L'era postcristiana ha arribat a Europa. A jutjar per l'enquesta* realitzada per la St Mary's University de Londres i la Universitat Catòlica de París, als adults més joves (entre 16 i 29 anys) no els interessa la religió. Sense dades concretes per a Catalunya, a Espanya només 37 de cada 100 enquestats es declara catòlic o catòlica, però imagino que a casa nostra la dada no deu arribar ni al 20%. A favor d’aquesta teoria hi ha una dada significativa: segons les dades de la Conferència Episcopal Espanyola, a Catalunya només el 16,9% de la població finança amb l'IRPF l'Església catòlica (a part d'un mínim històric, som la comunitat autònoma que menys aporta, seguida de Galícia amb un 24,7%). Enfront d'aquest panorama, em pregunto per la nostra futura relació amb les tradicions d'arrel catòlica, especialment per les festes nadalenques; una època que, més enllà de l'escudella, els presents o la família, ens emocionava i esperàvem amb candeletes en la mesura que celebràvem col·lectivament el naixement del nostre pare espiritual. Amb el cristianisme abocat a l'abisme de la postmodernitat, cal vestir nous ponts entre nosaltres entorn d'unes expectatives comunes associades al calendari (en llatí, la paraula religio significaria l'acció i efecte d'unir fortament, d'aquí la seva importància històrica). I, en aquest sentit, considero que l'arribada del juliol ens aporta el mateix potencial emotiu que fins fa quatre dies l'arribada de Nadal; com a mínim, si el considerem el mes amb els millors tomàquets de l’any.

Com és possible que mengem tomàquets frescos tot l'any si només durant l'estiu el tomàquet té sabor de tomàquet?

Foto1 (9)

Tomaquera de la varietat tradicional recuperada Mandó / Foto: Joan Carbó

Quan per fi arriba la intensa calor de l'estiu, els mercats, supermercats i colmados de tot el país s'omplen de tomàquets exuberants de formes capritxoses. De cop, els tomàquets insípids de branca, pera, raf o d'amanida es veuen eclipsats per una munió de varietats com la Montserrat, pometa, cor de bou, llarg, negre, rosa ple, pebrot... amb un preu el doble o el triple que els assidus. En la majoria d'establiments, els tomàquets nouvinguts ja havien tret el cap a finals de maig, i quasi aterrat definitivament durant el juny. Però és al juliol quan aquests fruits suculents assoleixen tot el seu potencial, encara que la majoria d'ells siguin només una ombra del que veritablement podrien ser. En aquest aspecte, resulta massa habitual pagar fins a cinc euros per un quilo de tomàquets insuls i de textura farinosa incapaços de produir cap mena d'emoció profunda, més enllà d'una trista sensació d'estafa. Al darrere d'aquesta injusta realitat s'amaga, una vegada més, la indústria agroalimentària; que selecciona i hibrida les varietats prioritzant aspectes com la durabilitat dels fruits després de la collita o el seu aspecte visual. A la pràctica, quan consumeixes aquests tomàquets, per molt grans i vermells que siguin, en el fons estàs menjant un tomàquet immadur que, per més inri, ha viatjat d'una càmera frigorífica a una altra fins a arribar a la teva boca.

“Cada petit pagès o pagesa és un microcosmos vulnerable que necessita tot el nostre suport per sobreviure, per molt que en fons siguem nosaltres qui els necessita a ells, i no a la inversa”

Foto2 (13)

Plantació de tomàquets mandó a la masia de Can Domènech / Foto: Joan Carbó

Als antípodes dels tomàquets industrials hi ha els autèntics tomàquets de pagès, els quals, d'uns anys cap aquí, han refundat les nostres il·lusions estivals. Perquè un sol tomàquet faci trontollar la nostra cultura alimentària s'han de donar algunes condicions: en primer lloc, cal que s'hagi collit el dia que era madur i es consumeixi en el menor temps possible (per tant, millor de proximitat). Segon, cal que el tomàquet s'hagi criat a l'aire lliure -sense hivernacle- de la manera més natural possible, idealment en cultiu ecològic. Tercer, cal que el tomàquet sigui d'una varietat tradicional, originària de Catalunya o de qualsevol lloc del món, i d'aquesta manera guardi totes les seves característiques ancestrals (en aquest aspecte, eviteu les varietats híbrides i patentades per una sola empresa; penseu que només Monsanto és propietària del 36% de les varietats de tomàquets comercials). Quan aquests tres planetes s'alineen i el mos d'un tomàquet electrocuta cada cèl·lula del cos, ens envaeix tot seguit una sensació agredolça: com és possible que mengem tomàquets frescos tot l'any si només durant l'estiu el tomàquet té sabor de tomàquet? La resposta és ben senzilla: per manca d'esperit crític amb nosaltres mateixos i amb la realitat que ens envolta. O dit d'una altra manera, per excés de fe amb la indústria alimentària i amb la modernitat. En aquest sentit, caldria fer un cop de cap i reservar la menja de tomàquets només a l'estiu. O, en el pitjor dels casos, consumir durant la resta de l'any només tomàquets de penjar, els quals tenen el do d'aguantar sense podrir-se durant l'hivern tot i haver-se collit en l'estat òptim de maduresa (encara que els cherrys o cirerols de cultiu sostenible a vegades també se salven).

