Al juliol, des de fa dècades, desembarca a Formentera una armada de periodistes, famosos de la televisió, del cinema, de la ràdio, de la comunicació política, tertulians imprescindibles de la República Francesa. Tots es coneixen. Circulen en escúter pels camins, entre eines i eines, amb banyadors o biquinis de les botigues més exquisides de Paris, l'última obra de Virginie Despentes a sota el braç, a la recerca de l'assossec i la tranquil·litat que la capital francesa els arrabassa.

És curiós que un grup de personalitats tan intenses decideixi passar vacances en una geografia tan escassa. Posats a descansar, l'últim que vols és topar-te amb el teu enemic, el teu exmarit, el teu examant, cada dos per tres, al mateix restaurant o al mateix xiringuito. Segurament és una cosa molt francesa, perquè tots insisteixen a repetir el mateix guió any rere any.

Aquest estiu l'atenció estava posada en la trobada entre diversos consellers i assessors del president Emmanuel Macron. LH i BF, fins no fa gaire a l'equip de comunicació de Macron, semblava que amagaven  el fet que en algun moment els seus camins es trobarien. La realitat és tossuda. Van topar una contra l'altra al xiringuito francès per excel·lència, mirant-se de fit a fit mentre una posta de sol magnífica tenyia de vermell el cel mediterrani.

Cent dies de govern a l'esquena i Macron ja és el President amb la popularitat més baixa de la V República

LH acabava de dimitir com a portaveu internacional del President embolicada en una polèmica que BF sembla que va manegar amb poca subtilitat. LH, dolguda, es refugiava entre els amics. En un dels pantagruèlics àpats amb què els francesos administren les seves vacances, LH em confessa que "a l'equip de Macron no hi ha més que killers i BF és la pitjor de tots". BF reivindica la seva innocència en l'afer, també refugiada entre amics, però a l'altre extrem de l'illa. En una petita comunitat endogàmica, però, els límits de l'amistat són vulnerables. Fa un any, ambdues dones compartien el mateix para-sol i les seves confidències n'haurien posat en un compromís més d'un a París. Avui l'aire entre l'una i l'altra es talla amb un ganivet.

L'anècdota no seria res de l'altre món si no fos perquè revela les tensions al Palau del Elisi. Que dues assessores directes del President gairebé organitzin un "duel al sol" en vacances és símptoma de la situació que es viu en l'entorn de Macron. Un entorn on un reduït grup de devots acòlits protegeix, com una guàrdia pretoriana, al President, que sembla cada vegada més còmode en aquest aïllament, que li permet prendre decisions impopulars i trencar amb les velles tradicions polítiques de França, el país de la terra més resistent als canvis.

La cortesia política vol que a un nou govern se li concedeixin 100 dies de gràcia. Tres mesos per aterrar als passadissos del poder sense patir un atac de nervis o una hiperventilació cada cop que s'obre un diari o es llegeix Twitter. Emmanuel Macron no ha fet ús d'aquesta tradicional cortesia. Com tots els costums que per a ell fan tuf de vella política, Macron ha fet de tot per carregar-se'l. Ara, amb 100 dies de govern a l'esquena ja és el President amb la popularitat més baixa de la V República.

Macron, disposat a tot, no ha canviat França en 100 dies. Seria herculi. Senzillament, ha fet saber a França i al món que és ell qui no pensa canviar

S'erra qui pensi que no era aquesta la seva intenció. Anar al fons del problema malgrat les conseqüències forma part del caràcter jesuític del personatge. El continu examen de consciència que li impedeix de desviar-se de la ruta traçada. Si Macron va dir que reformarà el Codi Laboral per decret, saltant-se el tràmit parlamentari, ho farà. Si està convençut que França necessita mantenir per llei l'estat d'excepció instal·lat després dels atemptats de desembre de 2015, ningú ni res no li faran desdir-se'n. Si cal assetjar amb missatges els seus ministres a les 3 del matí exigint més rigor i més concentració, s'envien. Si és peremptori menystenir el Primer Ministre el 4 de juliol, doncs el menysté. Perquè el Primer Ministre, els Ministres i els Secretaris d'Estat estan per a això: per obeir, acatar ordres, complir el seu deure. No són un exèrcit, però la jerarquia militar s'ha imposat. Sap, a més a més, que la velocitat en la presa de decisions és primordial. Primer colpeja i tot seguit es tanca al seu búnquer protector i espera la resposta. És despietat amb l'adversari. Resisteix. Perquè la resiliència també és part del seu caràcter. Hores d'ara, si algú creu que una tardor calenta l'atemoreix, encara no ha captat les subtileses del personatge. Macron busca aquesta batalla, convençut que podrà imposar les seves decisions i doblegar la irreductible i conservadora classe treballadora francesa, combinant la subtilesa del seu llenguatge refinat, la intel·ligència de la seva retòrica i la fredor de la seva mirada.

La irrupció d'Emmanuel Macron en l'escena política francesa, europea i internacional, fa ara 100 dies, ha deixat imatges d'un home convençut del seu rol en la història. Si es tracta d'esprémer la mà del boig inquilí de la Casa Blanca, ho fa sense temor de provocar-li una artritis reumatoide. Si es tracta de despatxar el Cap d'Estat Major francès, l'acomiada sense dilació. No té por. Però la por, com és sabut, és l'estratègia de la nostra espècie per sobreviure. El temerari sol morir aviat, per no haver valorat convenientment els riscos de les seves decisions. Entre la valentia i la gosadia hi ha un espai que, en política, és el que solen transitar els més intel·ligents. Macron sembla disposat a atrevir-se a tot sense que li tremoli el pols. El temps dirà si la seva determinació és producte de la temeritat o del seny. Macron no ha canviat França en 100 dies. Això seria herculi. Senzillament, l'ha fet tenir gust de França i, de passada, de la resta del món, que és ell que no pensa canviar.