Fa un parell d’anys, poc després que ens desconfinessin, en Juan Manuel Moreno arribava a les portes de Canal Sur de bracet amb l’Álvaro Zancajo, l’aleshores director dels serveis informatius que el PP va importar de Madrid per col·locar-lo a la televisió publica andalusa. El motiu, inaugurar amb una inofensiva entrevista al president de la Junta el nou programa Andalucía a dos voces, un, diguem-ne, nou format que s’estrenava en prime time amb l’anunci de l’aparició posterior de Santiago Abascal.
—A ver si podemos conocerle un poquito mejor en lo personal; y para eso lo mejor es acudir al pasado... —digué la presentadora.
—Miedo me da, miedo me da... todos tenemos un pasado —respongué el califa de dretes mentre reia per sota el nas.
A la pantalla del darrere, va aparèixer la fotografia d’un jove aferrat a un micròfon entre un baixista i un guitarrista cabelluts, els tres sobre el que sembla l’escenari de les festes patronals de qualsevol poble.
—Ese soy yo. ¡Vaya camisa que llevaba!
—Viendo esta foto, usted tiene alma de rockero... ¡Ja, ja, ja!
El polític va passar llavors a desvetllar el seu cantó més humà, tot enumerant els projectes musicals dels quals havia format part, com les bandes de pop novaoner Falsas realidades, Lapsus psíquico o Cuarto protocolo, a més de relatar les seves aventures de quan treballava de pizzer (tot això, és clar, abans de passar-se al Costat Fosc de la Força afiliant-se al Partit Popular amb 19 anys). El currículum de Moreno és, si més no, curiós. Pel que fa al de l’Álvaro Zancajo, el director d’informatius que ideà aquell programa, fa poc va ser destituït de la cadena per denúncies de manipulació per part de treballadors, sindicats i associacions, i l’ha fitxat Vox com a director de campanya de Macarena Olona. A jutjar pels resultats de les recents eleccions andaluses, on la ultradreta i l’extrema-ultradreta han guanyat per golejada, ningú pot retreure-li, en canvi, que no hagi complert sobradament la seva comesa com a adoctrinador televisiu de les minses masses votants dels socialistes que van sobreviure a Susana Díaz. «Jo per sort ja no hi visc, però tinc tots els familiars i amics allà, i fa quatre anys que estan molt fotuts. Si el meu pare tingués un cortijo o fos l’amo d’una fàbrica, doncs et diria: “estem contentíssims!”, però jo vinc d’una família de currelas. Seran quatre anys més molt fotuts» em diu la Natalia García Calvo, hostalera i propietària de la taberna andalusa La Chana, al Poble-sec, i una de les impulsores del Sardina Fest, l’únic festival del món (que jo sàpiga) que marida rock’n’roll amb una gran sardinada popular. L’any 2020, el mateix en què en Juanma Moreno se les donava de vell rocker als platós andalusos, els organitzadors del Sardina, que són rockers de veritat, van haver d’anul·lar el festival barceloní a l’últim moment per raons pandèmiques.
La Chana és un lloc inigualable on tocar el cel amb el paladar a base d’ortigues de mar, papas con melva, salmorejo amb moixama o galtes d’ibèric al amontillado, tot regat amb un palomino fino de la terra mentre escoltes The Fuzztones, The Cynics o Frankie and the Witch Fingers
Pescaíto i rock’n’roll
«Un bon amic nostre tenia aquesta idea boja: una sardinada de primera amb concerts. Quan aquest col·lega va morir, vam decidir fer-li un homenatge: organitzar la festa que ell anhelava. Vam fer-la a Badalona, la sardinada a un quiosquet a la platja i els concerts a la sala Estraperlo. La primera edició va ser més una festa de col·legues, però l'any següent vam decidir formalitzar-lo com a festival, tot mantenint el concepte i traslladant-lo a la sala Upload.» L’amic a qui fa referència era el David Teichené, baixista i membre fundador del grup arbocenc de punk-rock Rippers, que ens va deixar el 2014. I qui parla és l’Alex Fürstenberg, la parella de la Natalia i un dels programadors, junt amb el Carlos Santolobo, el Miguel Sueiro (autor de la magnífica gràfica del festival) i el Charly Ramirez. «”Charly, ho veig: sardinada i rock’n’roll”, em deia el David. La primera edició vam celebrar-la a finals d’any, per l’aniversari de la seva mort. Era difícil trobar sardines en aquelles dades, així que el vam moure al maig. Aquest any, per endarreriments en les gestions derivades de la pandèmia, l’hem hagut de passar al