Caríssima Meritxell,
M'hauria agradat escriure't des del País Valencià, però enguany no he pogut baixar a celebrar la diada del 9 d'octubre. Per sort, però, he pogut ser-hi d'una altra manera, ja que beure vi és sovint la forma de viatjar més màgica i eficaç. Més que els trens Euromed. Més que el cotxe, fins i tot ara que no existeixen els peatges entre La Jonquera i Alacant. Creu-me, he estat a l'últim poble del País Valencià sense haver-hi anat pas, he passejat per les vinyes de monestrell més occidentals de la DO Alacant i he arribat caminant pels camins, xino-xano, a la frontera administrativa amb la Regió de Múrcia. Una frontera, com totes les dels Països Catalans, que no és res més que una ratlla sobre un mapa, ja que a l'altra banda hi ha el Carxe, un territori murcià on encara avui es parla català. L'indret més remot del món on algú a qui dius "bon dia" et respon dien-te "bon dia", demostrant que la llengua és com una taca de vi: mentre a alguns els molesta, uns altres sabem que, per sort, costa d'esborrar.
El record d'una copa d'El Sequé 2019 tampoc s'oblida de forma senzilla, francament. Tan llunyà, i tanmateix tan proper. Sabies que en línia recta està més a prop de Barcelona la ciutat de l'Alguer que El Pinós, localitat del Vinalopò Mitjà on hi ha el celler Bodegas y Viñedos El Sequé? És més, sabies que està més a prop Bordeus de Lleida o Marsella de Girona que no pas El Pinós de Barcelona? Si el pare de Jaume I no hagués mort a la batalla de Muret, potser avui diríem que som cosins germans d'algú de Montalban o Nimes, però ja sabem que Pere el Catòlic va decidir immolar-se en la seva aventura occitana d'una forma gairebé kamikaze, i lògicament el seu fill va decidir aventurar-se sud enllà, per això al final hem acabat sent cosins germans amb algú d'Elx o Peníscola. Potser un d'aquests cosins germans és un dels responsables d'El Sequé 2019, qui sap, un vi negre que enamoraria a Jaume el Conqueridor perquè expressa de forma magistral l'ànima d'un dels últims territoris que va conquerir. Fins i tot no li faria res que l'ampolla sigui bordelesa i tingui una criança en bóta de roure francès, ja que a Jaume I no li feia massa gràcia res que tingués alguna relació amb el rei de França, lògicament, però sí que li feia gràcia tot allò que nasqués en els seus designis i fos una joia. I aquest monovarietal 100% de monestrell ho és, perquè negar-ho. Complex i profund.
Perdona per parlar tant del rei més famós de la Corona d'Aragó, però es fa difícil no pensar en Jaume I el dia 9 d'octubre, igual com es fa difícil no pensar en tots els nostres referents valencians davant aquest monestrell contundent i rodó. Hi ha alguna cosa de carnositat imperant en aquest vi, una carnositat densa i càlida, contundent però fina, gairebé eròtica, com la paraula "carn" que sempre tenia a la punta de la llengua el poeta Vicent Andrés Estellés, segurament per herència d'Ausiàs March. "La carn vol carn", evidentment que sí, i el vi vol vida, evidentment que també. El vi vol volar i elevar el vol, obrir-se, escapar-se de l'ampolla i amarar-ho tot d'aromes primaris de joventut, però amb milers d'anys a l'esquena: cireres madures, fruita dolça, pa torrat i flors silvestres. El terrer del Pinós, on la vinya va arribar gràcies als fenicis, condensat en un vi que no supera els 20€ i que malgrat dur el segell d'una firma riojana com Artadi, és tan valencià i mediterrani com les casetes blanques d'Altea, l'havanera dels borratxos de Pep Gimeno "El Botifarra", la llum del capvespre a València una tarda de d'abril, L'Odissea traduïda per Joan Francesc Mira, el 'cremaet', l'arròs amb fesols i naps, el passeig de la Malvarrosa o aquell videoclip de Zoo amb Panxo conduint una moto a tocar del mar, prop de Gandia.
"Res del que passa és comparable a tu", deia la cançó. I tampoc aquest monestrell és comparable a cap altre, es digui com es digui. És curiós que el monestrell es conegui al sud de França amb el nom del port valencià des d'on s'exportava a la Provença: 'mourvèdre', referent a la ciutat de Morvedre, l'actual Sagunt. A altres llocs del món, en canvi, es coneix com a 'mataro', ja que de la capital del Maresme també en sortien fa segles moltíssimes embarcacions carregades de vi elaborat amb aquesta varietat resistent a les llargues travessies. Al Roine, de fet, la varietat es coneix com a 'catalan', però la paradoxa és que a Sagunt es coneix com a 'ros' i a moltes parts del País Valencià com a 'garrut'. Diversos noms per a una mateixa cosa. Sinonímies genuïnes i curioses per especificar el mateix. Com Ovidi Montllor quan deia que parlava català a la manera de València. Com jo, quan et dic en acabar aquesta carta que tinc la sensació d'haver-la escrit en valencià a la manera de Catalunya. Aquesta és també la màgia del vi: com en les matemàtiques, no importa l'ordre dels factors, sinó el producte resultant. I si ens ajuda a celebrar un 9 d'octubre com si fóssim a l'interior d'Alacant malgrat no ser físicament allà, millor. Per cert, parlant de celebracions, crec que ja gairebé tothom ha finiquitat la verema d'enguany, entre ells un parell d'amics meus que treballen a la vinya. La setmana vinent volem fer la nostra particular festa de la verema casolana, em recomanes algun bon vi per celebrar-la de forma inoblidable?
Una abraçada,
P.