Vaig conèixer la Luciana Bianchi l'any 2014, a Bolívia, en el marc d'un simposi gastronòmic on ambdós participàvem. Aleshores, jo no sabia ni les beceroles (em temo que segueixo igual) i ella era una de les periodistes gastronòmiques més reconegudes d'Europa i Llatinoamèrica. La Luciana donava voltes com una baldufa; podia esmorzar a Barcelona i sopar a Mòdena, i l'endemà fer el vermut a Sao Paulo. La qüestió era assolir una perspectiva àmplia de l'escena gastronòmica, des dels restaurants d'alta cuina al menjar de carrer. Doncs bé, el mateix dia que la vaig conèixer em va dir: jo et faré de mànager. I, sense tenir ni idea del que allò significava, vam celebrar l’inici d’aquella relació. I així ho va fer. En qüestió de pocs dies em va posar en contacte amb el Celler de Can Roca i, després d'una trobada amb el Pitu Roca (a qui li dec veritablement aquella oportunitat), vaig incorporar-me a l'equip del restaurant. Durant els anys següents, la Luciana va seguir sempre atenta. I fins i tot, quan va néixer la meva primera criatura, va aparèixer per casa amb un ram de llibres. Tanmateix, el més transcendental era que jo no era el seu únic afillat, sinó que en tenia desenes o centenars repartits i repartides pel món. Així doncs, més que viatjar per narrar l’escena gastronòmica, la seva intenció era provocar-la. Fins que un dia, però, en un viatge a les illes Galápagos, la seva vida canviaria per complet

foto1 (10)

(La Luciana Bianchi / Foto: Galapagos Foundation)

‘Mentre l'arxipèlag es projectava internacionalment com un jardí de l’edèn, els seus prop de trenta mil habitants vivien en unes condicions de vida més aviat precàries’

La Galapagos Fundation

Les illes Galápagos són un arxipèlag conformat per tretze illes i diversos illots d'origen volcànic situades uns mil quilòmetres de la costa equatoriana. Són mundialment conegudes per la seva riquesa biològica i la quantitat d'endemismes existents, com la iguana marina, la tortuga gegant o el llop marí, així com un nombre igualment generós d'endemismes comestibles com l'ají de les Galápagos, el Guayabillo, o el maracujà silvestre. Tota aquesta diversitat natural, talment com va fascinar a Charles Darwin i va motivar la publicació de l'Origen de les espècies (1859), va captivar també a la Luciana. Però, per sobre dels animals i les plantes, i de la bellesa insòlita de les seves platges i paratges paradisíacs, a les Galápagos ella va trobar-se amb una realitat encara més captivadora: mentre l'arxipèlag es projectava internacionalment com un jardí de l'edèn -és indiscutiblement l'indret més verge del món-, els seus prop de trenta mil habitants vivien en unes condicions de vida molt limitades, amb un jovent mancat d'oportunitats i castigat per l'alcoholisme o la violència de gènere. I, per acabar-ho d'adobar, a les illes Galápagos no existia una cuina genuïnament pròpia, sinó una copiada del continent (és normal, van ser oficialment colonitzades l'any 1832) malauradament marcada pel menjar ràpid. Enfront d'un caldo de cultiu com aquest, el seu camí tombaria de manera determinant.

foto2 (15)

(Joves aprenents i treballadors del restaurant Muyu / Foto: Galapagos Foundation)

‘Calia desenvolupar competències relacionades amb la conservació, l'alimentació i el turisme, especialment entre la població més jove i vulnerable’

