Josep Tarradellas i Joan va ser proclamat el 125è president de la Generalitat el 7 d'agost del 1954, a Mèxic, en una votació molt controvertida per part d'un consell d'electors que ell mateix havia constituït. Abans, Tarradellas s'havia cobert les esquenes: havia proposat la Generalitat a personalitats il·lustres com Pau Casals, dels quals ja coneixia la negativa, i havia dilapidat el capital polític dels seus adversaris, principalment de Serra i Moret, amb l'excusa que el president Josep Irla, vell i malalt, l'havia nomenat conseller primer i atorgat les seves funcions. Un cop elegit president de la Generalitat, Tarradellas va tornar-se'n cap al Clos de Mosny, al poble de Sant Martin Le-Beau (França), una finca rodejada de vinyes que havia adquirit l'any 1939. Durant els anys com a president a l'exili, Tarradellas va viure una vida modesta, quasi precària, però sobretot anònima. Quan els polítics catalans van forçar la restauració de la Generalitat, aquests van posar en marxa l'anomenada comissió proretorn, que va consistir a encartellar Barcelona i Catalunya amb la imatge del president, per tal que els catalans i catalanes sabessin de la seva existència. L'any 1977 Tarradellas va tornar a Catalunya. Un cop oficialitzada la seva condició de president (dins seu, ja feia vint-i-tres anys que ho era) el seu primer discurs va ser en castellà. I, just després, va pronunciar el seu mític "Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí". Contra el que es pugui pensar, aquella combinació de paraules va ocupar molts dies de feina al president. Durant els seus anys a l'exil, Catalunya havia rebut quasi tres milions d'immigrants espanyols i Tarradellas no podia deixar-los de banda. Entre ells, uns dos-cents mil homes i dones provenien d’Extremadura.
Bandera de la Casa Regional Extremenya de Santa Coloma de Farners / Foto: Extremadura.com
Extremadura i La Vera
Extremadura és una terra erma i aspra voltada d'horitzó. Des de qualsevol posició elevada, bé des d'un castell com el de Trujillo o Medellín, o bé des d'un port de muntanya com el de Monfragüe, el país es projecta cap a l'infinit. A Catalunya, aquesta sensació només s'intueix a la plana lleidatana, però fins i tot allà els Pirineus dominen l'horitzó des de la llunyania. Al nord d'Extremadura, però, l'ambient és força diferent. Les muntanyes de la serra de Gredos (Sistema Central) omplen els torrents d'aigua i allà on brolla una font, els antics van fundar-hi un nucli. Al poble de Cuacos de Yuste, per exemple, els carrers es disposen entorn d'una gran pedra granítica de la qual surt una aigua d'extrema puresa, una de les més delicades que un servidor hagi provat. Per aquesta raó, l'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic, que governava mig Europa i part de les Amèriques (és a dir, que tenia mig món per escollir), va decidir instal·lar aquí la seva cort i passar-hi els seus últims dies. Aquesta zona humida que els romans van relacionar amb els Camps Elisis rep el nom de La Vera; una comarca de la província de Càceres famosa per elaborar una pols vermella de sabor fumat i penetrant: el pimentón o pebre vermell de La Vera, un dels condiments més apreciats i reputats del món. A escala mundial, la qualitat del pebre vermell de La Vera només és comparable a la paprika d'Hongria, la qual condimenta quasi tots els plats de la seva cuina tradicional, com el gulasch.
Anàlisi visual i tast del pebre vermell de La Vera acabat de moldre / Foto: Joan Carbó
“Quan arriba la tardor i el molí comença a moldre els pebrots fumats dels agricultors, el poble sencer es veu immers en un perfum avellutat, com lletós, d'aroma a pebrot sec i fum d’alzina"
El pebre vermell de La Vera
El pebrot va entrar a Europa l'any 1493 pel monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, on els Reis Catòlics van rebre Cristòfor Colom en arribar del seu primer viatge les Amèriques (com els tomàquets, el blat de moro, les patates, el cacau, els moniatos, els alvocats o els cacauets, els pebrots també van arribar d'Amèrica). Des d'aquest paratge, es diu que l'orde dels monjos jeronis va portar-lo primer al monestir de La Ñora, a Múrcia, i després al monestir de Guadalupe, a Extremadura. No és casualitat, aleshores, que als voltants d'un monestir i l'altre avui s'hi produeixin els dos pebres vermells més importats d'Espanya: el de Múrcia i el de La Vera; el primer amb una varietat de pebrot dolça i arrodonida, anomenada bola (Capsicum annum L.) ―les nyores―, i el segon amb tres varietats de pebrots allargats de noms jaranda, jariza i jeromín (Capsicum longum L), que són dolços, agredolços i picants, respectivament. Més enllà de la forma o el caràcter picant de les varietats, la diferència principal entre un pebre i l'altre vermell és el sabor fumat. A Múrcia, on plou poc, els pebrots s'assequen al sol. En canvi, a La Vera, on a la tardor (l'època de collir els pebrots) hi diluvia quasi diàriament, el procés d'assecament es realitza en assecadors tancats. Es tracta d'unes construccions tradicionals, molt humils, de dues plantes, on al pis superior s'escampen els pebrots acabats de collir i al pis inferior s'hi encén una foguera amb fusta de roure o alzina. Si el foc no ha deixat de cremar i els fruits s'han anat tombant de manera homogènia ―durant la collita, el pagès dorm cada dia a l'assecador―, al cap de quinze dies els pebrots estaran llestos per portar al molí.
