El Dia del Tovalló o la fi dels restaurants

Si el dimecres va sortir vostè de casa, és probable que, posem per cas, es trobés a la senyora Paquita, la vídua de l’entresol segona, fent la cua a la peixateria amb el carretó d'anar a comprar i una tovallola de bany sobre les espatlles. Més tard, després de jugar la quiniela, potser va creuar-se amb dos joves mormons que duien sengles tovalloles al coll. I tal vegada, de seguida es topés amb una quarta tovallola fora de context, aquesta en poder d’un home que la feia onejar tot alçant el dit gros cap al cel ennuvolat, fent el senyal universal de l’autoestop. De fet, és molt més creïble que veiés algú pel carrer amb una tovallola de bany que amb un tovalló dels que porten (o portaven) els cambrers d’ofici al braç esquerre, perquè, pel que sembla, els professionals de l’hostaleria són cada vegada més difícils de trobar. Si va anar així, TRANQUIL. No és que a vostè li hagi passat l'última moda (o sí, atès que encara juga la quiniela); és que el dimecres, com cada 25 de maig, va ser el Dia de la Tovallola. Douglas Adams, guionista i humorista estel·lar, autor, entre altres, de la Guia galàctica per a autoestopistes, la novel·la de ciència-ficció que més fa petar-se el cul de tots els temps, va mudar-se a un altre planeta el maig del 2001. Des de llavors, els fans de tot el món li retem homenatge portant en aquesta data una tovallola sobre les espatlles, ja que això és la cosa més útil que un autoestopista interestel·lar pot tenir per a donar un tomb, de franc, de cap a cap de l’Univers. Però a la guia, com veurem avui, a més de tovalloles, recomana menjars, i fins i tot alguns restaurants sorprenents.

La Guia Galàctica per a Autoestopistes (The Hitchhiker's Guide to the Galaxy), va néixer com a sèrie radiofònica per a la BBC, l'any 1978. La van seguir els llibres de la «trilogia en cinc parts» (sis, si tenim en compte And another thing…, d’Eoin Colfer), una sèrie de televisió, un videojoc i una pel·lícula. Totes les versions segueixen, si més no, la mateixa trama inicial: Un dijous, a l’hora de dinar, la Terra és destruïda per una raça d’alienígenes a fi d’obrir una carretera de circumval·lació hiperespacial. Arthur Dent, a qui precisament aquell matí li acaben de demolir la casa per construir un nou cinturó de ronda, aconsegueix fugir a temps del planeta, després de passar pel pub a beure cervesa i menjar cacauets, fent autoestop sideral amb el seu amic Ford Prefecte. En Ford resulta ser d’un petit planeta proper a Betelgeuse, i no de Guildford, com normalment afirmava, i fa quinze anys que està encallat a casa nostra com a investigador de la Guia galàctica per a autoestopistes, el llibre més destacable que ha sortit mai de les grans corporacions editorials d’Ursa Minor, la portada del qual porta gravada la paraula «TRANQUIL» en caràcters grossos i amistosos. A desgrat de l’Arthur, que ha pujat a la nau espacial en batí i pantofles, el cap de setmana amb prou feines ha començat, i la Galàxia és un lloc ben estrany i sorprenent. Douglas Adams era un jove estudiant de filologia anglesa a Cambridge, membre del grup universitari de teatre còmic embrionari de Monty Python, que viatjava a dit per tota Europa amb l’ajuda de llibres d’autoestopisme quan se li acudí la idea del títol. «Va sorgir mentre jo estava borratxo, estirat a un parc a Innsbruck (Àustria) l’any 1971. No particularment borratxo, sinó la classe d'ebrietat que tens quan portes un parell de Gössers (una cervesa austríaca) al cos després de no haver menjat res en dos dies.» És, potser, a causa d’aquesta gana soferta en la seva època de rodamons que alguns dels títols de la saga fan referència al menjar (El restaurante del fin del mundo, Hasta luego, y gracias por el pescado) i hi intervenen tants aliments a les seves esbojarrades aventures.

