J.C. Olaria: El dia sis faré vuitanta anys. Si pots venir a les 14.40 h al restaurant Camèlies, ho celebrarem entre tots i serà fantàstic.
Jo: Oh! M’encantaria. Però a les 15 h entro a treballar a la llibreria... i abans estaré treballant en l’article d’aquesta setmana (emoji amb la cara trista).
L’article en tràmit referit, amb el que anhelava delectar-los avui, hagués parlat de l’aniversari de l’estrena d’Els crims del museu de cera (André de Toth, 1953), la primera pel·lícula de la història filmada i projectada en 3-D, un dels grans clàssics del cinema fantàstic i de terror, protagonitzada pel gran actor i millor gormand Vincent Price, l’autor d’un gran llibre de cuina: A Treasury of Great Recipes. Hauria pogut relacionar-lo amb, què sé jo, Frankenstein i les primeres aplicacions del galvanisme a la cuina d’inics del s. XIX, les noves rèpliques dels germans Roca al Museu de Cera de Barcelona, i els discs i espectacles amb títols gastronòmics de La Trinca (un dels seus membres, en Toni Cruz, és l’actual propietari del renovat museu). Potser la pròxima setmana, ja ho veurem. La qüestió és que, poc després d’aquesta breu conversa per WhatsApp, vaig caure-hi: l’efemèride de la qual tinc el deure de parlar-los avui és la del vuitanta aniversari del naixement del gran Juan Carlos Olaria, realitzador de sèrie B i director de culte pels sibarites amb millor mal gust cinematogràfic de tot el país i més enllà. No hi vaig poder anar a la seva festa d’aniversari, però vam quedar per dinar l’endemà.
Entre l’Olaria i jo disten quaranta anys, però ens uneix una amistat fonamentada, entre altres motius que ara no venen al cas, en quedar per menjar plegats de tant en tant. Oriünd del barri de Can Baró, coneixedor dels millors i més econòmics restaurants de menú de la zona, fa poc que va treure del forn la seva darrera pel·lícula: El hijo del hombre perseguido por un OVNI (2020), seqüela de la seva memorable òpera prima: El hombre perseguido por un OVNI (1976). Sosté la veu en off, per sobre dels psicodèlics títols de crèdit d’aquesta pel·lícula que «l'home viu apegat a la Terra i en rares ocasions alça la seva vista als cels». El director manllevà la cita a Giordano Bruno, i no seré jo qui retorni a l'heretge a les brases, però opino que l'astrònom no tingué en compte als catalans. El català amb els peus plantats a terra camina mirant al cel: els castellers, la sardana, Montserrat, el porró i la calçotada, tot això íntegrament elevat, ballat, enaltit, empinat i engolit en ple exercici d'alçar la mirada a l'espai i més enllà. I no vull sacsejar-me la caspa de la barretina enarborant els símbols de la catalanitat més ortodoxa. És que el símil va que ni fet d’encàrrec per a introduir a un cineasta que, per heterodox, li ha tocat bregar amb l'etiqueta de «l’Ed Wood català». D’acord, pot ser que, com el director de Plan 9 from Outer Space, l’Olaria s'interessés pel cinema quan, de nen, van regalar-li una càmera de 8 mm. Com el seu homòleg americà, acostuma a donar per bona la primera presa; i escriu, produeix, dirigeix i interpreta papers les seves pròpies pel·lícules. També s'assemblen en els trucatges pedestres, els pressupostos irrisoris i en allò d'incloure als seus muntatges els metratges sobrants d'altres pel·lícules (en el cas de l’Olaria, les filmacions de la NASA que va anar a demanar al consolat estatunidenc de Barcelona). Igual que passava amb l’Ed Wood, rere l’Olaria hi va un seguici d’entranyables sonats que l’ajuden a fer i distribuir les seves hilarants pel·lícules. I pot ser també que, amb el director de Glen or Glenda, els uneixi el gust per vestir sempre alguna peça femenina (acostuma a portar les sabatilles de senyora que troba d'oferta a les sabateries del barri). Per molt que tinguin en comú tots dos directors, el capell que el compara amb «el pitjor director de la història del cinema» és injust: de no haver estat rebutjat a l'Escola Oficial de Cinematografia de Madrid, qui sap si l’Olaria seria avui conegut com «el Ray Harryhausen català» o estaria al nivell de tot un Gil Parrondo.