Antiga llauna de pebre vermell de la Vera d’abans de la Guerra Civil / Foto: Joan Carbó
“La manca de mà d'obra agrària és la causa de greus problemes migratoris a tot Europa, i La Vera no és una excepció”
A Jaraíz de la Vera només hi queda un molí de pebre vermell dins del poble: el de Caballos de Oros. La resta d'empreses del sector s'han instal·lat als polígons industrials que, com a Catalunya, han proliferat a la perifèria dels pobles. La Susana Sánchez, l'actual gerent del negoci, m'explica que al poble ningú vol que marxin. La raó és entranyable: quan arriba la tardor i el molí comença a moldre els pebrots fumats dels agricultors, el poble sencer es veu immers en un perfum avellutat, com lletós, d'aroma a pebrot sec i fum d'alzina. De fet, em comenta la Susana, amb l'arribada del fred, tota la Vera adopta una olor característica; un perfum que sobretot emociona a aquells que tornen a casa després d'un llarg viatge. Des del 1991, el pebre vermell de La Vera és un producte emparat per la Denominació d'Origen Protegida Pimentón de La Vera, en la qual hi ha actualment 16 empreses inscrites. Al marge de promocionar i de garantir la seva qualitat, el seu consell regulador té entre mans un repte faraònic: desenvolupar una màquina recol·lectora de pebrots que no afecti la qualitat del producte final. Actualment, la manca de mà d'obra agrària és la causa de greus problemes migratoris a tot Europa, i La Vera no és una excepció ―el problema no són els migrants, sinó les condicions infrahumanitàries en les quals viuen mentre fan de temporers―. Mentre la màquina no apareix, a Jaraíz de la Vera cada dia hi ha més marroquins i d'altres immigrants vinguts dels països àrabs. Ironies del destí, el poble de Jaraíz va ser fundat durant l'al-Àndalus amb el nom de harā'ith (حرائث), que significa 'camps llaurats’.
La Susana Sánchez posa amb alguns pebrots secs / Foto: Joan Carbó
“Cal remarcar que a Catalunya els embotits s'han adobat tradicionalment amb pebre negre, i no amb pebre vermell”
Reconec que abans de visitar La Vera el seu pebre vermell em despertava una sensació ambigua. Per una banda, apreciava el seu caràcter i la seva capacitat intrínseca de metamorfosar els aliments més humils ―una patata bullida amanida amb oli, sal i pebre vermell de La Vera és un àpat extremadament refinat―. Per l'altra, però, notava com aquest condiment acaparava el sabor de qualsevol recepta i desvirtuava, en la mesura que afegia un sabor monòton i excessivament fumat, la nostra cuina tradicional. En aquest sentit, cal remarcar que a Catalunya els embotits s'han adobat tradicionalment amb pebre negre, i no amb pebre vermell (la prova d'aquesta afirmació podeu trobar-la en el fuet, la llonganissa, la secallona, la somaia, els bulls blanc, negre, de fetge, de monja, de llengua o de ronyó, el piumoc, la girella, el llom curat, les botifarres...). En canvi, a la resta d'Espanya, el repertori d'embotits com el xoriç, la sobrassada o les xistorres, curats amb pebre vermell, són més habituals. Tanmateix, després de visitar La Vera, he notat una predisposició visceral d'afegir pebre vermell de La Vera a tota mena de receptes; especialment de la versió picant. Així per exemple, l'he afegit als caragols a la llauna, a les gambes a l'allet, al mar i muntanya, a la samfaina. A la llum de la meva nova addició, em pregunto si els catalans i catalanes d'origen extremenys no prepararan el romesco amb el seu pebre vermell picant. Si fos així, entendria que ho mantinguessin en secret; ho he provat i us confirmo que la versió és punyent, però apoteòsica. O dit d’una altra manera (i perdoneu el joc fàcil de paraules), la versió és extrema i dura ―pica un colló!―, però deliciosa.
Molí artesanal de pedra de Caballos de Oros / Foto: Joan Carbó