La figura solitària de François Hollande es retalla contra el cel espaiós de la cresta del Chemin des Dames. Al seu costat, la Guàrdia Republicana, impertèrrita, en posició de ferms. Està sol. Així ho ha volgut. En aquesta planícia de Craonne, a la Picardia, no hi ha gaire a celebrar. O sí. El 1917, després d'un desastre (un altre) dels generals francesos, entre 40.000 i 50.000 soldats van perdre la vida per una victòria pírrica. Mesos més tard, els sobrevivents a la matança es van regirar contra la jerarquia militar que els duia a l'escorxador. Es van amotinar i amenaçar d'avançar sobre París. Es van dictar contra ells 500 condemnes a mort, 35 van ser afusellats. Durant més de 80 anys, la victòria al Chemin de Dames era unmés de molts oblits de la Primera Guerra Mundial. Les làpides dels morts en combat van acabar al descampat d'una benzinera de la Nacional 2. Això no és Verdún. Aquí no hi ha grandeur. Els locals van recuperar la memòria dels morts, dels amotinats, dels anònims. Potser per això, François Hollande, el president menys popular de la V República, decidí assistir en solitari a aquest homenatge. Hieràtic i encarcarat, semblava plantar cara a la realitat, als sondejos, al futur i a la incertesa. Recorda l'estrofa de la Marsellesa: aux armes citoyens. La França que escrivia el seva destí i, de passada, el de la resta del món, ja no existeix. La d'avui és una França de l'improbable, de l'imprevisible. La França que no té qui li escrigui. El malson de qualsevol cronista. A un dia de la primera volta de les eleccions presidencials ningú no sap què pot passar. Tot és possible. Fins i tot l'improbable.

La gent bé

El Llenguadoc és un tros de paradís a tres hores de Barcelona. El mestral ha desembarassat l'atmosfera de dubtes i deixa al seu pas un cel nítid, uns colors precisos i un traç perfecte de la realitat. Com quan l'oculista l'encerta de ple en graduar les nostres ulleres.

La taula de Pasqua de Resurrecció en aquesta casa de Sussargues és una cornucòpia de totes les coses bones que saben fer els francesos, que són tantes. A la taula una enorme côte de boeuf sanguinolenta passa de plat en plat. Els vasos s'omplen d'un rosé que espurneja amb la llum del sol. Algú ha assaltat una fromagerie i per aixecar la safata de formatges cal saber halterofília.

—A la primera volta votaré Mélenchon, a la segona Macron.

—Ets boig! Com pots votar Mélenchon i Macron? No t'adones de la bestiesa que dius...

—Jo crec que només votaré en segona volta.

—A mi em ve de gust votar Mélenchon, però crec que Fillon és el millor.

—Sens dubte cal votar Fillon. El seu programa és l'únic que té sentit.

—L'únic que tinc segur és que no votaré Le Pen.

—Vota Fillon.

—És un lladre.

—Tots ho són.

—Ja, però Fillon més encara.

La reunió de votants dubitatius al Llenguadoc (Foto: NR).

Això és una família bé. Ells i elles professionals de la indústria de la cosmètica o de la publicitat, advocats, arquitectes, empresaris, dissenyadors... La majoria van fugir de la regió de París fa una desena d'anys per instal·lar-se en aquest Sud idealitzat, però no ideal, que, gràcies als TGV, és més a prop de Nôtre Dame de París que les banlieues de Saint Denis. Gairebé tots tenen al voltant dels 55 anys. Passen les vacances a Còrsega. Esquien a Courchevel o a Tignes. Juguen a la petanca. Són BCBG: Bon Chic, Bon Genre, Bon Estil, Bona Gent.

—Imagineu que al final ens trobem davant del dilema Le Pen-Mélenchon...

Un vel de terror cau entre els plats curulls de viandes.

La incertesa és total. Aquest país no sembla el seu.

És impossible saber quants articles s'han escrit provant d'explicar què passa a França. Per entendre la confusió em fixo en la paret del gimnàs al davant del meu apartament en un carreró del 17ème, un bon barri al costat de la Place de l'Etoile. En aquests pocs metres es condensa el drama francès. Encara el decoren els pasquins electorals que han deixat darrere candidat rere candidat. Manuel Valls i el seu serrell es confonen amb la mirada felina de Sarkozy, Alain Juppé... Un nas de Macron se superposa a la cabellera de Marine Le Pen i unes ulleres de Mélenchon poden amb el tupè serè de Fillon. El pupurrí no és més que un reflex del que ha de passar pel cap de la majoria de francesos.