A l'última pel·lícula de l’Olaria, un platet volador desintegra la Torre Agbar. Gràcies. Foto: Sitges Film Festival
El hombre perseguido por un OVNI traspua una profunda sensibilitat artística que es manifesta ja en els crèdits, als seus solaritzats i viratges de color, així com en els trucatges i ambients que aconsegueixen capturar aquella Barcelona pretèrita. Com a exemple, l’objecte volador no identificat que sobrevola un bloc de cases d'Oriol Bohigas, d’aquells que van trencar amb l'arquitectura monumentalista de postguerra. També la saborosa escena del Simca 1000 que els mutants li roben al protagonista (l'actor Richard Kolin, nom artístic de José Coscolín Martínez) surant a l'hiperespai. Aquest cotxe es va llançar amb força al mercat espanyol sota l'eslògan «Cinc places amb nervi», que la picardia popular de seguida transformà en «El filet del pobre, perquè és per a cinc, i amb nervi». L’Olaria fa més de cinc dècades que milita a la bretxa més bandejada d'un cinema insubornable i perifèric en tots els sentits, les trames del qual són una excusa per a recrear-se en els trucatges artesanals. És dijous i el cineasta ha triat les estovalles del Cafè Padilla, al 387 del carrer del mateix nom. Pesi a l'apel·latiu «cafè», el Padilla és una d'aquestes cases de menjars, de menú a 11 €, que per fortuna resisteixen als barris per romanitzar com el Baix Guinardó. A l'entrada, un rètol escrit a guix en una pissarra resa «Fem la millor truita del món. Supera-la si tens ous».
Jo demano espàrrecs de primer i el secundo amb el xai i el vi, maridatge bíblic que anticipa cert regust d’heretgia en aquests altars de l'ateu que són tots els bars de bé. Després, li exposo les meves intencions: compondre un retrat seu a través del plaer de menjar, beure i parlar d’ovnis mentre relaxem els esfínters de l'esperit.
Juan Carlos Olaria a les portes del Café Padilla i el seu reptador cartell truitòfil. Foto: Oliver Mancebo
—Crema de marisc, si us plau —li demana l’Olaria a la cambrera—. I xai a la brasa. I vi negre! I una mica de pa.
Jo demano espàrrecs de primer i el secundo amb el xai i el vi, maridatge bíblic que anticipa cert regust d’heretgia en aquests altars de l'ateu que són tots els bars de bé. Després, li exposo les meves intencions: compondre un retrat seu a través del plaer de menjar, beure i parlar d’ovnis mentre relaxem els esfínters de l'esperit. Sempre hi ha hagut una amistosa relació entre el diàleg més o menys filosòfic i la bona taula.
—La veritat és que he copiat la idea d'aquest llibre —confesso mentre trec de la butxaca un exemplar reeditat per Diario Público del llibre Mis almuerzos con gente inquietante, una col·lecció d'entrevistes en restaurants a personatges de la vida pública, gairebé tots polítics, editat l’any 1984.
—Manuel Vázquez Montalbán… M'encantaven els seus articles als diaris! Coincidia amb ell en tot. Era molt equilibrat, molt prudent i progre. Veig que entrevista a Carmen Romero, al Duque de Alba, a Fraga… m’ensumo que això ha de ser entretingut. I el títol, això de la gent «inquietant», és molt agut: en comptes de «gent important» va el paio i els diu inquietants. Perquè ja veig que tots són personatges bastant franquistes.
––És que ell, al seu torn, va respondre a la idea d'un altre llibre: Mis almuerzos con Gente Importante. Aquest va escriure’l en José María Pemán, que era fatxa de collons.
Deia Pemán que «l'esmorzar produeix la benevolència» i l’Olaria és de per si un home bo, extremadament afable. Xerraire i molt acurat en l'expressió, tant en el llenguatge oral com en el no verbal. Unta de misteri cada paraula ajustant els seus ulls petitons, com peixets rere la vitrina d'unes ulleres futuristes, com tallades a làser. Amb freqüència, alça la vista als cels i mou les mans com Bela Lugosi, com intentant atreure la setrillera mitjançant telecinesis. Arriben els primers plats.
—Encara t’ho diuen, allò de l’Ed Wood català?
—Ja no tant. La gent es passa de respectuosa. Què més voldria jo que ser el successor de l’Ed Wood, que és famós a mig món! A mi els seus efectes em fan molta gràcia, com els tentacles d’aquell pop que va robar dels decorats d’una altra pel·lícula, i que Bela Lugosi havia de moure amb les seves mans.
