Ha esclatat una guerra turística a l'espai exterior. La setmana passada el multimilionari Richard Branson, propietari i fundador de Virgin Galactic, realitzava amb èxit el primer vol turístic a l'espai. Després de superar els 80 km d'altitud, els sis passatgers de la nau van gaudir uns pocs minuts d'ingravidesa abans de retornar a la terra sans i estalvis. La qüestió és que Branson, que té fama d'home competitiu, tenia previst realitzar el seu primer vol al setembre. Però els seus plans van avançar-se davant l'anunci de Jeff Bezos, el propietari d'Amazon i de Blue Origin, de volar el pròxim 20 de juliol fins als 100 km d'altura i realitzar així la primera missió espacial turística de la història. El tercer multimilionari que pugna per portar turistes a la mesosfera és Elon Musk, el propietari i fundador de Tesla i de SpaceX, que sense tenir una data marcada al calendari també té previst engegar motors ben aviat. En qualsevol de les tres empreses, el preu de flotar i de veure el planeta blau per la finestreta durant tres o quatre minuts rondarà els dos-cents vint mil euros; exactament la meitat del que necessita el col·lectiu Eixarcolant per demostrar que és possible substituir l'actual model agroalimentari per un model de producció, distribució i consum d'aliments més just, ètic i sostenible. Si en lloc de colonitzar l’espai, encara creus que podem salvar el planeta Terra, t’agradarà el nom del seu projecte:
Impossible és no fer res per canviar-ho. La seva missió es troba en l’última setmana de recaptació de recursos (www.goteo.org). Els ajudem a fer-ho realitat?
Samarreta de la campanya / Foto: Col·lectiu Eixarcolant
“Eixarcolant és un col·lectiu constituït com a cooperativa i associació sense ànim de lucre, amb quasi 1.000 socis i sòcies repartits en 19 nodes territorials estretament interconnectats”
El col·lectiu Eixarcolant
Eixarcolar és un verb inusual amb una sonoritat atractiva. En Marc Talavera (1988), cofundador i actual president del col·lectiu Eixarcolant, m’explica que eixarcolar vol dir arrencar manualment les males herbes dels conreus, però també emprar les males herbes com a aliment o medicina, entre altres finalitats. Atès que el principal objectiu del col·lectiu és utilitzar les espècies silvestres comestibles (anomenades males herbes en el context de l’agricultura convencional) per fomentar un canvi de paradigma envers el consum d’aliments, el nom no podria ser més oportú. Vaig conèixer el Marc anys enrere durant Jornades Gastronòmiques de Plantes oblidades, una de les moltes activitats que organitza aquest col·lectiu. Tot i el seu posat assilvestrat, recordo que la seva presència va causar-me sensació; era com estar davant d’un visionari dels negocis, com Branson, Bezos i Musk. Però a diferència d’ells, el Marc parlava d’alimentar-se amb plantes silvestres, de recuperar varietats tradicionals o de fixar població al territori. Avui, Eixarcolant és un col·lectiu constituït com a cooperativa i associació sense ànim de lucre, amb quasi 1.000 socis i sòcies repartits en 19 nodes territorials estretament interconnectats. El que sorprèn d’aquest col·lectiu és el grau de compromís amb el projecte de tots els seus participants; des de la junta directiva als socis, passant pels treballadors i els voluntaris. Absolutament tots i totes treballen amb la mateixa determinació dels que, per exemple, salven vides al Mediterrani. Perquè de fet salven vides; però no al Mediterrani sinó a terra ferma.
En Marc Talavera a l’hort d’Eixarcolant / Foto: Joan Carbó
“Calia retrocedir deu mil anys i abraçar aquelles plantes silvestres que no havien experimentat cap procés de selecció ni d’adaptació a cap ecosistema”
Què són les plantes silvestres comestibles?