juliol». A en Charly, corredor de fons de l’escena musical barcelonina, podem veure’l habitualment rere la barra del Psycho, que fa onze anys que és el bastió per a mods, punks, rockers i altres espècies nocturnes que sobrevivim en llibertat a la ciutat. El Sardina Fest, a més de dirigir-se als fans del peix blau a la brasa, ho fa pels gourmets del garatge-rock cru. D’aquella edició frustrada ara fa dos anys, han intentat conservar els grups del cartell, però només els barcelonins Sandré podran assistir. La resta de plats principals que han triat per tan ensardinada ocasió són la Fundación Francisco Frankenstein (per primer cop a Barcelona), Enamorados i The Braindrops. Tot producte nacional i de proximitat, com els més de trenta quilos de sardines que fregirà la Natalia aquella nit. De fet, tot i que la idea de barrejar sardines i guitarres a un festival fou del David Rippers, el restaurant La Chana va néixer primer amb la mateixa filosofia. «Mi cazón de ser», resa un cartell a la paret, amb la imatge d’aquest tauró existencialista, humanitzat amb xupa de cuir, que al sud consumeixen adobat i fregit. «La idea de barrejar una taverna andalusa amb rock’n’roll surt de la necessitat que jo tenia —que soc de Sanlúcar de Barrameda, un poble de Cadis— quan estava a qualsevol bar. Allà es menja molt bé, la qualitat és molt bona, n’hi ha molt de peix i tot el que tu vulguis; però després als bars o no hi ha música o és música folklòrica o alguna cosa per l’estil, que no m'agrada gens. Llavors, jo sempre em deia «Joé!, soc aquí de puta mare, fotent-me uns peixets fregits, i podria estar escoltant qualsevol altra cosa que m'agradés a mi, i no amb aquesta murga que m'estan donant. Quan vaig venir cap a Barcelona, ho vaig veure superclar: això aquí sí que té cabuda. Aquí faré el que jo vull: un bar de rock’n’roll amb el menjar del meu poble. Fem el mateix que menjaries a la plaça del Cabildo de Sanlúcar, sense més pretensions: els guisats de la meva mare i de la meva àvia amb algunes innovacions. El bar on jo aniria. Soc hostalera de professió i de formació. La meva mare era cuinera i jo m'he criat als bars. Allí ens criem tots als bars, és l’única cosa que hi ha: bars i esglésies.» Dit i fet: La Chana és un lloc inigualable on tocar el cel amb el paladar a base d’ortigues de mar, papas con melva, salmorejo amb moixama o galtes d’ibèric al amontillado, tot regat amb un palomino fino de la terra mentre escoltes als The Fuzztones, els The Cynics o als Frankie and the Witch Fingers.
Sardines contra Salvini
El «moviment de les Sardines» (en italià: movimento delle sardine), també conegut a Itàlia com sardine contro Salvini (sardines contra Salvini), és un moviment polític de base actiu a la península amb forma de bota des del novembre de l’any 2019. Les sardines van organitzar una sèrie de manifestacions pacífiques per a protestar contra el repunt dretà esdevingut al país i, més específicament, contra la retòrica del líder de la Lega, Matteo Salvini, i les posicions d'ultradreta del seu partit. El nom de «sardines» ve de l’organització d’actes multitudinaris, amb tot de manifestants atapeïts com sardines a les places de les ciutats. Si centenars de milers de persones s’han anxovat les darreres setmanes al Primavera Sound o el Sónar, ¿Per què no importem aquest moviment italià i ens ensardinem contra l’ascens de la ultradreta a Andalusia, que és només la bestreta d’un resultat similar a tot l’Estat, el pòxim 15 de juliol al Sardina Fest? Comprin ja l’entrada anticipada per gaudir de la sardinada. Serà un esdeveniment molt més divertit que els avantdits macrofestivals corporatius i, sobretot, tindrà un sabor més autèntic: el de les sardines fregides. Si no ho fem, és probable que el cartell del proper nou gran esdeveniment musical l’encapçalin Falsas realidades, Lapsus psíquico i Cuarto protocolo, els grups de Moreno, seguits de les bandes de dretes locals com Zènit (recordem, l’antic grup de Carles Puigdemont) i el solo de bateria de Josep Antoni Duran i Lleida, el Ringo Starr de la política catalana. Qui sap si, Déu no ho vulgui, fins i tot en Juan Carlos Girauta tornarà a agafar la guitarra per cantar «Mediterraneo», i extingirà amb la seva veu les poques i preuades sardines que encara queden en aquest mar. Sardines o barbàrie.