“Pelegrinar a la Masia de Can Domènech per comprar tomàquets, o a qualsevol altra masia del país, és un ritual que no pots perdre’t aquest estiu”

Foto3 (6)

Plantació de tomàquets mandó a la masia de Can Domènech / Foto: Joan Carbó

El tomàquet Mandó

El setembre de 2010, des de Can Mandó, una antiga masia situada al Parc Natural de la Serra de Collserola, es van proporcionar unes llavors de tomàquet a la Fundació Miquel Agustí (un equip de recerca entorn les varietats agrícoles tradicionals catalanes) amb l'objectiu d'estudiar-les. Després de corroborar que es tractava d'una varietat tradicional i d'avaluar les seves propietats agronòmiques i sensorials, es va concloure que es tractava d'una varietat molt prometedora que calia conservar i promoure en l'àmbit del Parc. Avui, onze anys després d'aquell estudi, en Paul Domènech, enginyer agrònom i fill de la masia de Can Domènech (El Papiol), cultiva dues petites parcel·les de tomàquet mandó en aquesta masia de l'any 1500. En Paul, que porta l'agricultura a dintre -l'any passat va guanyar el Premi a la Innovació Tecnològica Agroalimentària (PITA) amb un cultiu pioner d'Edamame-, ha vist en el cultiu i la venda del tomàquet mandó una oportunitat real de guanyar-se la vida com a pagès. I com ell, la resta d'agricultors de l'Associació Collserola Pagesa també han optat per cultivar-lo i vendre'l al comerç de proximitat. El Parc de Collserola, per la seva banda, té un altre interès en la promoció de la pagesia i la recuperació del tomàquet mandó: qualsevol cultiu és un excel·lent tallafocs (només en el que va d'estiu ja s'han declarat vuit incendis a la serra de Collserola). Pelegrinar a la Masia de Can Domènech per comprar tomàquets, o a qualsevol altra masia del país, és un ritual que no pots perdre’t aquest estiu.

Foto4 (1)

En Paul Domènech posa satisfet amb la collita de tomàquets mandó del dia / Foto: Joan Carbó

El tomàquet mandó és un fruit gran i voluptuós (entre 400 i 700 g cadascun), cruixent, més aviat dolç i d'una delicada aroma a hortalisses. De fet, aquests tomàquets, tomaques, tomàtigues, tomates o tomàtecs (diga’ls-hi com vulguis) són tan grans i saciants que un sol fruit representa un àpat en si mateix -un servidor fa cinc dies que sopa només mandons i encara no m'he aixecat a mitjanit per atracar la nevera-. El mandó, com la resta de varietats tradicionals de fruites i hortalisses, representa un patrimoni agronòmic que ens agradi o no només podem preservar a mossegades. I en aquest aspecte, a Catalunya som molt afortunats. Sens dubte el país viu un moment pletòric amb relació al repoblament i ruralització dels pobles de l’interior, i del cultiu de varietats oblidades. Per desgràcia, la majoria dels ajuts estatals i europeus destinats a joves pagesos i pageses encara van encaminats a promocionar els cereals transgènics, les granges industrials i els cultius extensius. Però és qüestió de temps que no li donguem la volta a la truita. Mentre no redrecem la direcció d'aquestes subvencions, cada petit pagès o pagesa és un microcosmos vulnerable que necessita tot el nostre suport per sobreviure, per molt que en fons siguem nosaltres qui els necessita a ells, i no a la inversa. Pel que sembla, el cultiu i venda de tomàquets d'estiu representa una gran oportunitat per a tots ells i elles, però no abaixem la guàrdia. La pròxima vegada que compris un tomàquet d'estiu, que no et donin gat per llebre. I si no te'n fies, demana que te'l deixin provar (si et diuen que no, aleshores hauràs sortit de dubtes).