’extrema dreta demostren que, efectivament, l’Estat fa molta mala olor, en aquesta monarquia bananera consagrada per una Constitució que en el seu 40è aniversari només serveix per justificar la presó de pobles i persones i per avalar una justícia a la carta. Caldrà esperar a veure quin recorregut tenen les mesures legislatives anunciades ahir per Pedro Sánchez per tal que “mai més” el client no hagi de fer-se càrrec d’un impost hipotecari que està pagant des de fa 20 anys. Per tant, el socialistes ja van tenir l’oportunitat de reformar el que ara diuen voler canviar. Com estem constatant en el conflicte català, el PSOE no és precisament un partit valent. Al revés, és un partit submís com un animal de companyia. Forma part de la podridura.

Giscard d’Estaing va caure quan es va descobrir que l’emperador Bokassa li regalava assíduament diamants, fent bona la dita que tothom té un preu. La confiança amb la democràcia es basa en el contracte entre els poders polítics i la ciutadania. Però a l’Espanya monàrquica aquest contracte s’ha trencat fa molt de temps. I és que el millor retrat dels que està passant a Espanya vaig veure’l resumit en una vinyeta que em va enviar un amic per WhatsApp. S’hi veu María Dolores de Cospedal —la nova Sánchez Camacho de La Camarga, sense l’inefable José Zaragoza pel mig, almenys de moment— que sosté un cartell on es pot llegir: “¿Qué esperabas de un país en el que el partido de los ricos se llama ‘Popular’, el de la élites financieras ‘Ciudadanos’, el sindicato del crimen ‘Manos Limpias’ y el periódico de los tontos La Razón?”. No res, esclar. Separar-se tan aviat com sigui possible de tota aquesta merda. Si més no aquesta és l’opció —la millor opció— que tenim els ciutadans de Catalunya. Si ens esperem gaire, la monarquia bananera ens engolirà.