En algun racó de l'Índia de fa sis o set mil·lennis, els éssers humans van adonar-se d’un fenomen molt estrany: si durant una estona centrem la nostra atenció en un pensament, un sentiment, una imatge o un element de la percepció com els batecs del cor, per posar alguns exemples, i acceptem sense jutjar les seves conseqüències, s'experimenta una sensació reconfortant. I que en establir unes rutines al voltant d'aquest exercici, s'experimenta una transformació profunda del sentit de l’existència, alhora que una millora enfront dels pensaments nocius, del dolor físic o psicològic, o de l’estrès. El fet és que van passar els mil·lennis i aquest potent coneixement va progressar. Pel camí va trobar en el pensament religiós, esotèric i místic un terreny propici per créixer. I allà cap al segle V aC va ser adoptat de manera sincronitzada pel taoisme a la Xina i el budisme a l'Índia. Finalment, amb els processos de colonització del segle XIX, aquest coneixement va aterrar a occident. Aquí va rebre el nom de meditació i, durant el segle passat, amb les aportacions primer de l'antroposofia i després de la ciència, aquesta pràctica va assolir a Europa i els Estats Units una popularitat molt destacable. Avui, sota la forma de l'atenció o consciència plena, coneguda en anglès com a mindfulness, que és el gir més pragmàtic de la meditació (és a dir, desvinculat de tota religió o filosofia), aquest coneixement ancestral està millorant la vida de milers de persones. I el més interessant de tot és que es pot meditar estirat, ajagut en una cadira o amb les cames creuades, o fins i tot caminant o collint bolets.

foto1 (1)

Futurs monjos budistes en una pràctica meditativa / Kochphon Onshawee

‘La meditació convencional no tracta de recloure's en el món interior i d'anul·lar tot allò que ve de fora, sinó d'acceptar sense jutjar i prendre consciència de l'experiència humana’

Qualsevol que hagi intentat assolir un estat profund de meditació se n'haurà adonat com a mínim d'una cosa: com més a prop de la natura, més probabilitats d'èxit. En aquest sentit, no és casual que els temples o els espais dedicats a la meditació (els antics i els nous) se situïn en paratges purs i virginals allunyats dels focus destructius de l'home, o que aquells que estan a les ciutats evoquin directament la natura. Això que sembla tan obvi es deu, tanmateix, a unes qualitats evolutives que tot just arribem a comprendre i que estan estretament lligades a la nostra capacitat de desatenció. A diferència de la resta dels animals superiors (amb el permís dels gossos domèstics, que en relació amb els seus instints són més humans que gossos), els éssers humans ens hem especialitzat a ometre informació sensorial, és a dir, a anul·lar sons, tactes, olors i estímuls de qualsevol mena per tal de deixar espai al nostre cervell per processar la informació cognitiva o racional. I resulta que com més harmònics (o naturals) siguin aquests estímuls, millor se'ns dóna anul·lar-los (és lògic, sobretot si comparem el soroll d'un riu amb la sirena d'una ambulància). Ara bé, l’atenció plena no tracta de recloure's en el món interior i d'anul·lar o desatendre tot allò que ve de fora (això és un altre tipus de meditació), sinó d'acceptar sense jutjar i prendre consciència de l'experiència humana entesa com el resultat d'allò que experimentem a través els sentits i de les valoracions mentals associades. D'aquesta manera, és tan important concentrar-se en el soroll i el tacte del vent com en els records o pensaments que aquest suscita; o, tractant-se de la meditació boletaire, seria tan important ajupir-se a collir un bolet com ajupir-se a contemplar-lo (o olorar-lo, o acariciar-lo...) i, de pas, posar-se al seu nivell per acceptar que tots (bolet i persona) provenim de la mateixa cèl·lula.

foto2

Temple de lotus o casa d’adoración Bahá’i, a Nova Delhi / Foto: Bahaí Canarias

He conegut boletaires que tan bon punt trepitgen el terreny experimenten una transformació xamànica de la seva personalitat

No hi ha dubte que qualsevol exercici que es practiqui en el medi natural és beneficiós per la nostra salut mental. I en aquesta direcció, la caça de bolets, una activitat consistent a enfilar-se per rierols, remenar les bardisses, ajupir-se entre les branques, raspallar la molsa amb els dits o perdre's en la frondositat del bosc, és una de les activitats més terapèutiques que existeix. Ara bé, a jutjar per la seva finalitat, anar a caçar bolets és una cosa i la meditació boletaire és una altra ben diferent, encara que algunes ànimes boscanes les practiquin indissolublement. En una meditació boletaire l'objectiu no és caçar bolets (que també), sinó focalitzar tota la nostra atenció en aquests fruits generosos i en tot allò que els envolta. Així per exemple, en aquesta pràctica meditativa podria ser tan important recollir ampolles de plàstic que rovellons, burilles de cigarreta que camagrocs, llaunes de refresc que ous de reig, i tot sense queixar-se ni jutjar aquells que han tirat les deixalles. O també podria consistir a entonar salms entre els arbres sense preocupar-se per delatar la nostra posició al bosc. Per altra banda, he conegut boletaires que tan bon punt trepitgen el terreny experimenten una transformació xamànica de la seva personalitat. En aquests casos, més que una meditació boletaire, anar a buscar bolets es converteix en un viatge místic cap a un estat salvatgí de l’esperit.

foto3 (1)

Les típiques deixalles que trobem al bosc / Foto: André

Quan acluco els ulls abans d'adormir-me se'm repeteixen una vegada i una altra les imatges de les captures amb un grau de definició increïble

Es diu a l'orient que la meditació és la condició natural de la consciència humana (entesa com la capacitat de l'ésser humà de percebre la realitat i de reconèixer-se en ella), i que a través seu és possible conèixer el significat del món i de la nostra existència. Donades les seves virtuts, és curiós que a l'arc Mediterrani no hàgim desenvolupat una tècnica de meditació pròpia més enllà dels monestirs (si és que mediten els monjos). O, en tot cas, és molt revelador que fins ara no l'hàgim necessitat. Personalment, sento que el món dels bolets, com el de la meditació, té una aura de misteri i que els dies que vaig al bosc amb el cistell passa alguna cosa dins meu (vull dir, alguna cosa més transcendental que la sensació d'haver fet exercici físic i respirat aire pur). Així per exemple, quan acluco els ulls abans d'adormir-me se'm repeteixen una vegada i una altra les imatges de les captures amb un grau de definició increïble, i els dies següents noto una plenitud insòlita, com una sacietat inexplicable que m’abraça. Anys enrere, recordo que un pagès del Pirineu va confessar-me que els bolets se li apareixien als somnis i que sempre ho feien als llocs on l'endemà els trobava (casualitat o no, avui he somniat amb erol de surenys a la cara nord de Collserola). I fins i tot una dona va explicar-me que va conèixer el seu marit el mateix dia que trobava una rovellona en forma de cor. Sigui com sigui, anar a buscar bolets és psicològicament reparador i la meditació boletaire una eina amb un gran potencial. I el més important: una activitat i l’altra no són excloents, i té molt sentit que es combinin i reforcin mútuament.

foto4

La bellesa d’un rovelló és sublim / Foto: Turismo de observación