Un home llop famolenc ataca a Barcelona

Quan al matí aterrà a l’aeroport del Prat, provinent de l’estepa mallorquina, Paul Chaney aparentava ser un turista d’allò més corrent i ordinari: camisa florejada, sandàlies amb mitjons i una ensaïmada penjada del braç com a únic equipatge. No se'n refiïn, només ho fa per passar desapercebut entre els humans. Després de les proves de so a les Sagrades Tannines, la vermuteria-bodega-taperia-sala-de-concerts situada a quatre passes de la Sagrada Família, en Chaney va tancar-se al lavabo entre convulsions i amarat de suor. Va rentar-se la cara, i en mirar-se al mirall descobrí que els ullals li havien crescut de cop. Mentre es tocava les dents amb el palpís del dit, va veure la imatge reflectida del pèl cobrint-li per complet el dorsal de la mà. La seva cara es desfigurà horriblement i les orelles se li van allargar punxerudes. Quan després d’aquesta escena —tant Michael J. Fox a Teen Wolf (1985)— l’home llop va tornar a l’escenari, fins i tot la seva vestimenta s’havia metamorfosat: americana de lluentons, corbata de llacet a joc i guitarra elèctrica al rest. Hombre Lobo Internacional és una ‘One Wolfman Band’. Toca la bateria amb les potes de darrere i la guitarra amb les urpes, alhora que udola el seu repertori. Acostuma a sortir per tocar les nits de lluna plena, però diumenge passat va deixar-se veure a l’hora del vermut, a la festa de presentació del SintonitZZa, el festival de música independent de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona) que celebrarà la seva pròxima edició els dies 2 i 3 de setembre a la seva ubicació ja tradicional, el parc d’Europa.

El meu plat preferit és el “cruixent de paparra”. També la carn humana, però només la menjo per algun motiu especial i en el moment adequat: s’ho han de merèixer.

L’hora del vermut sempre ha tingut lloc abans del dinar, a fi d’obrir la gana. Amb tot, l’Hombre Lobo Internacional arriba famèlic de casa. «I’m hungry! Hungry! Hungry! Hungry! Huuuuuuuung-grrrry!», udola al començament de «Nothing on the Table». Aquesta cançó, m’explicarà després, «parla de quan hi ha carència i només ens queda el rock and roll. És costumista, tracta de la vida quotidiana d’un home llop que arriba a passar gana per tal d’oferir-li al públic el millor show possible. És una celebració de la vida.». No és, ni de bon tros, la seva única obra que fa referència a la manduca. Té tot un EP titulat Smell so Good, I Wanna Taste It!! «Aquest pot tenir una lectura més sexual: qualsevol cosa que faci bona olor, has de tastar-la». Quins són la resta dels seus hàbits culinaris? «Soc omnívor, menjo de tot. El meu plat preferit és el “cruixent de paparra”. També la carn humana, però només la menjo per algun motiu especial i en el moment adequat: s’ho han de merèixer.» De fet, aquest transformista i caníbal a temps parcial afirma haver nascut vora el Mississipí, però ara viu a Mallorca, on no li falten turistes per alimentar-se. «Per això a l’estiu pràcticament no toco mai: estic massa ocupat menjant guiris». Amb tot, m’assegura que també gaudeix del frit mallorquí (plat tradicional elaborat a partir de la freixura, el fetge i la sang cuita de cabrit amb verdures) i el cafè amb Amazona, el rom destil·lat a ses Illes que és pur verí. En qualsevol cas, prefereix fer l’aperitiu amb cervesa que amb vermut, i ho fa sobre l’escenari i sense treure la llengua, igual que ho fem les persones. «Puc beure com un humà. Fins i tot més que qualsevol humà», confirma. I dono fe que en cap moment no va faltar-li la cervesa al licantrop. La gent de les Sagrades Tannines, la Rosa i el Poto (gerent del local i un dels organitzadors del festival gramenetenc, juntament amb el Juanra i el Jose) el tracten tant bé que, em confessa, se sent «com al seu cau». Sagrades Tannines «és un lloc on poder menjar-te unes bones croquetes i beure't una ampolla de vi a un preu raonable. Aprofitem els meus dots de programador i els contactes per a muntar concerts-vermut gratuïts tots els diumenges. El local té bona acústica i porto a la gent que gira per la ciutat. Ens agrada la jarana», m’explica el Poto, que abans de regentar aquest local havia portat el xiringuito del parc d’Europa, on cada any té lloc el festival. De la carta, servidor i la seva parella van deixar-se dur per la situació, i vam escollir el formatge Munster (en honor a l’Eddie Munster, el petit fill licantrop que dormia a l’armariet de la cuina dels The Munsters, la família protagonista de la mítica sèrie televisiva dels anys seixanta, formada per un pare-frankenstein, una mare-vampira i un drac de mascota), unes croquetes de calamarsons amb la seva tinta, més negre que una gola de llop, tot regat amb una ampolla d’Entrelobos (D.O. Ribera del Duero).

