Parlem de JxCat. Tornem-ne a parlar. En l’anterior article ja vaig plantejar que JxCat no pot ser de cap manera el resultat d’una mera fusió, per altra banda impossible, entre JxCat, PDeCAT i la Crida. No amagaré el que alguns volen amagar sobre JxCat: aquesta coalició va començar com un grup parlamentari, a l’interior del qual hi ha, almenys, tres sensibilitats diferents. La Crida mereix un altre tracte, perquè els que hi van creure i són a la direcció, com ara els republicans Pep Andreu, Gerard Sesé, Maria Àngels Cabasés o els independents com Maria do Carmo Marques-Pinto i la constel·lació de directius a l’entorn de Jordi Sànchez, no volen sentir a parlar de fusions de cap mena. D’altra banda, seria l’estafa del segle!

La primera tendència és la que s’aglutina rere l’aliança Turull-Rull-Artadi-Batet, diguem-ne el sector del PDeCAT governamental anti-Pascal, quan aquesta dona era algú, i que alguns opinadors anomenen despectivament “camarilla”, atès que només s’expliquen si ocupen els llocs més rellevants de l’administració catalana i del Govern. El que sí que és cert és que aquesta “posició” de privilegi els serveix per intentar marcar el ritme de la resta. És una aliança circumstancial, que s’ha repetit a les eleccions municipals, amb un resultat negatiu descriptible. No tots els caps de fila són iguals, tanmateix. Actualment, a més, estan en plena competició per fer-se amb el control del PDeCAT per tal de poder pilotar l’enèsima refundació del “món postconvergent”, que ells assumeixen com a propi, mitjançant la fusió impossible que he esmentat al principi. És veritat que controlen una part del grup parlamentari i de la direcció de la Crida, atès que Jordi Sànchez així ho va permetre, però al partit ho tenen pitjor, ja que David Bonvehí s’hi ha atrinxerat i té els seus seguidors. Darrerament proliferen les declaracions i els posicionaments públics dels que s’ofereixen per liderar aquest subgrup. No sempre qui surt primer de l’engraellat guanya una cursa.

El segon grup de JxCat està integrat, sobretot, per les diputades i els diputats independents, majoritàriament de centreesquerra, que el 21-D eren favorables a la unitat amb ERC i que s’han compromès, amb gradacions diferents, amb la Crida. Aquí destaquen Pep Costa, Toni Morral, Laura Borràs, Pep Riera, Francesc de Dalmases, Teresa Pallarès, Salwa El Gharbi i Aurora Madaula, aquestes dues dirigents de Junts per la República, un grup sortit per donar coherència als “escons independents” de JxCat, però que amb el temps s’ha independitzat i s’ha ampliat amb altra gent (Ferran Mascarell, per exemple) que comparteixen una mateixa manera de concebre l’acció política i que coincideix a reclamar que el PDeCAT deixi d’intentar dominar i patrimonialitzar JxCat. És allò de “no en el meu nom” que va piular una diputada quan el PDeCAT es va apropiar de la marca JxCat. El resultat de les últimes eleccions —i sobretot el contrast entre l’èxit de les europees i la trompada a les espanyoles i a les municipals— han demostrat que aquest grup, al qual sovint l’acusen d’estar integrat per polítics barbamecs, d’anar amb el lliri a la mà, tenia molt més ben apamat el país que no pas els suposats “professionals” de la política. Hi ha qui s’equivoca des de l’endemà de la victòria electoral del 2010 i encara no se n’ha adonat. No encertar-ne ni una hauria de fer reflexionar amb modèstia als que han fet embarrancar el vaixell per deixar pas a altra gent. A més, aquest sector esquerrà de JxCat és l’únic que, segons els estudis als quals he pogut accedir, és limítrof amb els votants de l’efímer Front Republicà, ara orfes. Té camp per córrer, doncs. Fins i tot sol.

