La flegma d’en Fleming
L’efecte millora si acompanyen mentalment la recreació de l’escena amb la música del «James Bond Theme», la cançó que compongué Monty Norman per la seqüència del canó de la pistola que apunta al cinematogràfic espia «007», amb el seu distintiu riff de guitarra surfera sobre els arranjaments jazzístics de John Barry. Un grup d’homes de l’AOME (Agrupación de Operaciones y Misiones Especiales) del CESID (l’agència d’intel·ligència espanyola antecessora del CNI), elegantment vestits de negre i amb corbata de llacet, entren a dinar, un bon dia de finals dels anys setanta, a un reservat del restaurant El Bodegón, siti al costat del carrer de Serrano, un dels més luxosos de Madrid. Un cop a taula, flegmàtics com els millors agents secrets de Sa Majestat, demanen els plats més cars de la carta (avui paga el Regne) i esperen que el maître desaparegui per posar fil a l’agulla: un d’ells s’esquitlla sota la taula i, a la intimitat de les estovalles, treu les seves eines i substitueix un llistó de fusta per un altre d’idèntic que conté un petit micròfon al seu interior. La resta de superagents, mentrestant, criden, riuen, brinden fent tot el xivarri que poden per dissimular el soroll de l’agent supercarpinter. Un cop enllestida la feina, recuperen la flegma britànica i xerren tranquil·lament, com si es tractés d'un dinar de negocis, fins que, abans no arribin les postres, altres companys, ubicats en un apartament proper, els hi confirmen que la conversa se sent amb nitidesa. La gormanda maniobra es repetí a altres menjadors elitistes de Madrid i Barcelona, i arrencava així l’anomenada «Operación Tenedor», orquestrada per José Luís Cortina, intrigant cap de l’AOME i home clau a l’espionatge patri, a fi d’escoltar les conspiracions d’empresaris, polítics, advocats i altres comensals potencialment colpistes mentre aquests relaxaven els esfínters de l’ànima entre plat i plat. Aquesta operació d’espionatge polític en restaurants, de jamesbondià nom en clau, s’executà, com a mínim, al llarg dels cinc primers anys de vida del servei espanyol d’espionatge, unificat després de la mort de Franco pel tinent general Gutiérrez Mellado, ministre de Defensa del primer govern d’Adolfo Suárez. L’episodi, junt amb altres tortuositats de l'Estat des de l'inici de la Transició, el recull Fernando Rueda, periodista especialitzat en espionatge, al recent Al servicio de su majestad: La familia real y los espías. 50 años de conspiraciones, manipulaciones y ocultamientos (La Esfera de los Libros, 2021), i també a un anterior llibre seu de la mateixa editorial: Las alcantarillas del poder (2011).
La celebritat d’Hervé Villechaize va créixer simultàniament al seu ego: es va construir la piscina més gran de Hollywood, es va envoltar de dones espatarrants, va dilapidar una fortuna en festes i va fer front a les dificultats d’una vida amb 117 cm d’alçada menjant, bevent i follant tot el que va poder, i més
Un nan espanyol se suïcida a Las Vegas
En la història del cinema, la pintura i la literatura espanyola (també de la política, com veurem) els nans sempre han convocat el costat marginal, esperpèntic i picaresc de l'Espanya negra, des dels nans de Velázquez als que acompanyaven a «El bombero torero» al toreig bufo. Els lectors i les lectores simpatitzants d’aquest articulista, ja deuen haver detectat el gust d’un servidor pels títols ampul·losos; i les persones coinesseurs de l’obra de l’enyorat escriptor barceloní Francisco Casavella (1963-2008) no se’ls hi haurà escapat l’apropiació del títol de la seva tercera novel·la que encapçala el paràgraf. Un enano español se suicida en Las Vegas (Anagrama, 1997) és una història plena de girs sorprenents i mecanismes cinematogràfics, erigida sobre un subtext de mentides, ficcions i fal·làcies. Narra les trepidants aventures de dos germans en el baix món barceloní, reservats dubtosos (com els d’El Bodeguín, però de baixa estofa) i tuguris, sota la invocació d’en Chester Winchester, un suposat nan espanyol que es va suïcidar a Las Vegas després de l'assoliment d'un impossible en la mítica del jugador d’atzar. Però el nan del qui els hi vull parlar avui no es va suïcidar a la capital del joc, sinó que es va pegar un tir al cap a la seva mansió de Hollywood, després d’arribar a ser «el nan més famós del món». Tampoc era espanyol, sinó francès. Tanmateix, al nostre país, es va fer famós per imitar al president espanyol. Hervé Villechaize és un dels dolents més recordats de 007, en Nick Nack, el nan amb barret de bombí que lluita a cops d’ampolla amb Roger Moore a L'home de la pistola d'or (Guy Hamilton, 1974). Roger Moore, el James Bond de torn, revelà després que Hervé era un «maníac sexual amb un apetit anormal vers les dones». Ja sabem, doncs, qui era el veritable home de la pistola d’or (disculpin). Uns anys després, van donar-li el paper de Tatoo a la molt popular sèrie de televisió nord-americana Fantasy Island (1978-1984), compartint protagonisme amb el galà mexicà Ricardo Montalbán. La seva celebritat va créixer simultàniament al seu ego: es va construir la piscina més gran de Hollywood, es va envoltar de dones espatarrants, va dilapidar una fortuna en festes i va fer front a les dificultats d’una vida amb 117 cm d’alçada menjant, bevent i follant tot el que va poder, i més... Fins que li va donar per paralitzar el rodatge de la sèrie per a exigir el mateix sou que Montalbán i van acomiadar-lo. A partir de llavors, la seva condició, sumada al seu caràcter i excessos orgiàstics, no van facilitar-li aconseguir millors papers que aquest autoparòdic anunci de Dunkin Donuts Mini. L’any 1993, totalment arruïnat, va decidir posar fi a la seva vida, no sense abans deixar constància dels seus clarobscurs en un sopar-entrevista-testament-farra-de-tres-dies que Sacha Gervasi, el jove periodista que l’acompanyà, va transformar en el recomanable biopic d’HBO My Dinner with Hervé (2018). Abans d’això, però, el nan suïcida va aparèixer a Televisió Espanyola, una nit de març de 1988, imitant al llavors president del govern socialista, amb qui s’assemblava sorprenentment. El programa es deia Viaje con nosotros i, en ell, Javier Gurruchaga parodiava a la periodista Victoria Prego, mentre Hervé Villechaize feia el mateix amb Felipe González, però parlant en francès i amb un cigar Cohiba a la boca. Sobre l'escriptori del minipresident, una fotografia d'Alfonso Guerra i una altra de Margaret Thatcher. La xarlotada fou, potser, la primera caricatura política mai emesa a la tele espanyola.
