Els nostres rebesavis van anar a Cuba a bord de barcos catalans i la majoria d’ells van fer fortuna, però els seus descendents van haver de marxar cames ajudeu-me quan Fidel Castro va fer la Revolució i els va prendre tot el que tenien. Ara que es veu més a prop que lluny si no la fi del règim, sí un canvi econòmic per donar entrada al capital estranger, una empresa catalana es proposa negociar la devolució de les propietats expropiades per la Revolució.

Jordi Cabarrocas és l’inventor/fundador de 1898 Compañía de Recuperaciones Patrimoniales (CRP) i des del 2001 ha engrescat més de 100 inversors en el projecte que pretén recuperar més de 2.800 propietats que pertanyien a més de 400 famílies espanyoles, amb un valor global al mercat actual calculat en uns 4.000 milions de dòlars. Està clar que els catalans tenien molta terra a l’Havana, però també els gallecs i els bascos. Alguns es van quedar al Nou Continent i per això CRP té gent treballant a Miami i a Mèxic a més de Madrid i Barcelona.

Cabarrocas és un emprenedor barceloní amb avantpassats empordanesos que van emigrar a Cuba i que van haver de tornar quan la Revolució va triomfar. La seva va ser una del miler de famílies que van abandonar la illa caribenya deixant records i propietats. Sembla d’una ingenuïtat insuperable confiar que el Govern cubà, ara presidit per Miguel Díaz-Canel, es pugui plantejar retornar o indemnitzar pels bens incautats fa seixanta anys. El nou cap de l’Estat cubà va assegurar divendres que “no hi haurà espai per als que aspiren a una restauració capitalista”. Tanmateix, Cabarrocas, assegut al seu despatx del tercer pis de la Casa Ametller, recorda que “ara sembla difícil, però el mateix semblava als països de l’Est i en un 90% de casos hi ha hagut devolució, perquè al final hi guanya tothom”.

Tenint en compte les necessitats de la depauperada economia de l’illa, Jordi Cabarrocas està convençut que “més tard o més aviat Cuba s’obrirà a la inversió estrangera com han fet altres països comunistes i veurà que per atraure capital és imprescindible oferir garantia jurídica. La millor manera de convèncer serà revertir alló que es va confiscar. I, per descomptat, per atraure inversors immobiliaris caldrà privatitzar el sol”. És difícil trobar algú més optimista, però “es que el pessimisme no serveix per fer negocis”, diu Cabarrocas.

El plantejament que fa la companyia és win-win. Sorgiran inversors interessats en una propietat i estaran disposats a pagar el suficient perquè surtin guanyant els actuals usuaris de la finca, els antics propietaris i l’Estat cubà, amb la qual cosa l’acord es preveu relativament fàcil.

Per descomptat que la Compañía de Recuperaciones Patrimoniales també hi guanyarà. D’entrada no cobra res a les famílies que reclamen propietats per representar els seus interessos, però el dia que cobrin CRP es quedarà el 30% de la indemnització.

En l’inventari que ha fet CRP es troben edificis emblemàtics de l’Havana, com ara el Teatro América, al bell mig de la capital, un magnífic edifici art déco en condicions de ser rehabilitat. També seus d’institucions i ordes religiosos com dos col·legis de les Escoles Pies que segur que els capellans tindran prou paciència per esperar que els tornin.

Artur González, un economista madrileny de 58 anys, ha explicat a El Nuevo Herald que quan son pare va decidir tornar a Espanya només va poder endur-se la roba i les ulleres. "En el moment de pujar a l’avió els milicians li van confiscar el rellotge i l’anell”. Enrere deixaven una granja a la província de Las Tunas i diversos dipòsits a l’Havana, bens que ara, d’acord amb la seva germana, pretenen recuperar. Tenen un obstacle. Un dels governs de Felipe González va signar l’any 1986 un acord amb Fidel Castro per fer taula rasa amb els espanyols que havien perdut propietats a canvi de 40 milions de dòlars que es van pagar majoritàriament amb puros i altres productes de l’illa. Cabarrocas recorda que una sentència posterior del Tribunal Suprem establia que amb aquell pagament no hi havia prou per cancel·lar els deutes.

Que consti però que també hi ha gent que es mou per sentiments més que per diners. José Manuel Presol, de 63 anys, pot reclamar l’apartament de l'Havana, on va créixer fins als 15 anys, quan la seva família va ser expulsada, però no té ganes de revenja: “Als que hi viuen ara els diré: la casa és vostra, però només us demano que em deixeu de tant en tant prendre la fresca a la terrassa per recordar-me de quan era nen”.