Com hem arribat fins aquí?

François Hollande. Aquesta és una possible resposta. Però és una resposta miop. Les eleccions, a Occident, les carrega el diable i fa temps que el populisme s'ha apropiat tant de la dreta com de l'esquerra. Aquest populisme, com un corró, s'ha carregat partits establerts, polítics de llarga trajectòria, ideologies i certeses. Hi ha necessitat de noves coses, de coses diferents, al preu que sigui, fins i tot si suposa posar en perill tot el que s'ha guanyat després de la Segona Guerra Mundial.

Eric em mostra escandalitzat unes declaracions d'Emmanuel Macron sobre la cultura francesa. "No existeix una cultura francesa, hi ha una cultura a França i és diversa". Eric s'indigna. "Què significa que no existeix una cultura francesa? Aquest és el nostre problema, que a ningú no li importen els nostres valors!". "A qui votaràs?", pregunto. "Doncs si no toca cap altre remei, a Macron. No em miris així... què vols què faci? No puc votar ningú més!".

França no s'estima. Després de la humiliació de la Segona Guerra Mundial, la frustració pel fiasco del procés d'integració europea i els reptes de la globalització, França ha perdut la batalla de les idees, del rigor, de la intel·ligència. Avui "ser francès" es condensa en centenars de guies absurdes sobre "viure com una parisenca o pintar-se els llavis com a la Rive Gauche". Simone de Beauvoir ha deixat pas a Caroline de Maigret i, amb tots els meus respectes per la model, està bé que les franceses ens diguin com assecar-nos els cabells, però això no canviarà pas la nostra vida.

França no s'estima. Després de la humiliació de la II Guerra Mundial, la frustració del procés europeu i els reptes de la globalització, ha perdut la batalla de les idees, del rigor, de la intel·ligència.

Desarrelament, desafecció, tristesa, frustració i por són els sentiments que es barregen al dinar. Els temes essencials de la campanya no són els programes dels candidats, sinó els fracassos de la història francesa recent.

Un cop més, Macron aixeca les ires d'Eric. "El molt covard s'atreveix a dir que la colonització francesa és un crim contra la Humanitat". Ho va dir el passat 14 de febrer en una entrevista a Facebook News. "Hi estic d'acord", respon Paula, "allò d'Algèria va ser un autèntic crim". Algèria, o el paper de França durant el període de Vichy i la deportació de milers de jueus; la integració de la comunitat musulmana; la rígida legislació laboral; els atacs terroristes que van deixar tremolant París i Niça.

A França el passat es remuga una vegada i una altra. Es regurgiten els mateixos temes, les mateixes nostàlgies, es digereix per enèsima vegada si Mitterrand va ser o no un gran president. Si De Gaulle hagués pagat un sou o no a la seva dona per una feina fictícia. El debat es tensa, es llancen noms a l'aire en un "i tu més" infinit.

"Vaig conèixer Simone Weil [ministra que va promoure la llei de l'avortament]. Encara ho recordo. Amb prou feines podia articular paraula de l'emoció. L'altre dia vaig veure un vídeo que circula per internet on planta de cara a uns paios del Front Nacional i gairebé ploro. La trobo a faltar... No és cert que la política no serveixi de res, el que no ens serveix és la mala política, els mals polítics". Nathalie s'aixeca a cercar les postres. De vegades n'hi ha prou amb molt poc per a dir molt.

Front Nord

Guanyi qui guanyi el 8 de maig, haurà de retre comptes a Lucien. Viu al Nord de França, a la Lorena, prop de Metz. Treballava al sector miner i, com altres milers, es va veure afectat pel tancament de les mines de la zona, poc competitives cara a les grans explotacions australianes i xilenes. És un aturat que viu del SMIC, un salari mínim que li permet una vida mínima i un somriure mínim. La seva vida i la dels seus veïns es va paralitzar el dia en què els patrons, des de les seves ben moblades oficines de París, van decidir que la globalització els obligava a buscar llocs on produir més barat. Van abandonar l'industriós nord francès i van deixar milers de famílies com a restes encallades en un fons fangós i putrefacte. No hi ha feina, no hi ha més que paraules buides de polítics que passen per aquí i surten corrents davant el no-res que tenen en oferta.

Lucien viu a Koenigsmacker, la França profunda, la Texas francesa. L'estació del poble sembla sortida de les profunditats de Sèrbia. A les seves andanes es passegen joves amb estètica punk una mica passada de moda. Assisteixen a cursos de formació per passar l'estona. No saben què faran amb la seva vida. Saben que aquella nit beuran cervesa i que necessiten trobar un culpable.