Certament, hi ha una infinitat de coses comestibles (i bevibles) a la Guia Galàctica per a Autoestopistes i les seves seqüeles. Tanmateix, podem dividir-les totes en dues categories: la primera, quan el menjar alienígena s’utilitza en situacions normals a l'estil terrestre, i la segona, quan els aliments terrestres s’empren en circumstàncies alienígenes. Dins la primera categoria, trobem, per exemple, el Rebenta Gàrgares Pan Galàctic, la millor beguda existent segons la guia galàctica, l’efecte del qual «és com si t’esclafés el cervell un tall de llimona embolicat al voltant d’un lingot d’or gros». Tot i ser una mostra de cocteleria prou marciana (el llibre explica detalladament la recepta, que inclou aigua dels mars de Santrago V, Mega-ginebra arturiana, gas dels pantans fal·lians, extracte d’Hipermenta Qualactina, una dent de Tigre Solar algolià, Zàmfor, licor Janx i una oliva) és bàsicament alcohol, i la gent el beu a l'espai pels mateixos motius i en les mateixes ocasions que a la Terra. En aquest grup també podem encabir-hi la carn de «Rinoceront Vegà» (Adams va anticipar-se quatre dècades a les carns veganes de marques com Lidl o Heura) que una raça de ratolins pandimensionals ofereixen l’Arthur i els seus amics en el transcurs d’un convencional dinar de negocis. Pel que fa a la segona categoria, podem citar l’escena del primer capítol del llibre, quan Ford Prefecte porta a l’Arthur al pub i l’obliga a beure de cop tres gerres de cervesa com a «relaxant muscular», i li entafora la boca amb cacauets per recuperar la «sal i proteïna», coses necessàries per colar-se a una de les naus espacials de la flota encarregada de la demolició de la Terra. Pel que fa al te, els extraterrestres l'utilitzen per alimentar el Propulsor d’Improbabilitat Infinita, andròmina que serveix per a travessar vastes distàncies interestel·lars en un no-res de segon. «El principi de generar petites quantitats d’improbabilitat finita pel procés de connectar els circuits lògics d’un Cervell Sub-mesònic Bamblemunt 57 a un traçador atòmic de vectors suspès en un productor intens de moviment Brownià (una bona tassa de te, posem per cas) evidentment era ben conegut. Tals generadors acostumaven a fer-se servir per trompre el glaç a les festes, fent que totes les molècules de la roba interior de l'amfitriona fessin un salt de trenta centímetres cap a l'esquerra, d'acord amb la Teoria de la Indeterminació». Douglas Adams comença el paràgraf amb paraules d’aparença científica, que sonen importants, per després aconseguir l’efecte còmic a través de la incursió d’un beuratge tan comú, especialment per als britànics, com és el te. Aliments habituals amb funcions inesperades per fer-nos veure com són d'estranys els nostres hàbits posant-los en un context aliè, inusual.

Aquesta curiosa celebració, qui sap si exportada per algun autoestopista galàctic, va arribar a l’espai el dia, un 31 de gener, en que Scott Kelly va canviar el seu vestit d’astronauta per un preceptiu vestit de goril·la.

El Bloomsday, el Dia de la disfressa de goril·la i el dia en què la Terra es va quedar estúpida