El pas d’una societat nòmada a una sedentària va ser possible gràcies al desenvolupament de l’agricultura. Durant el neolític, els Homo sapiens van adonar-se que era possible sembrar les llavors de les plantes silvestres que recol·lectaven, o afavorir el seu desenvolupament amb accions com regar, llaurar o eixarcolar-les parcialment. I després de cada collita, els humans també vam adonar-nos que si seleccionàvem les llavors de les plantes més grans i productives, la seva descendència heretava aquests caràcters. D’aquesta manera era possible millorar les característiques agronòmiques de les espècies per tal d’adaptar-les a noves condicions ambientals o factors edafològics (del sòl). La idea va resultar. En la mesura que se seleccionaven les plantes, durant els deu mil anys següents es van domesticar centenars d’espècies i desenvolupar milers de varietats i cultivars adaptades a cada indret particular. I tot plegat representava un enorme patrimoni agronòmic. El problema, tanmateix, va arribar amb la industrialització del camp, l’aparició de llavors híbrides i transgèniques, o la cotització a la borsa d’espècies com el blat. Aleshores, els pagesos i pageses de tot el món van deixar de seleccionar llavors per comprar-les a la indústria. I amb qüestió de pocs anys, el camp es va despoblar —només van sobreviure els terratinents— i es va perdre un patrimoni de sabors, aromes, colors i formes que més enllà d’enriquir-nos ens definia com a espècie. Davant d’aquesta problemàtica, la majoria d’iniciatives compromeses amb la sobirania alimentària ha apostat encertadament per recuperar les varietats i cultivars tradicionals. Però el col·lectiu Eixarcolant ha anat encara més lluny: calia retrocedir deu mil anys i abraçar aquelles plantes silvestres que no havien experimentat cap procés de selecció ni d’adaptació a cap ecosistema. I, consegüentment, que mantenien intacta la seva capacitat de créixer i autoperpetuar-se fins i tot en els sòls i ambients més hostils com els que promouen el canvi climàtic i l’agricultura convencional a base d’agroquímics.
Detall de les llavors del col·lectiu Eixarcolant / Foto: Eixarcolant
Impossible és no fer res per canviar-ho
Val la pena entrar a la web del col·lectiu Eixarcolant per descobrir la quantitat de serveis i productes que ofereixen (https://eixarcolant.cat/), entre els quals destaca la col·lecció de llibres de plantes silvestres comestibles (on es recullen les propietats nutricionals, el mètode de cultiu, el perfil sensorial i algunes receptes d'una selecció d'espècies), i la venda de llavors de varietats tradicionals i silvestres. En cas que s'assoleixi l'objectiu econòmic de la campanya de micromecenatge, a les dues línies anteriors se sumarà una tercera línia d'alimentació, la qual està previst desplegar des de l'antic forn de Jorba (l’Anoia) transformat en un temple de les herbes silvestres comestibles. El forn, pròpiament, es restaurarà. S’ampliarà i equiparà l’obrador. S’adequarà l’espai de venda i exposició. I s’obrirà una zona de degustació de tots els productes disponibles. Així per exemple, hi haurà coques de recapte de verdolaga, ruca silvestre o brots de llúpol; pans de blats antics amb llavors de roselles o herbes aromàtiques; gelats de regalèssia silvestre o de grataculs; cocs de formatge quallats amb herbacol i melmelada de saüc; i en definitiva, un repertori d’aliments a base d'unes 300 plantes de sabors desconeguts però sensacionals. A més, els diners també serviran per posar en marxa un sistema de traçabilitat revolucionari, el qual serà accessible mitjançant un codi QR i permetrà als usuaris conèixer tots els detalls sobre l'origen, producció, transformació i transport de cada producte. L'objectiu d'aquesta iniciativa és demostrar que un altre model alimentari és possible a partir d'un cas real. T'imagines un lloc així al teu poble o ciutat? Jo sí. Perquè més enllà d'un forn alimentat amb fusta de pi autòcton i un colmado de productes autèntics i naturals, l'experiència de Jorba representarà una onada d'inspiració i energia per a tota una generació. Impossible és no fer res per canviar-ho.