S'atrapa abans un mentider que un coix. Deu ser per això que la gent, aquella gent que és menystinguda però alhora temuda pels privilegiats, desconfia dels partits polítics. I és que la política catalana està dominada per la mentida. I per la maldat d’alguns polítics que no tenen cap escrúpol i van explicant mentides com si fossin grans veritats. Unes mentides alimentades, a més, pel periodisme partisà, que em comptes d’informar i de desemmascarar el mentider, es comporta com un trol de paper simplement perquè convé a la línia editorial del diari on treballa. Tant és que el mentider es faci passar per independentista i d’esquerra i que el diari sigui de dreta i unionista, perquè l’important és que coincideixen a carregar-se una tercera persona. No hi ha pitjor enemic que un mal amic. Un fals amic encara és pitjor. Amics falsos i falsos amics, aquests és el drama de la vella política catalana.

Argumentava ahir Jordi Galves, en el seu article en aquest diari, que s’ha posat en marxa un estratègia subtil per “convèncer de mica en mica els electors sobiranistes de la impossibilitat pràctica de la independència”. En aquest esforç coincideixen els independentistes de sempre, els que han viscut tota la seva vida de ser-ho, i els unionistes que volen tornar a la normalitat. Només els separa una escletxa. Els unionistes volen desempallegar-se com sigui de Carles Puigdemont mentre que els antics independentistes ja han entès que potser els convé reivindicar-lo. Al final han entès que la gent, el poble pla, polititzat però no partidista, està al costat del president exiliat. És per això que ara s’afanyen a parlar d’unitats estratègiques, que estaria molt bé que existissin si realment fossin veritat i no tan sols una operació de màrqueting. O quan parlen del desglaç en la relació entre Junqueras i Puigdemont, cosa que em semblaria òptima si, a més a més, també fos realment veritat. I no ho és, perquè Junqueras no ha volgut mai —ni per carta i de cap altra manera— refer la relació amb el MHP Puigdemont. El pitjor és que l’entorn de l’antic vicepresident furga en la ferida.

La divisió dels partits independentistes va contribuir a la derrota de fa un any d’una manera importantíssima

En l’actual coalició de govern, que és la que és perquè no n’hi pot haver cap altra, les estratègies dels consellers són ben diferents. La divisió va per persones i no pas per barris partidistes. És per això que la música d’un conseller provinent del pinyol del PDeCAT pot arribar a sonar igual que la d’un conseller repescat de l’antiga ERC. Deu ser que aquells que abans eren políticament irreconciliables ara comparteixen l’anhel de promoure un pujolisme 2.0 —en versió de centreesquerra— per retornar a la ficció del peix al cove. Si el pujolisme ja era un miratge, perquè no va arribar a ser mai un projecte nacional, més enllà de l’eficiència —o no— per organitzar una administració autonòmica, el pujolisme 2.0 sorgeix de la renúncia a la independència dels que volen convertir l’independentisme en una mena de placebo polític bastit des de la desesperança. Des de l’assumpció d’una derrota que, tanmateix, només va ser-ho a mitges.

No és bo caure en l’autoengany. És cert. Fa un any, l’Estat va aconseguir que la declaració d’independència no durés ni 24 hores. La divisió dels partits independentistes va contribuir a la derrota d’una manera importantíssima. S’ha anat veient amb el temps. Però aquells que van deposar el Govern i van aplicar el 155 també van quedar tocats. Al capdavall, ni Mariano Rajoy, ni Soraya Sáenz de Santamaria, ni María Dolores de Cospedal són avui al capdavant de l’executiu espanyol. No els van fer fora del poder tan sols per la corrupció. El conflicte català també va contribuir-hi. Ara és Pedro Sánchez qui governa. Ell va ser el còmplice necessari perquè el PP apliqués el 155 i es perseguís judicialment el sobiranisme. El PSOE mai no serà un bon aliat. Com a molt s’hi pot negociar, des d’una posició de força, des de l’amenaça, que és l’únic idioma que entenen els polítics espanyols.

Els independentistes que només volen convertir-se en un mer animal de companyia en la política espanyola ens enganyen. Alimenten la desesperança. Aquest és el moment d’aprofitar la debilitat espanyola, fins i tot des d’un punt de vista nacional, malgrat el soroll que provoquen els escarafalls patriòtics. Com explica el professor Xosé M. Núñez Seixas en un llibre de recent publicació, Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018, la identitat nacional espanyola se sosté avui mitjançant símbols informals, com ara cantants de moda o esportistes (d’aquí la polèmica sobre la pancarta a favor dels presos i la celebració d’un altre títol del cerverí Marc Márquez), però no per objectius polítics compartits, i de consens, sobre la legitimitat del poder i la sobirania. Qui vulgui realment la independència de Catalunya ha d’afavorir el consens entre catalans i no pas entre espanyols. Em sembla que això és d’una lògica meridiana. Si hi ha independentistes que volen retornar al tradicional catalanisme espanyolista —en la versió que sigui, nacionalista o federal—, doncs que ho diguin amb valentia. Sense enganys, sense vergonya.