Ed Wood va ser un director de pel·lícules de sèrie B que haurien llençat a la paperera de la història si no fos perquè, l’any 1980, el crític de cinema Michael Medved i el seu germà, Harry Medved, en un llibre escrit a quatre mans, van atorgar-li el Golden Turkey Award (premi gall d’indi daurat) al pitjor director de la història del setè art. A partir d’aquell moment, els paladars d’una nova mena d’espectadors, capaços d’assaborir el cinema de forma lúdica, sense prejudicis, van desfermar un culte entorn del seu llegat. Els cinèfags d’aquí fa anys que corren rere els platets de l’Olaria.
L'únic producte ibèric que va aconseguir colar-se entre les pantalles oficials del festival fou El jovencito Drácula, de Carlos Benpar. No obstant això, per a la seva exhibició comercial, la censura va exigir el tall d'una sicalíptica seqüència en la qual Verónica Miriel i Susana Estrada jugaven a donar-se mútuament xocolata amb xurros amb els ulls embenats.
Macedònia from Outer Space. Foto: Oliver Mancebo
—Cuines?
—Vaig intentar cuinar fa temps, però sóc un desastre. Em passa que quan cuino m'entra gana. Em poso nerviós, vull enllestir massa aviat, començo a tastar… És un turment. Envejo a la gent que té paciència cuinant i s'aguanten les ganes de menjar. Jo ja m'ho menjaria, ja ho veig acabat. És a dir, pateixo molt cuinant.. Ara posa-li la sal, ara un dau d’Avecrem… Em posa negre. Així que vaig decidir deixar de cuinar i anar sempre a restaurants. M'agrada menjar els plats bons que cuinen els altres.
—És curiós, perquè amb els platets voladors i els trucatges artesanals ets ben pacient.
—Sí, és curiós, perquè a mi la cosa manual em va molt. Però és que això no repercuteix en una sensació com és la de la fam.
Arriben els segons: dues generoses racions de xai a la brasa amb el seu be de patates tallades a mà i allioli. Li comento que em sembla que es menja prou bé al Padilla, tenint en compte el preu del menú, que inclou una ampolla de vi acceptable i cafè o postres.
—On vas rodar els exteriors d’El hombre perseguido por un OVNI?
—Al Parc del Garraf.
—I recordes el que menjàveu durant el rodatge? On anàveu a restaurar-vos?
—Això és una cosa que haig d'agrair als Ibáñez, dos germans que tenien molt a veure amb el Festival de Sitges. Ajudaven al seu director de llavors, l’Antonio Ráfales ––que per cert era franquista— a anar per diferents països buscant pel·lícules de terror per a incloure-les al festival. Ramon Ibáñez, un dels germans, era cuiner, a més d’un gran aficionat al cinema. Acabàvem un rodatge i Ramon ens deia. «Veniu-vos-en a Sitges, al meu restaurant!». Es lluïa i ens feia uns platerets fabulosos, tu.
El menú de la Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror del 1976, a més dels forans pastissos de sang en competició, va incloure un Mercat del Film a l'Hotel Calípolis, dirigit a professionals, on van poder veure's diferents pel·lícules espanyoles a la recerca d'algun incaut distribuïdor estranger. Va ser el cas de la pel·lícula de l’Olaria, al costat d'altres títols com a Vudú Sangriento (Manuel Caño, 1974), Kilma Reina de las amazonas (Miguel Iglesias, 1975), La maldición de la bestia (Manuel Iglesias, 1975) o La noche de las gaviotas (Amando de Osorio, 1975). L'únic producte ibèric que va aconseguir colar-se entre les pantalles oficials del festival fou El jovencito Drácula, de Carlos Benpar. No obstant això, per a la seva exhibició comercial, la censura va exigir el tall d'una sicalíptica seqüència en la qual Verónica Miriel i Susana Estrada jugaven a donar-se mútuament xocolata amb xurros amb els ulls embenats. L'empresa Santiveri, potser per a compensar tant de sang i fetge, va repartir aquell any els seus productes dietètics entre l’escassa crítica vegetariana.
—Com recordes aquells anys? Com sadollaves les fams, ja fossin d'entreteniment o de ganes de menjar?