Sean Connery es va fer famós per interpretar al símbol britànic per excel·lència, malgrat ser un fervent defensor de la independència d'Escòcia, i no un dels que amagava la seva opinió política a les entrevistes. Tot el contrari. Seria, per entendre’ns, com si Joel Joan interpretés un remake d’El Cid o protagonitzés el biopic d’Albert Boadella.
De El Bodegón a la bodeguilla
«El Estado de derecho también se defiende en las alcantarillas» és una de les perles més recordades de qui fou el primer president socialista del govern espanyol, Felipe González, així com va passar a la posteritat la seva l’habilitat per moure els fils dels lampistes que arreglaven les canonades del sistema, durant els seus catorze anys de mandat. Explica Julio González de Buitrago, cap de cuina del Palacio de la Moncloa durant més de trenta anys, al seu llibre de memòries gastronòmiques de la democràcia La cocina de la Moncloa (Espasa, 2014), que el president socialista es va fer construir una estança a la qual anomenava «la bodeguilla», en un semisoterrani del palau, i allà, entre taulells andalusos, convidava als polítics, intel·lectuals i artistes de l'època, als quals oferia vi, angules, cloïsses, cocotxes o bacallà guisat amb patates, perquè l'Estat de dret també es defensa en els semisoterranis. I reprenent el fil del llibre que els hi citava al començament, Las alcantarillas del poder, on l’autor ens relata com la gènesi de l’espionatge polític va tenir lloc als restaurants —fet que assenyala l’eventual relació entre la presa de decisions polítiques i l’oportunitat d’un menú encertat—, a més d’altres cròniques verídiques que retraten la subreticia vida, més o menys quotidiana, dels membres dels serveis d’intel·ligència espanyols al marge del signe polític del govern a qui prestin servei (relacions amb la CIA, espionatges il·legals, el 23-F, els GAL, Bárbara Rey, el Lobo, l’ECHELON espanyol, assassinats, xantatges i els atemptats de l’11-M...), tornem a les pel·lícules de Bond, James Bond, l’agent fictici nascut de la ploma de Ian Fleming. Encara que el malvat Nick Nack/Felipe González s’enfrontés a Roger Moore en el paper de l’agent amb llicència per matar, el Bond favorit d’aquest articulista (cadascú té el seu) és Sean Connery. L’actor escocès, com ja deuen saber, es va fer famós per interpretar al símbol britànic per excel·lència, malgrat ser un fervent defensor de la independència d'Escòcia, i no un dels que amagava la seva opinió política a les entrevistes. Tot el contrari. Seria, per entendre’ns, com si Joel Joan interpretés un remake d’El Cid o protagonitzés el biopic d’Albert Boadella. Potser va ser això el que li va fer avorrir al personatge que li donà la fama, fins al punt d’arribar a manifestar que «Sempre he odiat al maleït James Bond. Si fos per mi, l’hagués mort!». I ho va intentar. Després del rodatge de Només es viu dues vegades (Lewis Gilbert, 1967), Connery anuncià que no interpretaria «mai més» l’espia anglès i anglòfil. Després del parèntesi de 007 al servei secret de Sa Majestat (Peter Hunt, 1969) on el protagonisme recaigué en l’actor australià George Lazenby —apodat «El Breu» pels jamesbondòfils—, a contracor, però amb el sou més alt fins al moment, l'actor va acceptar interpretar al personatge una vegada més a Mai diguis mai més (Irvin Kershner, 1983), una versió, fora de sèrie i amb títol burleta, d’Operació Tro (Terence Young, 1965). Qui sap si la «Operación Tenedor» (José Luís Cortina, 1977-1981) fou també un remake castís i real d’aquesta pel·lícula, primera entrega d’una col·lecció d’episodis d’espionatge on els superespies ja no són independentistes, com Sean Connery, sinó tot el contrari. En qualsevol cas, fa pena comprovar que l’elegant vestit negre i corbata de llacet, el Martini agitat, no regirat, els cigars i, sobretot, els magnífics dinars a les taules més selectes on espiaven els bons agents d’antany, s'han substituït per grollers programaris informàtics creats per espiar els telèfons mòbils de la dissidència. La ministra de Política Territorial i portaveu de l'Executiu, Isabel Rodríguez, ha declarat que «aquí mai s’espia sense ordre judicial». Mai diguis mai més.