Paul Naschy, l’home (llop) que va posar de moda internacionalment el fantaterror i els crossovers entre vampires i licantrops amb La marca del hombre lobo (1968), es definia a si mateix com «un gurmet de fust», i insistia en la importància del menjar a les pel·lícules.

I al fil dels crossovers de monstres de les velles pel·lícules dels anys 50 i 60, l’Hombre Lobo Internacional ostenta l’honor de comptar amb el primer disc de la història gravat en directe durant un concert al castell del Comte Dràcula, el seu bon amic. Va aconseguir enregistrar aquest deu polzades durant el festival Trashylvania, celebrat l’any 2017 a Bran, Transsilvània. De fet, a cap fan del cinema de gènere se li haurà escapat que el pseudònim sota el qual s’amaga en la seva forma humana, Paul Chaney, és un gens dissimulat homenatge doble: a Lon Chaney, l’actor de cinema mut que era conegut com «l’home de les mil cares», y a Paul Naschy, l’actor i director que era conegut com «el Lon Chaney espanyol». Tots dos van fer-se cèlebres per ficar-se reiteradament sota la pell de l’home llop. De fet, Lon Chaney també va entrar a la història del rock quan en Warren Zevon va citar-lo a la lletra de «Werewolves of London». Per la seva banda, la particular cosmovisió d’aquest cantautor nord-americà, va donar-li a les seves cançons un to fosc i irònic que sovint complementava amb l’humor negre que el caracteritzà fins al final dels seus dies. Quan David Letterman va preguntar-li a la tele a en Warren Zevon què faria ara que sabia que tenia càncer, ell li respongué: «Suposo que ara gaudiré de cada sandvitx que em mengi». També diuen que va etzibar-li a la caixera del supermercat on comprava el menjar: «Perdoni, tinc un càncer terminal, podria fer que la cua fos una mica més ràpida?». Però deixem a en Warren Zevon per un altre dia, que mereix un article a part. Paul Naschy, l’home (llop) que va posar de moda internacionalment el fantaterror i els crossovers entre vampires i licantrops amb La marca del hombre lobo (1968), es definia a si mateix com «un gurmet de fust», i insistia en la importància del menjar a les pel·lícules. De fet, en les prop de trenta que va dirigir-ne, els banquets medievals i els menjars pantagruèlics juguen un destacat paper narratiu.

De nou als vermuts, croquetes, empanades, salaons, desgavellats acords de guitarra, udols i cops de bombo que avui reverberen a la festa de presentació del SintonitZZa, el públic embogeix quan l’Hombre Lobo Internacional interpreta l’última cançó: una versió trash’n’roll del «New York, New York» d’en Frank Sinatra. I encara ens regalarà un bis per acabar d’obrir-nos la gana abans de sortir a dinar: el «Shout!» de The Isley Brothers. La cançó no pot ser més adient, ja que fou la banda sonora de la pel·lícula Diner (Barry Levinson, 1982), ambientada a un típic  restaurant americà dels anys cinquanta. Un cop finalitzat el concert, i retornat a la seva forma humana, Paul Chaney i els organitzadors del festival marxaran a menjar pizza a la pizzeria del davant. «També m’agrada molt. La menjo per passar desapercebut entre els humans». Segons sembla, les set gires que l’hirsut artista ha fet per Itàlia l’han tornat un pizzòfil impenitent. «Doncs al final no s'ha menjat a ningú», li dic a la Rosa, la dirigent cambrera, abans de marxar. «No, que va... Si després el veus i és un amor de persona».