Una gran participació. Aquesta és la primera conclusió que cal extreure de la jornada electoral, en la línia del que fa temps que passa a Catalunya. Els ciutadans d’aquest país tenen ganes d’urnes i a cada elecció s’ha demostrat. Només els partits espanyolistes no se n’han adonat. Les ganes de votar són tan altes, que la participació en aquestes eleccions espanyoles ha augmentat 11 punts en relació amb la que va haver-hi el 2016. Qui pot negar la voluntat democràtica dels catalans? Qui pot negar que la mobilització ciutadana és altíssima des de fa més d’una dècada? Només els cecs poden confondre els vots amb la rebel·lió i la violència. Els cecs i els malintencionats, és clar. Els fonamentalistes de la pàtria espanyola, incapaços de resoldre un conflicte polític amb mecanismes polítics.

L’Espanya dual és un fet. A Catalunya i al País Basc els vots sobiranistes o independentistes són majoria. Intentar governar a Espanya contra Catalunya, que és la línia argumental de Cs, si és que el PSOE s’aboca a pactar amb el partit d’Albert Rivera, serà suïcida. La inestabilitat de la política espanyola està garantida perquè, malgrat tot, Cs no pot complir el somni d’esdevenir el partit frontissa. L’arc parlamentari espanyol està massa dividit i la persistència dels partits nacionalistes o independentistes farà impossible continuar com si res, sense cap oferta política que desencalli el conflicte sobiranista. A Espanya la fragmentació de les dretes ha afavorit l’esfondrament del PP i l’eclosió de l’extrema dreta. L’anticatalanisme ha donat ales a Vox, que és el partit que s’ha beneficiat de la campanya etnicista i xenòfoba anticatalana d’aquests anys.

Qui pot negar la voluntat democràtica dels catalans? Qui pot negar que la mobilització ciutadana és altíssima des de fa més d’una dècada? 

El PSOE, i molt especialment Pedro Sánchez, s’ha beneficiat de la fragmentació de la dreta, però, també, del pànic que el tripartit de dretes ha generat entre els electors. A més, les disputes del conglomerat podemita han castigat la coalició de Pablo Iglesias, que ha perdut la frescor dels seus inicis, en benefici del PSOE. Amb aquesta victòria, contundent, Pedro Sánchez podrà acabar amb la vella guàrdia socialista que li ha estat fent el llit. Adeu a Felipe González i companyia, que ja és la prehistòria d’un PSOE en mutació generacional. L’espanyolisme rampant d’un dirigent socialista com Lambán, d’Aragó, només dona com a resultat que Cs es converteixi en el segon partit de la comunitat. Més val que el PSOE faci una reflexió en profunditat sobre quin camí cal seguir.

A Catalunya, no ho pot negar ningú, l’independentisme ha aconseguit la victòria. En conjunt, sumats els tres grups, té més vot que ningú i, quant a la representació parlamentària, l’ha augmentada fins a arribar als 22 escons. Una altra cosa són els equilibris interns en el camp independentista. ERC ha sortit reforçada per la capacitat del partit de Junqueras d’aglutinar al seu entorn el que havia aconseguit Junts per Catalunya el 21-D. Els poso un exemple. A l’Estació del Nord, l’espai on ha celebrat la nit electoral ERC, hi havia Miquel Puig, un home del sistema convergent, que el desembre passat va donar suport a la llista del president i que ara fins i tot es presenta a les eleccions municipals a la llista d’Ernest Maragall. En pocs mesos, Junts per Catalunya ha centrifugat massa gent. I quan algú es presenta davant el públic dividit, sense líders clars a l’interior, amb invents que van i venen al gust de no se sap qui, té tots els números per perdre. O per consolar-se.

Però ja hi haurà temps d’analitzar tot el que ha passat. De moment, ha quedat clar que els catalans i catalanes volen votar. I que quan voten, donen la majoria als independentistes.