—El que més m’omplia eren les pel·lícules. Quan vivia amb la meva mare, menjàvem sempre a casa. Va ser arran de la seva mort que vaig a restaurants. Recordo menjars senzills i apetitosos. Verdureta amb patates, sopes… —Ens interrompen per a cantar-nos les postres: meló, púding, flam, macedònia o iogurt. L’Olaria tria la macedònia i jo el flam— …ous ferrats, costelles amb allioli, conill amb allioli. L'allioli sempre amb morter, això mai no ho trobaràs a cap restaurant. L'allioli fet a mà és fantàstic, no hi ha color, és una cosa deliciosa. A la postguerra, jo havia arribat a menjar borratges, sopa de borratges. Quan vaig créixer, va començar a millorar una mica la cosa, però es va passar fam. El meu pare era proletari, comunista, però en aquest moment vam haver de comportar-nos com a burgesos. Ell tenia bona carrera, era enginyer, així que no vam sofrir la misèria que els hi va tocar a d’altres. El meu pare va ser tinent de l'exèrcit republicà, tanmateix, curiosament, no van venir-lo a buscar. Quan van entrar les tropes a Barcelona, va veure entrar als tancs vestit d'uniforme des del seu pis de la Gran Via, amb una rabia inmensa. Després, va acceptar la derrota. Va creure merèixer-la per haver perdut, la qual cosa no vol dir que renunciés a les seves idees. Molts anys després, ja jubilat, continuava llegint El Capital de Karl Marx al seu despatx. I mira que és un rotllo de mil parells d'ous, molt complicat de llegir. El mateix els hi devia passar a tants altres.
Juan O. Olaria, que així es deia el seu senyor pare, apareix doblement acreditat a El hombre perseguido por un OVNI: d'un costat va exercir de productor associat, costejant la pel·lícula. De l'altre, va donar vida al flegmàtic Comissari Duran, un tipus d'investigador a l’estil Poirot difícil d'associar al vernacle i feixista Cuerpo General de Policía.
Escurem l'ampolla de reví, que ens comença a pujar al cap.
—Si ara mateix aterrés una nau espacial sobre la Muntanya Pelada, tripulada per extraterrestres famolencs després del llarg viatge, on te'ls enduries a dinar?
—Humm… al Botafumeiro o a l’arrosseria Rosalert. Això si els agrada el marisc, clar. En cas que no, a Can Culleretes. Tenen molta varietat de plats i, personalment, em sembla millor que el 4Gats o el 7 Portes. En canvi, et donen una orada molt bona pels restaurants de la Barceloneta.
Carai! L’Olaria és un bon vivant capaç de destinar-li més pressupost a un bon àpat que a la producció d’una pel·lícula. Però, com si a uns éssers que han recorregut una distància sideral els hi anés de quatre parades de metro, li replico que aquests restaurants són massa llunyans, i li parlo de Can Ginés, una propicia marisqueria del barri a preus populars.
—Bé, collons, doncs a Can Ginés! Però passa una cosa: potser els extraterrestres baixen i el que diuen és «Vull un braç de gitano!» i tu els hi compres a la millor pastisseria i et diuen «no, no, d'aquest no…». I clar, no els hi retrauràs: potser al seu planeta quan veuen a un gitano… se’l foten!
—O imagina't que tenen forma de cefalòpodes, com a La guerra dels mons, d’H.G. Wells, i els dones un pop a la gallega... Te'l tiren pel cap!
—Clar, cal anar amb compte... Va, que et convido a uns xopets i brindem pel meu aniversari.
Després de gairebé quatre hores d'agradable sobretaula, ens acomiadarem sobre l'encreuament dels carrers Sardenya i Camèlies, entre abraçades i promeses d'anar a menjar aviat una caldereta de llamàntol a Can Ginés. Com a regal de comiat, l’Olaria em lliurarà un DVD amb el seu curtmetratge de 1995 Encuentro inesperado. En arribar a casa i reproduir-ho, veuré el següent: una nena (l’Ángela Ulloa) es troba, in fraganti a la cuina, amb un lluminós i petit objecte volador que en ser descobert emprèn la fugida. Intenta atrapar-ho sense èxit i quan torna a la nevera descobreix, entre el pot d'anxoves i un sobre de pernil, un diminut missatge: SENTIGK MOLESTAGK, NESEZCITAGK BIANDAS. La qual cosa, entre els efluvis d'orujo i el poc marcià que jo sé, trigaré a desxifrar: Sentim molestar, necessitàvem viandes.
L’Olaria (dreta) interpretant a un dels extraterrestres d’El hijo del hombre perseguido por un OVNI. Foto: Pere Koniec.