Muyu, un projecte pilot

L'any 2017 la Luciana es va instal·lar a Puerto Baquerizo, a l'illa de San Cristóbal. I, de la mà del Pablo Mejía, copropietari de l'hotel Golden Bay, iniciaria la Galapagos Foundation amb un clar objectiu: transformar el paradís. El projecte tindria quatre línies d'actuació, cadascuna de les quals amb una missió molt concreta. La primera, relacionada amb la sobirania alimentària: calia activar una economia sostenible de producció local d'aliments orgànics i naturals. La segona, relacionada amb l'esperit de comunitat: calia estimular una economia de proximitat basada en la cooperació mútua i l'aprofitament de tots els recursos. La tercera, basada en l'educació: calia desenvolupar competències relacionades amb la conservació, l'alimentació i el turisme, especialment entre la població més jove i vulnerable, com són les dones. I la quarta, relacionada amb les arts gastronòmiques i la cultura; calia investigar per generar una cuina autòctona de les Galápagos, contemporània i saludable, basada principalment en els aliments nadius del mar, del camp i la muntanya. Certament, fa impressió enumerar-les un darrere l'altra, com si es tractés dels objectius d'una empresa qualsevol lluitant per arribar a finals de mes. Vull dir, que més enllà de l'altíssim grau d'implicació social, cultural i mediambiental del projecte, el fet que el volgués dur a terme al bell mig de l'oceà Pacífic i en un país econòmicament tan vulnerable com és l'Equador, li atorgava d'entrada una aura d'heroïcitat suïcida. Però impossible era no fer res per canviar-ho. I, per tal d'escometre la missió de manera progressiva, els dos socis transformarien primer el restaurant de l'hotel en el projecte pilot de la Fundació. Havia nascut el Muyu.

foto3 (9)

(Hotel Golden Bay Galápagos / Foto: Galapagos Foundation)

‘Els pagesos i pageses que el mateix restaurant havia empoderat, juntament amb una mica de peix i l’arribada d’ajuda humanitària, van poder abastir la població de l’illa'

Arriba la Pandèmia

Van passar els primers dos anys i, tot i l'aïllament i les dificultats constants, el restaurant va situar-se al mapa dels millors restaurants de la regió. Tot anava sobre rodes; però va arribar la Covid i es va decretar el confinament a l'illa. El 17 de març de l'any 2020 van clausurar l'aeroport i es va interrompre l'arribada d'aliments del continent. Aleshores, hi havia 75 treballadors i treballadores entre el restaurant i l'hotel i els ingressos de dues-centes famílies depenien directament de la seva operació. De mutu acord, però, la Luciana i el Pablo van decidir que no d’entrada no acomiadarien al personal, i que utilitzarien qualsevol recurs disponible per tal que a ningú li faltés de res mentre no es reactivés l’economia. I de cop, va passar una cosa meravellosa: els pagesos i pageses que el mateix restaurant havia empoderat, juntament amb una mica de peix i l’arribada d’ajuda humanitària, van poder abastir la població de l'illa. I, perquè no s'acabessin les existències, es va transformar el terrat de l'hotel en un hort urbà, i es va convidar a tota la població a repetir aquesta experiència a les seves respectives cases. A més, es va investigar per aprofitar o compostar de manera exhaustiva cada fracció dels aliments per tal que no es malbaratés energia. I, mentrestant, les poques ajudes econòmiques que arribaven es van repartir entre els més necessitats. I així, un any després, ofegats pels de deutes però amb l’esperit intacte, el primer turista va retornar al paradís.

foto4 (3)

(Hort urbà al terrat de l’hotel Golden Bay / Foto: Galapagos Foundation)

‘Si m'haguessin dit que qualsevol d'aquells plats era una versió sofisticada del receptari tradicional, m'ho hauria cregut’

La meva estada a les Galápagos va ser breu però intensa. M'interessava tot del projecte de la Luciana i el Pablo, però molt especialment el repte de crear una cuina genuïna i sostenible. I així és com el febrer del 2019 vaig passar una setmana al paradís. Al matí, exploràvem l'illa. A la tarda, participava del projecte 'jove científic' on compartia coneixements sobre ferments i destil·lats amb els estudiants. I, a l'hora crepuscular, ens banyàvem entre tortugues de mar i peixos irisats, sempre acompanyats per lleons marins i iguanes. Sobre els àpats al restaurant Muyu, què voleu que us digui; si m'haguessin dit que qualsevol d'aquells plats era una versió sofisticada del receptari tradicional, m'ho hauria cregut, encara que cap d'ells tenia un lligam patrimonial amb les illes. En un context global on la creativitat esdevé l'eina més efectiva per assegurar el consum pel consum, servir-se de la imaginació per projectar una societat més justa i ecològica és encoratjador. A la web de la Galapagos Foundation (https://www.galapagos-foundation.org/), on podeu informar-vos una mica millor sobre el projecte i fins i tot fer un donatiu, es llegeix la següent frase d’Eduardo Galeano: 'Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món'. I, després del meu pas per les Galápagos, en dono fe que això és així.

foto5

(Una tortuga marina neda a la platja del Muyu / Foto: Galapagos Foundation)