La galeria de Catalans Il·lustres és una col·lecció de quaranta-set retrats de personalitats catalanes (des d’Elisenda de Montcada a Narcís Monturiol) creada per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1871. El nomenament de cada il·lustre comportava l’encàrrec del seu retrat a un pintor reconegut, com Ramon Martí Alsina o Joan Llimona, i la redacció d’una cuidada biografia per part d’algun expert. La darrera incorporació d'un retrat a la galeria es va produir l’any 1971 i, des de llavors, la col·lecció, que s’exposa a la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, al Palau Requesens, ha restat immòbil. Per tal de trencar amb una ratxa de cinquanta anys sense catalans ni catalanes il·lustres (per cert, només hi ha dues dones), començaré per proposar un nom: el del naturalista i artista il·lustrador Toni Llobet (Barcelona, 1975), eminència mundial en el camp de la il·lustració científica i coautor de les Guies de fauna i flora (Brau edicions), una eina indispensable per vagar pels boscos i prats de Catalunya, però també pels ports i mercats de peix.

Si et frustra no conèixer totes i cadascuna de les espècies d’una peixateria i no t’acabes de creure el peixater o peixatera (t’asseguro que la majoria no distingirien un sard d’una morruda, d’una càntera, d’un mabre, d’una verada o d’un esparrall), tens a la teva disposició tres publicacions interessants: Peixos costaners del mar Balear, Peixos pelàgics i de fons profunds del mar Balear o Fauna i flora de la mar Mediterrània. Aquestes tres guies són tan didàctiques i estan tan ben il·lustrades que amb una mica d’estudi gaudiràs el triple de comprar i cuinar el peix i, finament, guanyaràs tu i guanyarà també el pescador artesanal; un col·lectiu que ens necessita i que desapareixerà si no alimentem la nostra cultura del peix, actualment en hores molt baixes.

“De sardina n’hi ha tot l’any, però els mesos sense la lletra R (maig, juny, juliol i agost) són els millors per gaudir-la”

foto1 (6)

Cabrera I i Cabrera II / Foto: Joan Carbó

José Cabrera és armador a la Barceloneta i fill de Castell de Ferro, una localitat granadina entre Almeria i Màlaga fundada molt temps enrere per pescadors catalans. Capricis del destí, en José Cabrera, fill d’una llarga nissaga de pescadors (casualitat o no, de cognom es diu com una petita illa al sud de Mallorca), va arribar de ben petit a Catalunya i ostenta avui dues grans embarcacions de fusta fabricades a les ja desaparegudes drassanes de Barcelona Mare Nostrum: la Cabrera I i la Cabrera II. Ambdós vaixells es dediquen exclusivament a la teranyina o art de pesca de cèrcol, una tècnica consistent a voltar amb una gran xarxa una mola de peix atreta per una barca nodrissa amb focus lluminosos, la qual guarda una estreta relació amb mil·lenària pesca a l’encesa de la Costa Brava. Les espècies capturades amb aquest art són principalment de peix blau: sardina, seitó o aladroc, verat, sorell i, accidentalment, també tonyina (si de debò volguessin pescar-les, ho farien de dia i no de nit, que és quan aquesta espècie és més activa). Quan un grup de 7 o 8 tonyines de fins a 150 quilos cadascuna es colen dins la xarxa, aquestes malmeten i foraden els teixits i ocasionen uns estralls d’un impacte econòmic devastador per als pescadors. Tanmateix, un cop a coberta, els pescadors estan obligats a retornar-les mortes a l’aigua (si no ho fan, la multa és de 1.000 euros per quilo de tonyina) en lloc de portar-les a menjadors socials o d’integrar-les en una cadena de valor que no menyspreï aquesta proteïna de qualitat extraordinària (no és casualitat que els romans controlessin totes les factories de moixama de la Mediterrània). Per tal de tenir-los ben controlats, aviat s’instal·laran càmeres a bord dels vaixells (riu-te de Gran Hermano) que se sumaran al desplegament dels sistemes ja existents de geolocalització en directe, com l’AIS (Automatic Identification System), una tecnologia que anul·la el saber de caladors familiars i el secret professional.

