No se m'acut una pitjor manera d'acomiadar l'any que provant d'engolir dotze grans de raïm a la velocitat d'un gra per segon. Per als qui ja fa temps que hem renunciat a aquesta tradició, l'escena té quelcom d'anguniant; grans i petits enganxats al televisor, alimentant-se a marxes forçades talment com oques de foie gras. La conseqüència? Començar l'any amb presses, mig ennuegat —els grans de raïm són la tercera causa d'ofegament en menors— i amb una sort d'estrès al cos. Com és possible, doncs, que una tradició com aquesta es colés en un moment tan transcendental de les nostres vides? A diferència de l'escudella, el tió o la nit de Reis —les tres grans tradicions de les festes nadalenques—, acomiadar l'any amb la digestió de dotze grans de raïm és una tradició inventada. És a dir, una pràctica d'aparença antiga —la qual cosa li dona legitimitat—, però forjada recentment amb un propòsit ideològic, polític o, com en aquest cas, econòmic. I, si ho dubteu, pregunteu als avis i àvies, o consulteu directament el costumari d'en Joan Amades o de qualsevol folklorista català. A més estirar, us trobareu que només les famílies més acabalades gaudien, abans de la guerra, d'uns grans de raïms importats; els quals, ja en època de racionament, van substituir-se per grills de mandarina, avellanes o panses. La resta de la població, però, deixava el raïm tan bon punt acabava la verema. O, en el millor dels casos, n'assaboria algun granet de l'anomenat raïm de servar; una varietat tardana de pell molt gruixuda que es penjava del rebost i, quan aquest no era ni massa sec ni massa humit, permetia la conservació dels raïms sencers fins ben entrada la primavera.

foto1 (16)

Raïm de servar / Foto: moimessouliers

Uns comerciants van enviar tot el raïm cap a Madrid i el van promocionar com 'els raïms de la bona sort' en una acció de màrqueting que ha passat a la història

El raïm de taula embutxacat del Vinalopó

A finals del segle XIX, els aristòcrates madrilenys ja brindaven, durant la nit de Cap d'Any, amb xampany francès. I potser perquè el gest de menjar aliments fora de temporada ha estat sempre un símbol de poder i riquesa, les copes de vi s'acompanyaven amb els últims grans de raïm —els més cars—, els quals provenien de les zones temperades de la Península, o fins i tot d'Itàlia. L'any 1909, però, a la regió alacantina del Vinalopó, es va produir una collita extraordinària d'una varietat tradicional molt tardana: l'aledo. I, aprofitant el fil de la tradició aristòcrata, uns comerciants van enviar tot el raïm cap a Madrid i el van promocionar com 'el raïm de la bona sort' en una acció de màrqueting que ha passat a la història. Com era d'esperar, la població va voler imitar els rics. I, quasi d'un dia per l'altre, la tradició va quedar instaurada i es va expandir primer per Espanya i després per les Amèriques —en dono fe, que també he desistit de menjar el raïm a Bolívia—. No és casualitat, doncs, que pràcticament tot el raïm que es consumeix a Espanya i Europa per Cap d'Any provingui de Vinalopó; una zona que, des de fa uns cent anys, cultiva el raïm seguint una tècnica única al món —el raïm de taula embutxacat— que consisteix a protegir amb una bossa de paper cadascun dels grans de raïms fins a la verema. Sota la bossa, els grans es desenvolupen protegits de les inclemències meteorològiques i les agressions de les aus i els insectes, però la seva funció principal és retardar la maduració del raïm i dilatar la collita de la varietat aledo fins al gener. Tanmateix, el sabor dels raïms de tardor és del tot incomparable amb aquells que es cullen en ple hivern.

foto2 (10)

El raïm de taula embutxacat del Vinalopó / Foto: 5 barricas

Les tradicions són, més enllà d'una imposició, una conquesta. I que aquestes van i venen; que neixen, creixen, es reprodueixen i finalment, moren

El número 12

Un aspecte crucial de la tradició del raïm de Cap d'Any gira entorn el número 12. D'entrada, sembla que aquest el número estigi directament relacionat amb el nombre de campanades: 12. Encara que, per la mateixa regla de tres, també podrien ser 16 (afegint els quarts) i la cosa tindria si fa o no fa el mateix sentit. Una altra idea al voltant d'aquest número guarda relació amb els mesos de l'any. Es diu que per tenir sort des del gener fins al desembre cal engolir tots i cadascun dels grans per igual, i que, per extensió, això de menjar el raïm no és més que un exercici endevinatori per mesurar les possibilitats de fer negocis en l'any entrant. I, per descomptat, també hi ha els dotze apòstols. Per tant, com que no hi ha una única raó per menjar dotze grans de raïms per Cap d'Any, que cadascú ho interpreti com vulgui. I, més enllà, que aprofiti l'avinentesa per dedicar els dotze grans a dotze llocs per visitar, a dotze plats per cuinar, o a dotze amics per retrobar; com veieu, les possibilitats són infinites. Ara bé, si com a mi això dels raïms no us fa el pes, recordeu que les tradicions són, més enllà d'una imposició, una conquesta. I que aquestes van i venen; que neixen, creixen, es reprodueixen i finalment, moren. Tanmateix, si els raïms de Cap d'Any fossin més petits i estiguessin plens de sabor i vitalitat, em pregunto si, en lloc d'una tortura, els dotze grans de raïm no es convertirien en un dels plaers més fecunds de la nostra cultura alimentària. En aquesta direcció, ja és hora que algun viticultor nostrat recuperi l'art de penjar raïm i, més enllà de l'aledo de Vinalopó, ens ofereixi l'antiga dolçor del raïm de servar. Mentrestant, jo seguiré observant l’anguniant escena mentre acomiado l'any amb el nèctar d'un vi de moscatell als llavis.

foto3 (13)

Raïm de servar / Foto: moimessouliers