La festivitat del Dia de la Tovallola és d’alguna manera hereva del Bloomsday, l’efemèride literària que des del 16 de juny del 1954 celebra, a Dublín, la vida de James Joyce i la seva obra més celebrada, Ulisses. Consisteix a reviure els esdeveniments que el mateix dia de 1904 li succeïren al protagonista, en Leopold Bloom, que l’autor irlandès presenta al llibre amb les següents paraules: «El senyor Leopold Bloom menjava amb delit els òrgans interiors de bèsties i aus. Li agradava la sopa espessa de menuts, els pedrers, de gust a nou, el cor farcit fregit, els talls de fetge arrebossats, els ous de bacallà fregits. Sobretot, li agradaven els ronyons de xai a la graella, que donaven al seu paladar un subtil sabor d'orina lleument olorosa.» En el transcurs del Bloomsday, malauradament, l’àpat que es serveix a l’assistència no conté menuts sinó un esmorzar irlandès complet: salsitxes, cansalada, torrades, mongetes, black pudding i white pudding; tot regat amb pintes de cervesa Guinness. Però el gust de Douglas Adams vers l’humor absurd fa que la commemoració més directament emparentada sigui una altra: el Dia mundial de la disfressa de goril·la. Sí, ho han llegit bé. La festa —consistent, com ja es deuen imaginar, a passar el dia sota la pell d’un gran simi— és un homenatge a Don Martin, proclamat «MAD Maddest Artist», és a dir el dibuixant més guillat de la revista satírica nord-americana MAD, qui va realitzar una historieta titulada «National Gorilla-Suit Day», una surrealista història sobre un hipotètic Dia Nacional del Vestit de Goril·la organitzat pels millors fabricants de vestits de goril·la de la ciutat. Aquesta curiosa celebració, qui sap si exportada per algun autoestopista galàctic, va arribar a l’espai el dia, un 31 de gener, en què Scott Kelly va canviar el seu vestit d’astronauta per un preceptiu vestit de goril·la. A més, a l’episodi 39 de la sèrie de ciència-ficció animada Futurama, titulat «El dia en què la Terra es va quedar estúpida», un dels protagonistes menciona un planeta anomenat «Don Martin 3», en memòria del goril·lesc dibuixant. Futurama, juntament amb l’espanyola Plutón B.R.B. Nero i la mítica sèrie de televisió britànica El nan roig (molts de vostès, els de millor anyada, la recordaran emesa per TVC dins el programa Mikimoto Club) és un dels productes audiovisuals més estretament inspirats en la Guia Galàctica per a Autoestopistes, a través de la barreja entre ciència-ficció i humor absurd, i personatges com Zapp Brannigan, que homenatja a Zaphod «Zappy» Beeblebrox, de la saga galàctica per autoestopistes. Tant a la sèrie animada creada per Matt Groening, el mateix pare dels Simpson, protagonitzada per un repartidor de pizzes a qui congelen, per error, l’any 1999 i descongelen al segle XXXI, com als llibres d’Adams, els llunyans mons del demà s’utilitzen per satiritzar i denunciar el món present i més proper: una «Terra que s’ha quedat estúpida». Però la simiesca historieta de Don Martin i Futurama, guarden moltes altres concomitàncies, algunes d’elles culinàries, amb l’univers d’en Douglas Adams. A la Terra del futur que serveix d’escenari a Futurama, diverses espècies s’han extingit per l’acció gormanda dels humans, com és el cas de les vaques, les anxoves i els caniches. Adams fou un destacat ecologista i activista mediambiental que va fer campanya en favor de les espècies en perill d'extinció. Aquest activisme va incloure la producció de la sèrie de ràdio de no-ficció Last Chance to See, a la qual ell i el naturalista Mark Carwardine van visitar espècies amenaçades, i després van publicar un llibre homònim. Adams i Carwardine van contribuir amb el capítol «Meeting a Gorilla» al llibre The Great Ape Project, on proposen la igualtat moral entre tots els grans simis, humans i no humans; a més de ser un defensor actiu de la Dian Fossey Gorilla Fund. El 1994, Douglas Adams va escalar el Kilimanjaro mentre portava, no una disfressa de goril·la, sinó un vestit de rinoceront per a l'organització benèfica britànica Save the Rhino International. Amb aquest esdeveniment es van recaptar unes 100.000 lliures, beneficiant escoles de Kenya i un programa de preservació del rinoceront negre a Tanzània, qui sap si amb la secreta intenció de protegir-lo dels hàbits culinaris dels ratolins galàctics devoradors de rinoceronts vegans.

Qui sap si avui dia, a més de defensar els goril·les i els rinoceronts, Douglas Adams faria campanya, es disfressaria i recaptaria diners per salvar als cambrers i als cuiners: els darrers animals en perill d’extinció.

