La tercera via som nosaltres: els independentistes possibilistes. Som els que estem atrapats entre els suposats radicals, els que volen tatuar-se al cul l’al·legat de Xavier Melero per recordar-se per sempre més de la traïció dels presos polítics al poble de Catalunya, i els que els insulten perquè troben que les paraules de l’excel·lentíssim advocat són la prova del nou que el rei va despullat i no se n’adona perquè s’ha drogat amb l’independentisme màgic. Dos extrems, suposadament independentistes, que en comptes de denunciar la “fiscalia màgica”, que és la que s’ha inventat una realitat paral·lela per demostrar fins a quin punt l’independentisme és violent, xenòfob i colpista, li fan el joc per justificar les seves pròpies febleses. Qui té el cul llogat, té el cap emboirat i qui no té cervell pensa amb l’entrecuix. És o no és una mentida que els catalans es rebel·lessin violentament contra l’Estat? És o no és una mentida que els polítics catalans intentessin fer un cop d’Estat? És o no és una mentida que els policies nacionals i els guàrdies civils fossin assetjats per la multitud el 20-S?

Els que acusen als 12 del patíbul de representar la traïció o l’independentisme màgic són com aquells recalcitrants irlandesos que li van etzibar un tret al cap a Michael Collins, un dels líders de la revolta de Pasqua de 1916 i organitzador de la resistència, després que suposadament “s’abaixés els pantalons”, dirien ara els plusquamperfets, davant dels anglesos i acceptés la partició de l’illa. Collins va fer de polític i la resposta dels intransigents va ser matar-lo. Aquí no arribem a tant. És un país de radicals de saló a qui agraden els puros cars o les paelles de marisc per fer passar la pena. Hi ha radicals que ho són simplement per allò de “sostenella y no enmendalla” del gentilhome castellà, que treia a passejar l’espasa per error i després no aconseguia enfundar-la per mera supèrbia. Tants anys de dominació espanyola afecta al cervell de les ments més lúcides. Entre l’acusació de vendre’s per 155 monedes de plata i l’actual acusació que el 27-O tothom anava drogat o bé mentia, hi cap la possibilitat que l’Estat hagi abusat de la seva posició per desbaratar el moviment independentista.

Els independentistes possibilistes no necessitem renunciar a la independència i al que hem fet per demostrar que som pragmàtics

El 28 de juny de 1923, Francesc Macià era diputat a Corts. Llavors, segons la gent de la Lliga i d’Acció Catalana, és a dir de la dreta i dels refinats intel·lectuals catalanistes, l’Avi era un eixelebrat. La tarda d’aquell dijous d’estiu Macià, des del seu escó, tal com es feia abans, va pronunciar un discurs que si un diputat català el pronunciés avui sortiria emmanillat de la Carrera de Sant Jerónimo. Macià volia fitxar la posició dels anomenats “separatistes”. I a fe de déu que va fer-ho i amb  contundència. Va advertir la cambra, el govern i la monarquia que si continuaven ignorant les aspiracions catalanes, als catalans no els quedaria cap altra opció que resoldre el dilema “de continuar sojuzgados a la conducta que han venido observando los gobiernos, o ir a la violencia”. En aquell precís instant, el president del Congrés, el reformista Melquiades Álvarez, va interrompre’l per assegurar, seguint l’ortodòxia a l’ús, que a “España no se toleran más violencias que las que están dentro de la ley”. “Si a eso vais —va respondre Macià— nosotros contaremos con otras ayudas y formaremos un bloque. Pensadlo antes bien, pues vais a derramar preciosa sangre y adelantar quizás con ello la consecución de nuestros ideales. Nosotros estamos dispuestos a lograr la libertad e independencia de Cataluña pase lo que pase. Nosotros no acudiremos al Parlamento el día que tratéis el problema catalán. Solo vendrán, de Cataluña, los que inútilmente tengan aún en vosotros esperanzas. Mientras tanto, nosotros seguiremos la marcha ascendente, convencidos de que la libertad e independencia de mi pueblo todo lo justifica”. Tres anys més tard, i un cop fracassat l’episodi de Prats de Molló, Macià es trobava davant d’un jutge d’instrucció francès que l’interrogava per segona vegada. Va aprofitar-ho per fer una declaració en què insistia a defensar la via armada i que començava així: “Els conjurats catalans, com vosaltres els anomeneu, representen la persistència de l’esperit rebel de la Catalunya oprimida.[...] Mai l’esperit liberal no podrà fraternitzar amb el despotisme, ni l’esperit democràtic amb la reacció inquisitorial. [...] Volem una Catalunya independent dintre del concert dels pobles lliures; un Estat democràtic, pacífic i republicà al costat d’aquesta França que estimem i per la qual dotze mil catalans van morir a Verdum”. El 1931, quan Macià es va fer enrere en la proclamació de la República Catalana, el coratge dels anys anteriors no va protegir-lo de les crítiques dels insatisfets i dels mestretites.

Els independentistes possibilistes no necessitem renunciar a la independència i al que hem fet per demostrar que som pragmàtics. El 27-O, que repeteixo per enèsima vegada va estar a punt de matar l’1-O, vam intentar proclamar una república i no vam aconseguir-ho. Es volia forçar una negociació, sense violència de cap mena, que aquesta és la diferència amb els anys de predomini del macianisme. Però l’Espanya actual és filla del franquisme i de la dictadura anterior, la del 1923, precisament, i els polítics espanyols d'avui dia són encara més intolerants que els d’abans. Si una rebel·lió triomfa, com va recordar Melero a la sala del TS, deixa de ser-ho, i si no hi ha hagut violència no pot ser mai una rebel·lió. I si un parlament aprova unes lleis que serveixen per avalar uns actes, que la fiscalia manipula i els vol convertir en il·legals, i el Govern les aplica, és evident que els responsables no han fet altra cosa que seguir la pròpia legalitat. Aquest simple raonament, que és jurídic però també és polític, és el que fan servir els aliats “involuntaris” amb la fiscalia —ai las!— per desacreditar la digna lluita dels presos polítics. Tranquils, savis, ho tornarem a fer, però millor.