Hauríem d’agrair a Cayo Lara l’atac de sinceritat sobre el Pla d’Ocupació Rural (PER, segons les sigles en castellà), l’actual Programa de Foment de l’Ocupació Agrària (PFEA), i de quina manera l’afectaria la independència de Catalunya. El 23 de març, l’antic coordinador d’IU va pronunciar un discurs a Palma del Río (Còrdova) amb el qual va acusar l’independentisme català de ser una forma de “egoisme”, ja que “volen menjar només en el seu plat i no volen compartir el seu plat amb els altres”. Quan els comunistes es posen a parlar dels drets nacionals sempre mesclen ous amb caragols. No s’assabenten de res. Des dels temps de Marx i Engels que els marxistes més ortodoxos qualifiquen de parany burgès les reivindicacions nacionals d’algunes minories, ja que als palestins, posem per cas, se’ls perdona això i molt més. Stalin no va morir el 1953. Continua viu, fresc com una rosa. La profunditat i el refinament teòric del marxista austríac Otto Bauer sobre la qüestió nacional va ser una excepció. Al cap i a la fi, el 1907 els comunistes ja el consideraven un socialtraïdor.

Lara va denunciar també que hi hagi “representants dels jornalers d’Andalusia que donin suport a la independència de Catalunya”, la qual cosa, segons ell, “és una irresponsabilitat” molt greu que posa en perill la subsistència dels andalusos. “Que avanci més l’independentisme no és bo ni per a Andalusia ni per a Espanya […] Amb què pensen pagar el PER?”, es va interrogar, en referència al subsidi agrari creat per reduir les elevades taxes d’atur d’Andalusia i Extremadura, “estem parlant d’economia, estem parlant de caixa única de la Seguretat Social, estem parlant que l’Estat ha de ser garant de la solidaritat”. I per si no havia quedat prou clara la seva opinió, va rematar l’argument amb una altra pregunta: “Perquè si demà s’independitza Catalunya, després s’independitza Euskadi, després s’independitza Galícia... M’expliqueu què és el que quedarà aquí?”. Acollonant! Un líder d’esquerres que es converteix en apologeta del jornaler subsidiat en comptes de proposar acabar amb l’explotació, la de debò, la dels cacics, i denunciar una administració que no fomenta la riquesa i la prosperitat. Lara oblida assenyalar els responsables d’aquesta desigualtat i, especialment, que el PER hauria d’haver estat un pegat momentani.

Lara va acreditar amb les seves paraules que la tan combatuda dicotomia entre “la Catalunya productiva i l’Espanya subvencionada” és una veritat com una catedral

Els jornalers andalusos tenen dret al treball com tothom. Com els pagesos catalans, suposo, víctimes de l’espoli fiscal que redueix la capacitat de la Generalitat per generar riquesa i polítiques agràries, per parlar només del sector agrícola. Amb la desimboltura d’aquest atac de sinceritat, el vell comunista reconeixia per fi el que tothom sap i que tan sols neguen els espanyolistes recalcitrants, entre ells l’histriònic Paco Frutos, un altre comunista de la vella escola, que destil·la tant d’odi contra els independentistes que és capaç d’ajuntar-se amb l’extrema dreta per oposar-se al clam per l’autodeterminació dels catalans amb la mateixa irracionalitat que als anys trenta els comunistes repartien certificats de bona conducta proletària. Sense adonar-se’n, o sí, Lara va acreditar amb les seves paraules que la tan combatuda dicotomia entre “la Catalunya productiva i l’Espanya subvencionada” és una veritat com una catedral. El PER cobreix vuit comunitats autònomes: Extremadura, València, Castella-la Manxa, Aragó, Múrcia, Castella i Lleó, Canàries i Andalusia i serveix per al que serveix.

Atès que podria ser que Lara no hagués llegit mai l’encara estigmatitzat Andreu Nin, aquell trotskista català que va ser assassinat pel PCE i els agents de la GPU, li transcric un fragment d’un text molt recomanable, que podria aplicar-se al que passa avui dia a Catalunya, tot i que Nin hi idealitzés el que aportava l'URSS respecte a les nacionalitats, la dictadura del proletariat com a solució als problemes que comportava la revolució democràtica burgesa i aquesta idíl·lica Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria que no va existir mai. “El moviment nacional a Catalunya —escrivia Nin—, pel seu contingut i per la participació de les masses populars, és, en aquests moments, un factor revolucionari de primer ordre, que contribueix poderosament, amb el moviment obrer, a contenir l’avanç victoriós de la reacció”. D’aquí va sortir-ne la proposta d’autodeterminació que va defensar el dirigent comunista assassinat pels estalinistes com a solució al reclam d’emancipació de Catalunya.

Alguns comunistes catalans, als quals Lara menysprea o expulsa, finalment avui donen la raó a aquest Nin clarivident dels anys trenta i se’n van per l’esquerra. Nin ha guanyat Lara. Uns altres comunistes, els ortodoxos, es dediquen a l’onanisme revolucionari, idealitzant una anhelada revolució social que, quan la tenen davant, no saben reconèixer-la o simplement la posterguen perquè no la dirigeixen. El pensament de Nin, tant si era instrumental com si no, enterrarà, encara que sigui postmortem, els timorats comunistes actuals, que estan més atrotinats que la mòmia de Lenin.