Dies abans que la pandèmia arrasés 400.000 vides europees, moria el filòsof i intel·lectual George Steiner, considerat l’últim gran europeista del s. XX. Segons Steiner, la grandesa de l’Homo sapiens es trobaria justament en els pilars fundacionals d’Europa: l’assoliment de la saviesa, la recerca del coneixement desinteressat i la creació de la bellesa. I la crisi, o fins i tot la mort de la idea d’Europa, entesa com un savoir faire característic dels habitants del vell continent, desapareixeria en la mesura que ens assembléssim cada cop més als ianquis; és a dir, saturant les nostres vides de béns materials cada cop més superflus, en lloc d’amb llibres de poesia, tertúlies de sobretaula o llargues passejades pels nuclis antics de les ciutats (a diferència dels carrers nord-americans, que estan numerats o tenen noms d’arbres, els nostres carrers tenen noms d’homes i dones; de filòsofs, d’artistes, de científics). Steiner, que havia emigrat als Estats Units durant l’ocupació nazi —com tants grans europeus, era d’origen jueu—, defensava que o Europa iniciava una revolució contraindustrial, o acabaríem abduïts pels americans o els xinesos, econòmicament, militarment i tecnològicament més potents que nosaltres. I el primer pas d’aquesta revolució demanaria revisar la dependència bancària, els subsidis agrícoles o, molt especialment, la burocràcia per la burocràcia. Sobre aquest últim punt és justament on s’edifica la ratafia de la discòrdia, que és tota aquella ratafia de nous verdes que s’etiqueta amb el segell de qualitat europea IGP Ratafia Catalana.
“La indiscutible bellesa de la ratafia s’amaga en la disparitat de receptes i ingredients que la fan possible”
Herbes i espècies de la ratafia / Foto: Xavi Amat
DOP i IGP
Queda clar que Europa té un problema: la burocràcia. I en l’àmbit de l’alimentació, aquesta burocràcia té nom i cognom: Denominació d’Origen Protegida i Indicació Geogràfica Protegida; dos segells o marques de qualitat amb molts avantatges i algun inconvenient. Anem a pams. La diferència entre una Denominació d’Origen i una Indicació Geogràfica és que la primera garanteix que totes les fases de producció, transformació o elaboració d’un producte alimentari es realitzen en un lloc determinat, mentre que la segona només garanteix que almenys una de les seves fases de producció, transformació o elaboració es realitza a una zona geogràfica definida. A efectes pràctics, la traducció és molt senzilla: mentre que el segell d’un vi DO Empordà et garanteix que el vi s’ha elaborat a l’Empordà amb raïms cultivats a l’Empordà, el segell IGP Ratafia Catalana et garanteix que el licor s’ha elaborat en algun racó de Catalunya, però res no t’assegura que els alcohols, les espècies, o fins i tot les herbes, no s’hagin produït en algun país tropical amb qui sap quines condicions agronòmiques, ambientals i humanes.
De tota manera, la gràcia de la ratafia és que és un licor multicultural hereu d’uns temps en què els alcohols i les espècies convivien sota el mateix sostre —els monestirs—, per molt que això atempti contra la seva etiqueta de ‘licor de la terra’. I, de fet, la seva indiscutible bellesa s’amaga en la disparitat de receptes i ingredients que la fan possible; una diversitat que paradoxalment limita el reglament de la IGP, que diu que la ratafia catalana s’ha d’elaborar, com a mínim, amb nou verda, nou moscada, canyella, clau d’espècia i marialluïsa. Tanmateix, a jutjar pel sabor de les ratafies comercials, és cert que entre beure’s un xopet d’aquest licor i fer una passejada pel Raval —un barri marcat per l’aroma de les espècies— no hi ha tanta diferència. Però, us imagineu una IGP limitant els ingredients que ha de portar un curri o un ras el hanout? Seria estúpid, ja que ambdues barreges d’ingredients simbolitzen, com la ratafia, la llibertat de fer i de ser.
Festa de la Ratafia de Santa Coloma de Farners / Foto: Xavi Amat
L’any 2018, amb alguns companys de la Confraria de la Ratafia de Santa Coloma de Farners, vam reunir-nos amb l’Il·lustre Sr. Carmel Mòdol, director general d'Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries, per advertir-lo del conflicte imminent amb la IGP Ratafia Catalana. Tal com va esclarir-nos, l’èxit d’una DOG o una IGP passa per tenir un bon nombre de participants, proactius i ben avinguts, els quals, organitzats entorn d’un consell regulador, són els únics responsables que la cosa avanci i el segell esdevingui una eina beneficiosa en tant que reconeguda. Tanmateix, tot i el gran nombre d’empreses elaboradores interessades a participar-hi, a la IGP Ratafia Catalana hi ha actualment només tres fabricants: Ratafia Bosch, Ratafia de Montserrat i Ratafia Pujol; tres empreses d’una reputada i llarga tradició ratafiaire, sobre les quals, més que brillar, el segell de la IGP taca la seva presència. El problema? El de sempre: manca de sensibilitat, un pressupost inflat i un sistema de quotes en contra dels interessos dels més petits, que són justament els que legitimen la indiscutible singularitat i bellesa de la ratafia arreu de Catalunya.
“Tots menys l’actual directiva de la IGP considerem que té més sentit que la seu de la IGP Ratafia Catalana estigui a Santa Coloma de Farners que no pas a la Via Laietana de Barcelona, seu de la Unió de Licoristes”
Elaboració tradicional de ratafia / Foto: Xavi Amat
Problema i solució
Més enllà de la manca de consens en les qüestions tècniques i legals, el veritable fons del problema és un altre: uns buròcrates, com sempre massa ocupats per mediar amb el problema; i un oportunista, l’advocat i secretari de la Unió de Licoristes de Catalunya (una antiga patronal), secretari també de la IGP Ratafia Catalana i principal beneficiat de defensar la IGP al món —no és casual que fos ell qui inscrigués la ratafia catalana a Europa, per molt que se’n vanagloriï—. Des de l’inici d’aquest conflicte, la ratafia s’ha fet famosa a Espanya (recordem que el president Torra va regalar a La Moncloa una ampolla al president Sánchez) i, tot i la voluntat expressa de Ratafia Pujol, el diàleg amb la direcció de la IGP ha sigut estèril —saben que si entren tots, ells se’n van—. Pel camí, abans de desvincular-se oficialment del projecte i amb l’objectiu de minimitzar les despeses associades a la IGP, l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners va oferir una seu gratuïta per al consell regulador i un equip humà per fer-se’n càrrec perquè, a part d’estratègic —enguany se celebrarà la quarantena edició de la Festa de la Ratafia, una efemèride organitzada de manera desinteressada pels habitants del poble—, la capital de la Selva és considerada també la capital de la ratafia al món. Pel que sembla, tots menys l’actual directiva de la IGP considerem que té més sentit que la seu de la IGP estigui a Santa Coloma que no pas a la Via Laietana de Barcelona, seu de la Unió de Licoristes. Pels susdits motius, aprofito que és temps de ratafia per adreçar-me a l’Honorable senyora Teresa Jordà, consellera d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, per pregar-li que posi ordre. O follem tots, o la Ratafia Catalana al riu.
Imatge principal: Un personatge aixecant un got de ratafia / Foto: Xavi Amat.