El Restaurant del Final de l’Univers

M’he deixat pel final el plat fort d’avui: El restaurante del fin del mundo (inèdit en català), el segon llibre de la saga galàctica, i el més gastronòmic, on els protagonistes recorren l’espai a la recerca d’un restaurant. Al tram final d’aquest volum, l’acció ens situa a Milliways, una casa de menjars, la més coneguda i famosa de tot el cosmos. «El menú de Milliways cita, amb autorització, un paràgraf de la Guia Galàctica per a Autoestopistes. El passatge és el següent: La Història de totes les civilitzacions importants de la Galàxia té tendència a passar per tres etapes diferents i recognoscibles, les de Supervivència, Indignació i Refinament, també conegudes per les fases del Com, del Perquè i de l’On. Per exemple, la primera fase es caracteritza per la pregunta: “Com podem menjar?”; la segona, per la pregunta: “Perquè mengem?”; i la tercera, per la pregunta: “On anem a dinar?”. El menú passa a suggerir que Milliways, el Restaurant del Final de l’Univers, pot ser una resposta molt agradosa i refinada a la tercera pregunta.» A més del bon menjar, en aquest restaurant pot gaudir-se d’un espectacle únic: permet a tota la seva clientela presenciar el col·lapse final de l'univers, que es repeteix gràcies a un mecanisme temporal que retarda el restaurant en el temps entre sessions, per a poder presentar aquesta funció indefinidament. De nou al nostre planeta, els hi diré que no penso que hàgim d’esperar que una flota alienígena de constructors d’autopistes hiperespacials destrueixi la Terra, perquè d’això ja ens estem ocupant, i molt bé, nosaltres sols. Tanmateix, pel que es veu, tampoc haurem d’esperar gaire per presenciar la fi dels bars i restaurants, ja que el sector, desesperat, ha fet un crit d’alarma i adverteix d’un estiu sense cambrers ni cuiners. Els baixos salaris, el fet de treballar moltes més hores i dies dels que marca el conveni, en festius i caps de setmana, i les descoratjadores condicions laborals, fan difícil trobar personal. D’altra banda, a conseqüència dels dos anys de pandèmia i del maltractament sistemàtic del govern de la Generalitat cap als bars i restaurants, amb mesos de tancament total, sumat a l’elevat lloguer dels locals, empedreguen encara més, en el cas dels petits negocis, el camí per revertir la situació. Alguns restauradors estel·lars, com l’Albert Adrià, ja demanen un canvi de mentalitat i proclamen el fi de la sobretaula, tot un cataclisme. Bars o barbàrie. Si esperen que aquest humil articulista els hi faciliti una solució al problema, els adverteixo que no tinc una resposta. Bé, sí, en tinc una: 42. La mateixa que a la Guia Galàctica per a Autoestopistes dona Pensament Profund, una supercomputadora construïda pels ratolins pandimensionals, que busquen el sentit de la Vida, l’Univers i Tota la resta, abans d’advertir-los que el que han de descobrir primer és la «Pregunta definitiva». A fi d’això, dona els plans del seu successor, un supercomputador millor que ell i que s'assembla a un planeta, el qual serà batejat com a Terra, i després destruït cinc minuts abans de finalitzar l’experiment. Qui sap si avui dia, a més de defensar els goril·les i els rinoceronts, Douglas Adams faria campanya, es disfressaria i recaptaria diners per salvar als cambrers i als cuiners: els darrers animals en perill d’extinció. Jo, abans que tots els restaurants desapareguin i siguin substituïts per cadenes de gimnasos (Douglas Adams va morir prematurament d’un infart mentre s’exercitava en un d’ells), proposo instaurar el dia d’avui, 27 de maig, com el Dia del Tovalló, i que tots ens passegem pel carrer amb un litó penjat del braç esquerre, en homenatge al professional de l’hostaleria que ens cuida i restaura cada dia. TRANQUIL, i porta un tovalló.