Aquest és el territori on el Front Nacional fa el seu agost. A l'Est del país, com una cicatriu punyent, l'extrema dreta s'apropia del desencant i de la frustració. Aquest és el vot mineral lepenista. El seu gairebé segur 20% de la primera volta.

Fàbrica abandonada a Koenigsmacker (Foto: Tlegeltuf)

Jean Luc Mélenchon també pesca al mateix calador. Però el seu vot tendeix a ampliar-se a sectors socials més amplis. Joves i professionals farts de la dialèctica tradicional dels polítics francesos, de les seves prebendes i privilegis. El vot Mélenchon és més urbà, però igual d'emprenyat.

"La meva família sempre ha votat comunista" diu Lucien mentre esclafa el cigarret que acaba d'encendre. "Aquí sempre vam ser gent treballadora, obrers honestos. El meu avi va combatre a la resistència i m'explicava de criatura com havia fet saltar pels aires un camió ple d'alemanys. No tot són herois, perquè la gent com nosaltres no som herois. Som treballadors. Bé... ho érem... perquè sense feina, sense indústria, els meus fills no són res. Ens ho han tret tot".

—A qui votaràs Lucien?

—Tu vols que respongui que Marine Le Pen... i potser ho hauria de fer, donar el seu merescut a aquests traïdors que han permès que ens hàgim tornat així de cínics. Però disgustaria al meu avi. No m'ho perdonaria. No sé qui votaré. M'he quedat sense partit. No sóc jo qui ha abandonat la política. És la política la que m'ha abandonat a mi.

Front Sud

Olivier, 52 anys, és cap de compres d'una gran cadena de supermercats. Viu en una casa típica del Sud de França, amb el seu jardí ben composat, barbacoa últim model i unes reserves de vi a la cava que li envien uns amics, propietaris d'un celler del Luberon.

Olivier no té cap dubte. "Evidentment, votaré Marine. És el que França necessita. Mira'ns, hi ha immigrants per tots costats, fan el que volen, ens treuen la feina i a sobre no respecten els nostres valors. No sóc cap racista. M'és A mi no m'importa d'on ve la gent. El que vull és que quan estiguin al meu país respectin la meva història, els meus valors, les meves creences.

—Quants musulmans viuen al teu barri?

—Al meu barri gairebé no hi ha ni en el meu cercle d'amics. Amb prou feines en conec algun. A l'escola dels meus fills sí... però poc més.

—Llavors per què creus que no et respecten?

—No parlen francès, destrossen la nostra llengua amb el seu argot incompressible, s'emporten tots els ajuts públics, i a sobre ens assassinen com animals amb els seus atemptats. És un problema de vida o mort: o ells o nosaltres.

—No són francesos com tu? Hi ha alguna cosa que no s'ha fet bé perquè gent educada en els valors republicans acabi renegant de França?

­-Els seus imams els han rentat el cervell.

—Tampoc no hi ha grans esperances per a ells... No tenen futur laboral.

—A França no hi ha esperança per a ningú... Fixa't, els rics se'n van perquè se senten culpables de ser rics; els pobres reneguen del nostre país i es llancen a destrossar-lo, i nosaltres, la classe mitjana, ens quedem sols aguantant aquest vell país abans del daltabaix final. Som els bons francesos, els únics que creiem a França.

Queden pocs dies. Les enquestes van i vénen, el vot va i ve, els candidats favorits arriben a la primera volta en pilot. A aquest particular Alpe d'Huez només li queden dos revolts i ningú no sembla capaç de protagonitzar una escapada èpica.

França és massa petita per ser gran i massa gran per ser petita. Sens dubte és encara el país dels plaers inesperats, el seu savoir vivre, la seva capacitat de trobar la bellesa a cada racó, en cada cantonada. França és el país en el qual solíem mirar-nos per saber si érem mereixedors de modernitat, de classe de cultura, d'intel·ligència. De fa anys, la seva absència ens ha deixat orfes. La nostra França no és la dels valors de l'exclusió; la França que ens agradava era la que en reconèixer-nos ens feia sentir millors. Jorge Semprún reconeixia que el dia més feliç de la seva vida va ser aquell que va poder parlar la llengua de Molière sense traduir-la en el seu cap. El dia en què aquesta França meravellosa t'acull com un dels seus. Aquesta és la França que trobem a faltar, encara que avui, no té qui l'escrigui.