En una entrevista del 12 de gener de 2011 al diari Ara, Joan Carretero, líder de Reagrupament i antic conseller de la Generalitat, afirmava rotund: “ERC ha de ser el pal de paller de l'independentisme”. Els republicans acabaven de perdre 11 diputats a les eleccions del 28-N, les que va guanyar Artur Mas amb 62 escons després de set anys de coalició d’ERC amb el PSC i ICV-EUiA. ERC s’havia anat aprimant, precisament, per les disputes que havia protagonitzat l’exalcalde de Puigcerdà i pels efectes devastadors del segon tripartit. Va perdre la meitat dels vots que havia obtingut el 2006 i els va regalar a CiU. ERC podia aspirar a ser el pal de paller de l’independentisme perquè en aquell temps electoralment només rondava el 12% de l’electorat, si afegim als resultats dels republicans els vots de SI d’un Joan Laporta minvant i RCat al caire de la desaparició. L’independentisme estava encara en la minoria d’edat, tot i que ERC hagués arribat a tenir un gran protagonisme pel fet de ser el soci necessari per a la formació dels dos tripartits i fer presidents Pasqual Maragall i José Montilla.

CiU era llavors una federació de dos partits autonomistes, CDC i UDC, que des del 1980 fins al 2004 va governar la Generalitat amb la convicció que ells eren, segons la coneguda metàfora de Jordi Pujol, el pal de paller de la política catalana. En el programa econòmic i social de CDC, editat el gener del 1977, abans de les primeres eleccions, ho explicaven així: “CDC, en la seva voluntat de vertebrar un gran moviment nacionalista català, s’adreça principalment a la gent nacionalista i demòcrata, a la gent amb actitud constructiva i amb mentalitat de fer país”. La intenció era clara. CiU volia tenir l’hegemonia —que intel·lectualment no va aconseguir mai— mitjançant el control del poder, entès a la manera com va definir-lo Bertrand Russell en el seu conegut i controvertit llibre del 1938. Els bons cabdills són aquells que tenen l’habilitat d’aconseguir el que es proposen independentment del relat ideològic que defensen. I Pujol va aconseguir-ho. Maragall, també, però en un sentit més limitat.

Des del traspàs en vida de Pujol i de l’extinció de CiU, el pal de paller va caure, en part perquè ja estava corcat per la corrupció. Al món convergent no li agrada que li recordin l’impacte de la corrupció sobre el partit, més aviat el fereix. Ara bé: és que el canvi de nom del 2016 no era degut a la decadència provocada pels casos Casinos, Palau, Innova, Pretòria i Pujol, que van esquitxar la major part de la cúpula del partit? Tots aquests casos de corrupció —i molts altres, com els que han afectat al PSC i a UDC— responien al patró generalitzat de corrupció que ha caracteritzat el règim del 78. La irrupció de Podem és resultat d’això i la de Ciutadans, també, si bé en aquest cas cal afegir-hi el component ètnic d’un espanyolisme recalcitrant. El pal de paller va caure mentre creixia l’independentisme, que en una dècada va passar d’aquell minso 12% al 48% actual senzillament perquè les anomenades despectivament “tietes” convergents es van decantar plenament per la secessió. Sense aquest gir no hauria passat el que ha passat. L’ANC es va convertir en el pal de paller de l’independentisme, hereva del moviment de les consultes del 2009 i de l’antiga Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). Per això també la cúpula de l’Assemblea va ser escenari de les disputes entre partits per controlar-la. Després s’hi va afegir Òmnium.

Des del traspàs en vida de Pujol i de l’extinció de CiU, el pal de paller va caure, en part perquè ja estava corcat per la corrupció

Quan va recuperar el Govern el 2010, en plena crisi econòmica, després del decebedor intent d’obrir-se a la societat amb la Casa Gran del Catalanisme, la incapacitat dels responsables econòmics d’explicar les mesures d’ajust, que a ulls de tothom es van convertir en les retallades, va desplaçar CiU cap a la dreta i va convertir el pal de paller en una caricatura a mans de personatges obscurs, majoritàriament incapaços però d’una arrogància increïble. Aquesta gent no va entendre que el pal de paller pujolista consistia en dirigir una política nacional de veritat, fonamentada en el consens social i no en arguments ideològics. Artur Mas va haver de fer front a la desconstrucció del pujolisme amb un personal polític que curiosament tenia poques idees polítiques. Les retallades van provocar la indignació popular perquè es van voler justificar ideològicament. Mas es va envoltar de conservadors i en fer-ho va començar a organitzar ell mateix el seu funeral. El van succeir lideratges intranscendents, com Marta Pascal. El que a Espanya va representar el 15-M, aquí finalment ha quallat en l’independentisme cívic. L’evolució d’Albano-Dante Fachin n’és el millor exemple. Ha passat de ser un dels promotors de la revista cafèambllet.com, creada el 2011 per donar difusió a la investigació sobre el funcionament i la mala gestió dels hospitals públics de Blanes i Calella, a cap de llista del Front Republicà, la candidatura animada per Poble Lliure, la facció més clarament independentista de la CUP.

En una entrevista recent d’Andreu Barnils amb Joan Tardà, l’antic portaveu d’ERC al Congrés ha dit: “ERC està destinada a ser el pal de paller de la construcció de la República”, perquè està apoderant-se, segons ell, de la centralitat. Deixant de banda que la por provocada per la repressió hagi aconseguit modificar el capteniment dels dirigents republicans, cosa molt humana, aquesta és la raó per la qual ERC ja no parla d’independència ni vol seguir el consell de Joan Carretero i esdevenir l’eix de l’independentisme. I és que, al capdavall, el pal de paller pujolià tampoc no era nacionalista i ERC segueix l’exemple. L’huracà independentista cívic, sumat a la crisi econòmica, va demostrar la debilitat de l’autonomisme, la feblesa de l’independentisme polític, enderiat a autodestruir-se, no es curarà retornant al passat. Al passat imperfecte. Si ERC vol convertir-se en el que Tardà descriu a la seva entrevista, el pal de paller, per què no accepta formar una candidatura conjunta amb Carles Puigdemont? L’impacte sobre la pretensió de convertir ERC en el nou pal de paller seria molt més important que haver triat un Maragall per encapçalar la llista municipal a Barcelona o estar aliats amb les restes d’UDC. Si ho fes tindria el vot de les “tietes” convergents. Entretant s’haurà de conformar a caure en el mateix error que va enterrar Mas. Posar el partidisme, el cabdillisme de Russell disfressat d’ideologia, per davant del projecte nacional. Tardà parla tan sols del poder i de com remenar les cireres. Tota la resta és attrezzo.