Aquest cap de setmana el Financial Times i El Mundo han publicat, en forma de peça més o menys informativa, dos manifestos entendridors a favor del futur dels diaris. La premsa de paper, que havia gaudit d'una vitalitat creixent des dels temps del The Spectator, comença a tenir l'encant morbós de les balenes, les piràmides i els vaixells de rem i vela. 

La derrota de Hillary Clinton ha sigut també una derrota de la premsa. La victòria de Donald Trump ha acabat de posar en evidència que la sagnia de lectors que els diaris han sofert els darrers anys no planteja només un problema de viabilitat econòmica o de model tecnològic. La pèrdua de lectors fa temps que es va traduint en una pèrdua d'influència fabulosa. 

Els periodistes han perdut el sex appeal i aquell sentit de l’èpica que l’ofici va heretar de la lluita dels diaris contra l’Antic Règim. A França poc més de l'u per cent de la població compra el diari cada dia, explicava Simon Kuper al Financial Times. A l'Estat espanyol, que té la història de censura més llarga i truculenta d'Europa, el desprestigi del periodisme ha agafat la criatura a mig vestir. 

“Encara creiem en els diaris", escrivia Antonio Lucas una miqueta agònic, en un reportatge ple de dades catastròfiques publicat a Papel. Des de l’adveniment de la democràcia, els periodistes han substituït els militars en la defensa de la unitat d’Espanya, de manera que la crisi de la premsa es viu amb intensat dramàtica a Madrid. El mateix Papel és un intent entranyable de retornar categoria a l’ofici a través de la qualitat de la tinta i de les cares maques.

Igual que l’article de Kuper, el reportatge de Lucas em va fer pensar en allò que deia Josep Pla, que per conjurar el bizantinisme en els diaris cal oblidar-se de cobrar la peça gaire cara. Tradicionalment, el periodisme havia estat una activitat selvàtica, que no admetia oripells. Pretendre exercir de quart poder des dels salons de Versalles és com sortir a dir la veritat i esperar que la gent corri a donar-te les gràcies. 

El problema dels diaris de paper és que han renunciat a ser la punta de llança dels ideals democràtics d’Occident. En els països civilitzats els diaris han deixat d'ordenar el pensament del ciutadà mitjà perquè s’han cregut un elitisme fals que els permet viure a l’escalf de les institucions que suposadament haurien de fiscalitzar. Això ajuda a entendre, més que l’anomenada postveritat, perquè la premsa està perdent l’honor i el negoci.

El periodisme es basa a fer xantatge al poder per guanyar diners amb la veritat. No és una activitat gaire noble, si no es fa per un cert amor a l’art i a les idees subversives. El periodisme, que sempre havia estat un ofici de bales perdudes, s’ha convertit en una feina de senyorets que memoritzen noms de vins i van en taxi. 

Mentre Occident va conservar l’hegemonia, el periodisme va poder viure del seu somni de nou ric. Com que les institucions eren fortes i movien molts diners, les veritats podien alimentar bé els xantatgistes. A mesura que les plusvàlues de la colonització s’han anat esgotant, el periodista s’ha trobat que la direcció del xantatge s’ha invertit. 

A mesura que les velles democràcies han perdut força militar i econòmica en el món, la feblesa dels governs ha afeblit també els diaris. El cas de Rajoy i la premsa de Madrid posa de relleu com la precarització de la política precaritza els diaris. Per evitar que la casa els caigui a sobre, la premsa toca cada dia més la música que marquen els polítics amb accés al diner públic o a la publicitat que paga el capitalisme d’amiguets. 

Tot això a Catalunya ho tenim bastant après gràcies als anys d’autonomisme. D’un poder polític feble i una societat espantadissa amb els valors subvencionats difícilment en pot sortir una premsa lliure i forta. El periodisme sense democràcia és una aspiradora de diners. Si des del punt de vista de la llibertat els diaris no valen el que costen, perquè els hauria de comprar ningú? 

El problema no és tant Internet com que els diaris no sorprenen i només llegint els titulars de les portades un ja veu quina és la moto nova que et vol vendre el govern.