L’inici del terratrèmol cal projectar-lo mentalment com una pel·lícula del NO-DO: el Ministre espanyol de Consum, amb cua i banyes de Llucifer bolivarià, no prou satisfet amb voler limitar la publicitat de la dolça carn de panteres roses i tigretones, torna ara a obrir la capsa dels trons amb unes declaracions (per acabar-ho d’adobar, a un rotatiu de la Pèrfida Albió) en les quals critica les macrogranges i ressalta els beneficis de la ramaderia extensiva. Escándalo, es un escándalo, canta Raphael. Les ones sísmiques d’indignació recorren l’Espanya buidada (i repoblada amb milers d'animals amuntegats), tot fent tremolar algun rínxol solt al final d'una cabellera regada amb litres de gomina. ¡Que no cunda el Panrico! El Líder de l’oposició al Nou Catecisme Nutricional, un cop més, és aquí per netejar la fins ara impol·luta imatge exterior del país (ehem) i salvaguardar les grans corporacions càrnies i lleteres de les vel·leïtats del contuberni judeo-maçònic-marxista-vegenazi. Això no obstant, l’escenari que el President del PP va escollir per reiterar l’exigència que el President del govern de l’Estat, el proteic entusiasta del chuletón-en-su-punto, fulmini al ministre d’Esquerra Unida, alhora que defensa la ramaderia intensiva, no pot ser més incoherent. Lluny de citar a la premsa a una macrogranja per mostrar les suposades bondats de les fàbriques de carn, com aquell qui res va i dona la conferència des d’una petita i bucòlica granja familiar. Fer passar per ramaderia intensiva el que evidentment no ho és? Que no? Aguanta'm el cubata. Consultat com fou sobre la qüestió per una periodista amb dos dits de front, el Líder de l’oposició, amb un rerefons de vaques pasturant l’ampla terra castellana, balbucejà un seguit d’hilarants explicacions: «No hemos podido ir a una macrogranja porque aquí no hay macrogranjas (…) De hecho, lo más parecido a una granja intensiva que tenemos por aquí (Castella i Lleó) es la de Javi (assenyala cap algú fora de camp, el tal Javi, cal suposar) pero es de vacuno para leche (...) hace productos lácteos estupendos... Arroz con leche; leche, eh... yogures y quesos... eh... y... es de la raza frisona, láctea, la vaca esta que es negra y blanca (aclareix). Por cierto, la última vez que estuvimos acababa de nacer un choto (sic)... Pero bueno, en fin, también quería que disfrutaran de este entorno.»
«Más ganadería y menos comunismo». Fotograma de la pel·lícula Animal Farm, de János Halász i Joy Batchelor (1954) / Foto: l’Officiel
La novaparla és un terme adoptat de l’anglès Newspeak, la llengua fictícia que apareix a la cèlebre distòpia de George Orwell 1984
Distopia, rebel·lió animalista i el diari d’un rentaplats
L’expressió en castellà lengua de madera és un calc de la francesa langue de bois, molt estesa al llenguatge polític del país gal, sempre a l’avançada en qüestions del paladar. Durant els anys vuitanta l'expressió s'associava al totalitarisme soviètic, tanmateix avui s'empra per a referir-se al llenguatge buit, imprecís i capciós utilitzat a la comunicació política dels ultraconservadors als països democràtics. Un sintagma, per tant, cosí germà d’altres com fake news, bulo o logomàquia, l’art de parlar sense dir res. La novaparla, com es tradueix literalment al català, és un terme adoptat de l’anglès Newspeak, la llengua fictícia que apareix a 1984, la cèlebre distopia de George Orwell. A la novel·la, la novaparla es basa en l'anglès però amb un vocabulari i una gramàtica molt reduïts i simplificats. El motiu d'això és que el règim totalitari del Partit vol usar les restriccions del llenguatge per a impossibilitar qualsevol discurs o pensament subversiu. L’escriptor anglès és avui ben conegut per aquest títol i d’altres com La rebel·lió dels animals (1945) i Homenatge a Catalunya (1938), però la gènesi de la denúncia orwelliana de la injustícia social i el totalitarisme es remunta al seu primer llibre, publicat l’any 1933, que va provocar calfreds entre els gurmets: Sense ni cinc a París i Londres, la primera edició de la qual es titulà Diari d’un rentaplats (A Scullion's Diary), una crònica en primera persona de les penoses condicions laborals d'un treballador d'hostaleria als sumptuosos hotels de classe alta.
Sampurus a la vitrina d’un restaurant japonès. / Foto: Pixabay
Imaginin a un polític carpetovetònic sostenint un sampuru de tonyina vermella per mostrar l’abundància d’aquest peix blau al Mediterrani
«Todo es mentira salvo algunas cosas». Fake Food: àpats de plàstic per a paladars de fusta
L’equivalent gastronòmic de la novaparla (la llengua que M. Rajoy portà al paroxisme quan van preguntar-li pels papers de Bárcenas) podríem trobar-lo al sampuru: l’art japonès del menjar fals. Les rèpliques hiperrealistes d’àpats cuinats o aliments crus fetes de plàstic, silicona, cera, resina o materials similars, que es mostren tradicionalment a les finestres dels restaurants nipons. Amb gairebé un segle d’història, aquests models segueixen la idea, ja formulada per Apici, gastrònom i escriptor romà del segle I, que el menjar entra pels ulls; així com de fer més comprensibles els menús japonesos, especialment per als turistes i estrangers. És a dir, de la necessitat d’una gramàtica visual reduïda, artificial i simplificada, «novaparliana», que actués com a esquer. Posteriorment, i fora de context, aquesta artesania s’elevà a forma d'art quan els models japonesos de menjar plàstic de la Sampuru Maizuru Company van exhibir-se al Victoria and Albert Museum de Londres, casualment, en l’orwelliana data de l’any 1984. Dècades enrere, els sampurus només es podien trobar i comprar a Tòquio, al carrer anomenat Kappabashi-dori o Kitchen Town, dedicat completament a la cuina. Avui dia, però, existeixen diverses empreses a tot el món dedicades a la fabricació artesanal de menjar fals, com la nord-americana Fake Foods o la gallega Modelarte. Paral·lelament, al llarg dels anys, els usos de les rèpliques artificials d’aliments s’han diversificat: decorats de pel·lícules, programes de televisió, teatre, publicitat, fires comercials, museus, bufets de casinos, sales de banquets i creuers on no poden mostrar-se festins reals, l’educació nutricional, els estudis de mercat... Ergo, no ens hauria d’estranyar que la fake food s’utilitzi en rodes de premsa per escampar falsos rumors: imaginin a un polític carpetovetònic sostenint un sampuru de tonyina vermella per mostrar l’abundància d’aquest peix blau al Mediterrani, o rèpliques perfectes del blat de moro com a prova fefaent de la inofensiva acció del canvi climàtic als conreus de secà, o una compareixença d’El Líder de l’oposició al Nou Catecisme Nutricional des de la granja de Pinypon per destacar els evidents beneficis mediambientals, ètics i nutricionals de la ramaderia intensiva.
Guerra és pau. Llibertat és esclavitut. Ramaderia intensiva és ramaderia extensiva / Fotograma de la pel·lícula 1984 (Michael Anderson, 1956)