Segueixo amb interès les apel·lacions a l’amor que Oriol Junqueras està fent darrerament. D’entrada és fàcil veure en els discursos del líder d’ERC una mera actualització d’aquell catalanisme jocfloralesc que, davant la mala hòstia de l’exèrcit espanyol, va renunciar a prendre les armes i es va concentrar en la cultura i els negocis. 

El 2013, quan les elits de Madrid encara es pensaven que l’independentisme era una estratègia convergent, José Maria Carrascal va escriure un article elogiant "el pacifisme avant-la-lettre" del poble català. El suposat esperit pacífic i sentimental del país va ser durant molt temps, mentre la violència va tenir un paper polític, motiu de burla i de condescendència per part dels nacionalistes espanyols.

Un ministre de Franco va declarar, enginyosament, que l'homosexualitat era pecat i que un homosexual que fos català havia de demanar perdó dues vegades despullat a la plaça Catalunya. Encara en democràcia, la idea que els catalans són covards, fenicis i xarons continuava tan arrelada que jo mateix vaig quedar sorprès de descobrir la fama de valents que els homes d’aquesta terra santa van tenir, entre els europeus, fins a finals del segle XIX. 

Recordo una crònica de l’Anna Grau, quan era corresponsal de l’Avui, explicant que a Madrid hi havia la convicció que els catalans havien perdut l’oportunitat de ser independents per un excés d’amor a la vida, i que ara s’havien de fer fotre. En plena voràgine del 9-N, el mateix president Mas va declarar, per fer-se perdonar, que Catalunya havia estat sempre una nació pacífica i que aquí no havíem matat mai ni una mosca.

El fet que, en la premsa espanyola, el líder d’ERC generi més irritació que burla quan relaciona l’amor amb la política, indica que comencem a ser en un altre estadi. Quan Junqueras diu que "ens hem d’estimar per fer la independència", no puc evitar de pensar en la Sagrada Família i veure les torres del temple expiatori entrant per l’anus de la democracia espanyola com un exèrcit de supositoris redemptors.

Junqueras sap que, fins fa quatre dies, l’Estat espanyol ha sembrat la violència i el ressentiment en nom de les idees que li han convingut per subjugar el país. També sap que un llibre com el que ressenyava l’altre dia el Financial Times, Inglorious Empire: What The British did to India, seria tractat com una apologia de l’odi per la propaganda hegemònica, si un historiador català gosés dedicar-lo a l’imperi espanyol. 

El dolor que la colonització ha infringit en nom del catolicisme ha quedat ben retratat en les novel·les de Mercè Rodoreda, i és normal que generi desconfiança. Fins que no vaig llegir James Joyce no vaig entendre la radiografia que l’escriptora catalana va fer de l’embrutiment d’un país educat en la hipocresia, la tirania i la incultura. “A casa vivíem sense paraules –diu la Colometa- i les coses que jo duia dins em feien por perquè no sabia si eren meves”.

Els que no volen sortir del seu petit Ulster sempre diran que Junqueras parla de l’amor cínicament, per guanyar unes eleccions. El Bernat Dedeu té raó quan li recorda al líder d’ERC que els seus discursos resultaran ridículs si no és capaç de celebrar un referèndum i aplicar-ne el resultat. Però jo penso que quan Junqueras relaciona l’amor amb la política està dient que els ideals dels catalans són imparables perquè els espanyols ja no ens poden matar.

De fet, estic segur que si Junqueras acaba apel·lant a un amor estrafet i comptable com el de Mas i Jordi Pujol, és a dir, condicionat al benefici i la jerarquia de l'univers espanyol, senzillament serà destruït per la força del seu mateix discurs. Potser perquè ja vaig escriure sobre el concepte abans que ell l'utilitzés, quan el líder d'ERC diu que el junquerisme és amor jo diria que se n'enfot dels espanyols per recordar-los que amb odi i joc brut ja no aniran enlloc.

"El Junquerisme és amor", li va engaltar el líder d'ERC a Jordi Basté, quan el locutor de Rac1 intentava barrejar la celebració del Referèndum amb el partidisme saludable que hi ha en qualsevol país. Francament, em penso que se’n fotia d’ell a la cara; que mirava de recordar-li que els catalans som tan generosos i tan forts que fins i tot podem perdonar els invasors i compartir amb ells el nostre país deixant-los votar democràticament en un Referèndum.

Un dia que Nacho Martín Blanco va preguntar a la ràdio si, per ventura, ell era menys demòcrata pel fet d'oposar-se a l'autodeterminació, Basté va córrer a dir que no, que per descomptat que no. La pregunta va quedar uns instants a l’aire i llavors Jordi Graupera va trencar el silenci: “Ja pots dir que t’ho he dit jo: sou menys demòcrates, cita’m quan vulguis en els teus constitucionals articles”.

Vaig pensar que m’estimava molt el Graupera, però que també m’estimo força el Martín Blanco i ell ho sap. I encara més, naturalment, l’Andrea Levy. Per això em sembla que entenc prou bé què diu Junqueras, que és catòlic, quan parla de l'amor. El vampir espanyol ha de morir. És tràgic però és necessari i no és pas culpa nostra. Per això li clavarem al bell mig del cor el Referèndum, com si fos un crucifix.