L’historiador britànic Keith Lowe, un dels millors de la seva generació, arrenca el seu últim llibre, The fear and the fredoom. How the Second World War changed us, amb la gràcia literària que només tenen els acadèmics anglosaxons: “I was never happy in my life”. Aquesta infelicitat manifesta, aquest “No he estat mai feliç”, és el que va dir-li Georgina Sand quan Lowe va entrevistar-la i ella tenia vuitanta i tants anys. Sand és una de les protagonistes d’aquest nou llibre de l’autor del conegut estudi sobre la Segona Guerra Mundial, Savage Continent (en castellà a Galaxia Gutenberg, 2014), on narrava la falta de moralitat dels vencedors i les ànsies de venjança que van animar a molts dels supervivents d’aquesta gran estupidesa que va ser la guerra mundial i que es va cobrar 35 milions de morts. Persecució i mort. Intolerància i nacionalisme extrem. Ideologia i sectarisme. Un continent salvatge que va viure la pitjor massacre de tots els temps, durant la qual van morir, per primera vegada a la història, més civils que militars. En aquest llibre, per cert, Lowe escriu que Espanya arrossega un problema secular d’autoestima que l’aboca a optar per l’autoritarisme quan els polítics no saben com gestionar la diversitat i la democràcia.

Georgina Sand era una nena vienesa jueva, nascuda el 1927, filla d’un conegut comunista austríac, que els seus pares van enviar al Regne Unit l’estiu de 1939 per a protegir-la dels excessos perpetrats pels nazis, incloent la detenció i deportació de la seva mare, a la qual no va tornar a veure. Georgina va arribar a Londres emocionadíssima, però aquesta emoció es va esvair de seguida. La por va ser des de llavors la seva segona pell. Malgrat els aires de llibertat que va poder respirar en la democràtica Anglaterra i de la posició més o menys acomodada que va assolir amb el temps al costat del seu marit, l’ansietat provocada pel record de l’arbitrarietat, per la injustícia patida, va continuar alterant-la. Georgina Sand va viure al South Bank de Londres des del 1948, en un apartament que dona al riu Tàmesi i té unes magnífiques vistes de la catedral anglicana de Sant Pau. És en aquesta illa de pau on segueixen vius els fantasmes que van apartar-la de la seva Viena natal i van convertir-la en una immigrant forçada. Ella és una dels molts exiliats, per bé que no se’ls anomena així, que va provocar la intransigència totalitària dels anys trenta.

 A Espanya, tal com s’ha pogut constatar, es protegeix els feixistes amb més diligència i educació que els drets dels independentistes catalans

Estava llegint aquest llibre, que traspua humanitat a cabassos, quan els polítics catalans presos van ser esbroncats en el Congrés dels Diputats pels parlamentaris de la ultradreta espanyola. Amb l’aparença de defensar l’ordre constitucional, els feixistes que s’asseuen a la Carrera de San Jerónimo, que són molts més que els diputats oficialment de Vox, es van comportar com la canilla (in)humana que va deportar la mare de Georgina Sand a Auschwitz, va perseguir el seu pare i va provocar la seva fugida cap a la llibertat de les hores angleses. A Espanya, tal com s’ha pogut constatar, es protegeix els feixistes amb més diligència i educació que els drets dels independentistes catalans, veritables empestats per als defensors de les ruïnes del règim del 78. La presidenta del Congrés, la socialista Meritxell Batet, hauria pogut seguir l’exemple del nou president del Senat, el filòsof Manuel Cruz, qui va manar callar al secretari de la taula que va intentar interrompre la presa de possessió de Raül Romeva, però no va dir ni piu. Batet no va saber garantir la llibertat d’expressió dels diputats catalans davant els energúmens de Cs, Vox i PP, les tres versions de la dreta que està provocant que Europa retrocedeixi fins als temps en què Georgina Sand va haver de refugiar-se a Londres.

Molts polítics espanyols tenen la idea equivocada que suspenent els diputats independentistes catalans acabaran amb el conflicte sobiranista. Deixant de banda que sigui incomprensible que aquests diputats i senadors hagin pogut ser elegits i que s’intenti suspendre’ls l’endemà de prometre el càrrec, el que persegueix aquesta suspensió és alterar la democràcia, esmenant novament les urnes, i intimidant els polítics independentistes. Amb uns quants polítics ja ho han aconseguit, només cal llegir els delirants articles de l’exconseller Santi Vila, que és capaç de dir negre sense posar-se vermell on abans deia blanc, però amb la majoria els serà impossible. Tal vegada la por els quedarà adherida al cos, perquè les condicions carceràries a Espanya persegueixen la humiliació en comptes de la rehabilitació, i que el “corrent subterrani d’ansietat” els marqui per tota la vida com la Segona Guerra Mundial va marcar Georgina Sand, però l’antídot serà sempre el reclam de llibertat.

En acabar la guerra, Georgina va traslladar-se a Praga i s’hi va casar. Estava convençuda que podria refer la seva vida. Però no va aconseguir-ho. L’any 1948, els comunistes van prendre el poder i els van empènyer una altra vegada a l’exili per retrobar-hi la llibertat. Tot i estar tenallada per la por, Georgina es va disposar a viure la democràcia amb normalitat. El somriure i el bon humor dels presos polítics catalans en la seva aparició parlamentària d’abans-d’ahir suposo que va ser el que va provocar la ira d’aquests intolerants, capitanejats per Rivera, Casado i Abascal, que els socialistes no saben com aturar.