Fa un parell de setmanes em van arribar a través de Twitter unes declaracions de la Bel Olid extretes d'un programa radiofònic de la SER que deien: "M'agradaria que el meu darrer llibre el llegissin machirulos com l'Enric Vila". Tot i que l'Olid em sembla una escriptora més aviat superficial, d'aquestes que utilitza el sexe per fer-se la misteriosa, la vulgaritat del comentari va cridar-me l'atenció. 

Em va recordar una amiga que, després d'abraçar-me per celebrar que li havien donat una bona feina, em va grapejar el cul com si fos la seva secretària i haguéssim retrocedit als anys cinquanta. També vaig recordar un lector gai, que vaig conèixer en un bar d'una manera curiosa: em va tocar els mugronets per assegurar-se que no mentia quan mirava de convèncer-lo, amb delicadesa, que no comparteixo els seus gustos eròtics.

El fet que la dona hagi estat arraconada durant segles s'ha convertit, darrerament, en una arma per mantenir ben alts els murs de la confusió i la demagògia. Ara que ETA ja no mata i fins i tot el president de Turquia utilitza el record dels nazis per legitimar-se, acusar els homes de masclistes ha esdevingut una via eficaç i fresca, aparentment innocent i justiciera, de fer-los callar o desacreditar-los.

En un correu de l'Ateneu dubtosament legal que pretenia fer campanya contra la candidatura Ordre i Aventura hi he llegit tot divertit que un servidor "odia un xic les dones". Em temo que, no fa gaires anys, suposant que hagués tingut vagina, en el correu s'hi hauria pogut llegir que era una puta o una senyora de moral distreta. O vés a saber: potser el corresponsal hauria dit que anava mal follada per criticar la meva independència. 

A mesura que les dones guanyen espai públic el seu món es va omplint de grolleria, agressivitat i dogmatisme, igual que ho ha estat sempre el món dels homes. És veritat que si tens la mare idealitzada el fenomen d'entrada fa impressió, però tot és acostumar-t'hi. A mi fa temps que m'entendreix de veure com les senyores que conec perden l'oremus amb tanta o més facilitat que els homes, de seguida que adquireixen una mica de poder o de presència. 

La premsa tindria aquí un tema per explotar i no crec que els periodistes ajudin a ningú tractant la feminització amb beateria i alarmisme. Es pot lamentar, com feia l'Ara en un especial publicat sobre la dona aquest diumenge, que alguns bars ofereixin diners i copes gratis a les noies prestes a treure's les calces. Però també caldria preguntar-se si és possible deslligar aquestes ofertes del fet que la vida sexual s'hagi intentat reduir tan agressivament a una pura i simple forma d'oci. 

Si cadascú pot fer el que li plagui amb el seu cos, com insisteixen tantes feministes cada dia a la premsa, per què les noies joves no han de poder vendre la seva xona per 100 euros i una copa? Si les antinatalistes poden proclamar que tenir fills és injust perquè la vida és dura i no es pot imposar, mentre els diaris trinxen els valors catòlics, quines idees no han de tenir els empresaris del turisme?

No és només culpa de la història que fins i tot la política s'hagi anat tornant un mercat sensacional de carn humana a mesura que la feminització ha guanyat terreny, en les darreres legislatures. Potser al feminisme li manca una mica d'esperit i li sobra una mica de materialisme i d'obsessió per la sobirania corporal. Llàstima que el temps se m'acabi, perquè la discussió s'allargaria