Cal desembolicar la troca si JxCat pretén construir una opció realment nova a l’entorn de Carles Puigdemont. I el primer que cal reconèixer amb tota humilitat és que cal parlar més del futur que del passat

El tercer sector d’aquest trencaclosques és, per resumir-ho, les restes dels partidaris de Marta Pascal. Dos dels seus representants, els diputats lleidatans Josep Maria Forné i Xavier Quinquillà, la setmana passada van presentar l’associació Construint Present, per combatre el “pensament màgic” independentista (que és el mantra que van posar en circulació els intel·lectuals que antigament donaven suport a Artur Mas), atès que “no n'hi ha prou amb tenir la raó perquè te la donin. Ens cal força democràtica, és a dir, una majoria de ciutadans àmplia i reconeguda. Ens cal consolidar aquesta majoria”, apuntant en la línia de concentrar esforços en “eixamplar la base”, una estratègia que des del fracàs del 27-D ha abanderat ERC i que comparteixen els antics convergents, com ara Carles Campuzano, Sergi Miquel o Lluís Font. És el grup més clarament de dreta, que reivindica que la identitat ideològica —una altra coincidència amb ERC— no es pot sacrificar al procés independentista. Tenen un líder natural, que és Artur Mas, encara que públicament es negui. El gran problema és la debilitat orgànica d’aquest sector, perquè, tot i que de vegades no ho sembli, ni Forné ni Quinquillà militen al PDeCAT. Goso dir que Xavier Fonollosa, l’exitós batlle de Martorell —reelegit amb una contundent majoria absoluta— podria ser el “tapat” que anhelen, tot i que les dades demoscòpiques demostrin que l’independentisme de dreta ho té molt difícil. La dreta catalana és, de moment, autonomista (la nova Lliga Democràtica va per aquí) o decididament anticatalanista. Toni Castellà n’és l’excepció.

La Crida mereix, com he dit abans, un tractament a part. Tampoc no els amagaré que jo mateix no les tenia totes quan van començar el projecte. Ben aviat es va veure que l’entorn del PDeCAT governamental tenia ànsies de convertir aquesta plataforma unitària en un nou instrument de regeneració del seu espai. Però va resultar que allò que ara reivindica amb claredat i una certa agonia Toni Morral, elegit Secretari General al Congrés del 26 de gener, tot i que la persona més votada per integrar la direcció va ser Laura Borràs, va impedir-ho. Afirma Morral que “La diferència entre JxCat i la Crida és el PDeCAT, nosaltres sumem persones i no pas partits”. Efectivament, la Crida va néixer per superar la resistència dels partits independentistes a unir-se electoralment i forçar una unitat de base. El problema és que a l’hora de la veritat, el PDeCAT, el de dins i el de fora de la Crida, van impedir que la Crida es presentés a les eleccions espanyoles. La rebregada d’ERC a JxCat va ser antològica, malgrat la imposició de Jordi Sànchez que Laura Borràs assumís el rol d’independent assimilada a la Crida que ell no podia prendre per raons òbvies. Quan els invents es fan amb gasosa acostumen a acabar esbravats. I encara van tenir sort que Borràs fes una de les millors campanyes que s’han fet des d’aquest món, si exceptuen les del 21-D i les europees del 26-M, totes dues protagonitzades pel president Carles Puigdemont. Caldria que algú en prengués nota, per començar el mateix interessat.

La conclusió és òbvia. Cal desembolicar la troca si JxCat pretén construir una opció realment nova a l’entorn de Carles Puigdemont. I el primer que cal reconèixer amb tota humilitat és que cal parlar més del futur que del passat. Tota identificació de JxCat amb el que era propi del règim del 78, incloent-hi les persones, està condemnat al fracàs. I també cal que la via per reordenar aquest espai es faci reconeixent les tendències que acabo d’explicar. Tothom hi té un lloc, si és que vol, és clar, perquè la centralitat en aquest país reclama que algú tingui la gosadia d’imaginar de nou el que Valentí Almirall va plantejar el 1886. El seu catalanisme era autonomista i federal, com corresponia a l’època, el d’ara només pot ser independentista i cosmopolita. Per tant, progressista. Així és com les arrels populars d’aquest moviment d’alliberament nacional més que centenari tornaran a donar els fruits que necessita la política catalana.