“L’altre dia van multar un pescador amb 3.400 euros per haver-se equivocat amb només onze quilos de peix d’un total de dos mil quilos”

Temps enrere, m’explica en José Cabrera, per la confluència dels rius Llobregat i Besòs, Barcelona era un dels vivers de sardina i seitó més importants del Mediterrani occidental. "Excepcionalment, una sola barca nodrissa atrau tres o quatre moles d’espècies diferents, les quals es van encerclant i pescant una darrere l’altra amb alegria. Tanmateix, el més habitual és que les moles o bancs de peixos apareguin aïllats i barrejats; per exemple, les sardines amb els seitons, o els verats amb els sorells. Aleshores, la feina es multiplica i cal triar manualment els peixos a coberta, classificant-los en caixes plenes de gel. Quan la jornada acaba i els pescadors de cèrcol tornen a port amb una, dues o fins a tres tones de peix blau (el seu horari és de deu de la nit a sis del matí), abans d’atracar han d’haver classificat i notificat per ràdio quants quilos de cada espècie han pescat. Si els pescadors s’equivoquen en més d’un 10% en la repartició de les espècies, els multen. Sense anar més lluny, l’altre dia en van multar un amb 3.400 euros per haver-se equivocat amb només onze quilos de peix d’un total de dos quilos; una pesada que, per manca de temps i de balances especialitzades, es fa a ull i requereix moltíssima experiència pel gran nombre de factors que hi intervenen: el diàmetre del peix, l’estació de l’any, si el peix ha sortit net o barrejat, el tipus de gel, etc.

Foto2 (8)

Reparació manual de les xarxes / Foto: Joan Carbó

“Els lobbies de les grans companyies pesqueres volen acabar amb els petits pescadors, perquè el seu peix salvatge, artesanal i de proximitat fa la guitza als mercats de peix”

Gastronomia de la sardina

La sardina (Sardina pilchardus) és un peix abundant al mar Cantàbric i especialment important a la Mediterrània (on fins i tot li ha donat el nom a l’illa de Sardenya, Sardinnia en sard), on assoleix una mida més petita però un sabor més intens que als mars atlàntics. De sardina n’hi ha tot l’any, però els mesos sense la lletra R (maig, juny, juliol i agost) són els millors per gaudir-la, perquè és quan l’animal té la màxima quantitat de greix i, per tant, el màxim sabor. En general, com més grosses són, més bones a la brasa. I, com més petites, millors a la planxa i en escabetx. Durant l’estiu, quasi tota la sardina que es pesca a Catalunya marxa cap a Màlaga i la costa granadina, on preparen els famosos espetos, un plat típic que consisteix a espetar o enastar 5 o 6 sardines i coure-les verticalment a la brasa. La resta de l’any, les captures es reparteixen entre el mercat intern, la compra i congelació com a esquer per a espècies amb un valor econòmic més gran (com ara bonítols, pagres o déntols), i l’elaboració de pinsos destinats a les mascotes domèstiques o l’aqüicultura.

foto3 (4)

Espetos / Foto: Guillermo Gavilla

Vaga de pescadors

El dia que m’apropo al moll de pescadors, la flota costanera està en vaga. Estan farts i es queixen d’un llistat massa llarg de lleis dissenyades des de Brussel·les per buròcrates que no sabrien distingir una sardina d’un seitó, però que prediquen les bondats de peix blau, tan ric en omega 3 i preventiu de malalties coronàries. El més incongruent de tot és acusar-los de la davallada de peix existent, quan els pescadors són els primers interessats que el peix no desaparegui. La vaga té diversos motius: que estan subjectes a les mateixes regulacions que els pescadors d’altura i de gran altura (que són grans embarcacions o fàbriques flotants que capturen i processen el peix en alta mar); que els mariners cobren a la part, és a dir, segons el peix que es pesca, malgrat que s’estan reduint les quotes pesqueres i les jornades de pesca; que aviat es cotitzarà per dies treballats, i no per mesos, encara que només es pesca quan fa bona mar; que els estudis científics sobre la dràstica reducció de la mida del seitó, per exemple, que els afecta molt negativament, estan més relacionats amb els microplàstics que no pas amb la pressió pesquera (la qual s’atenua amb el sistema de vedes biològiques conciliades). Ras i curt, els lobbies de les grans companyies pesqueres volen acabar amb els petits pescadors perquè el seu peix salvatge, artesanal i de proximitat fa la guitza als mercats de peix. I, en el cas concret de Barcelona, si els pescadors desapareixen, la ciutat guanya un tros més de port; és a dir, noves infraestructures destinades a l’atracament i manteniment de iots de luxe, i nous ingressos per al Port de Barcelona i la ciutat. L’Andrés Varó, exmariner i actual representant dels pescadors, em diu: ’"Quan tornes del mar sense peix i veus aquests grans iots, penses, càgon tot…".

Foto4

Barques nodrisses i iots de luxe / Foto: Joan Carbó