En un dia com avui, si la vida fos normal, hauria agafat el meu diari i hi hauria escrit a la manera de Kafka que "Rússia ha declarat la guerra a Ucraïna, a la tarda botifarra d'ou i coca de llardons". El problema és que ja gairebé fa un any que la meva vida no és normal, segurament per això si avui penso en Kafka estaria més aviat a prop d'escriure una Carta al pare, ja que la setmana vinent farà un any que el meu pare va morir i avui per primera vegada no celebrarem junts el Dijous Gras.
Coca de llardons, un dels plats estrella del Dijous Gras. (Viquipèdia Commons)
Aquest article, però, no serà una carta. De fet, aquesta història que avui vull explicar-te m'agradaria que no fos només la meva, sinó també la teva, perquè si alguna cosa té de màgic el Dijous Gras és que ens uneix a tots per un dia. Vaig adonar-me d'això quan era ben petit i, a l'hora del pati, compartia amb un parell d'amics l'entrepà de botifarra d'ou que el meu pare s'havia deixat a casa. El rulava entre companys amb l'alegria de qui es passa un porro en un concert de reggae i quan els professors em preguntaven per què duia dos entrepans per esmorzar, jo els explicava que cada Dijous Gras el meu pare no s'enduia l'esmorzar a la feina, a l'hospital, ja que de petit s'havia criat en una granja de porcs del Baix Penedès i havia avorrit la majoria d'embotits, especialment la sobrassada. També la botifarra d'ou.
Celebrar el Dijous Gras és un acte gairebé contracultural, sobretot ara que respectar i defensar les tradicions genuïnes és un exercici de resistència per protegir aquelles festes de les que Mr.Wonderful, El Corte Inglés o Coca-Cola encara no s'han pogut apropiar
En aquests temps postmoderns plens de festivitats estranyes gens autòctones com el Black Friday, Halloween o Sant Valentí, celebrar el Dijous Gras és un acte tan pur com gairebé contracultural, sobretot ara que respectar i defensar les tradicions genuïnes és un exercici de resistència carlina i gairebé bèl·lica per protegir aquelles festes que Mr.Wonderful, El Corte Inglés o Coca-Cola encara no s'han pogut apropiar. Ja sabem que al capitalisme només sembla interessar-li allò que fomenta el consum massiu, però al meu pare això mai no li va importar, i malgrat que no mengés botifarra d'ou, cada Dijous Gras va encarregar-se de fer el que segurament tu també facis avui: asseure's a taula després d'una llarga jornada laboral i convertir un sopar d'entre setmana en un sopar gairebé festiu i sagrat on la coca de llardons no és un simple aliment, sinó un objecte de celebració.
Il·lustració infantil del Dijous Gras. (Anja Brotezki)
Possiblement, avui hi haurà més dònuts, croissants de xocolata, llaminadures o entrepans d'hamburguesa de tofu a la sortida de les escoles que nens menjant botifarra d'ou, ja que els temps han canviat i ara ningú sembla recordar el sentit de coses com el Dimecres de Cendra o la Quaresma. És lògic preguntar-se avui quin sentit té el Dijous Gras en una societat cada vegada més pagana, no? En un món consumista on tot és caduc gairebé d'un dia per l'altre, conceptes com el de "dejuni" o "abstinència" sonen més llunyans que els noms de les ciutats ucraïneses que avui tots sentim per primer cop a la ràdio. Diguem-ho clar: el Dijous Gras ja no lliga amb aquells temps en els quals els nostres rebesavis -pagesos, rabassaires i masovers pobres com les rates- sobrevivien un hivern sencer gràcies a un porc i unes quantes gallines. El meu pare ho sabia bé, per això m'ho explicava any rere any i em rememorava la seva infància a la casa familiar de Cal Cargol, al Vendrell, vivint amb els tiets que durant dècades van regentar la millor xarcuteria del poble.
Avui, quan escrius "Cal Cargol" a Google, el primer que hi trobes és una pàgina anunciant "Casa Gargol (Extinguida)", per desgràcia. El Vendrell ja fa anys que va perdre una xarcuteria única, igual com el meu pare fa dècades que va avorrir per sempre la botifarra d'ou, però mentre a casa nostra quedi gent com tu, que m'estàs llegint, i pares com el meu pare, per sort el Dijous Gras mai no perdrà la seva batalla contra l'oblit. Principalment per una raó senzilla: la botifarra d'ou és la particular magdalena de Proust de molts catalans, ja que un dia com el d'avui significa, sobretot, mastegar a la boca els moments als quals voldríem viure abraçats. L'olor de la cuina de l'àvia amb una truita de botifarra al foc, les mans plenes de durícies de l'avi omplint el porró amb vi dolç, l'enyor de la veu de la mare preguntant "quants talls vols?" mentre parteix una coca de llardons. Això és el Dijous Gras, suposo. Menjar i acabar el dia amb cara de pa de quilo, regatejant el colesterol i dient-nos per dins que no passa res, que "un dia és un dia". I no oblidar, sobretot, això: que un dia és un dia, i per això avui és aquell dia en el qual el verb menjar és sinònim de moltes coses. De recordar. De festejar. De gaudir. Però sobretot, sens dubte, d'estimar.