En Salvador Vergés és ramader, enginyer de ponts i camins, emprenedor agroalimentari i portaveu d'Agricultura de Junts per Catalunya a la Generalitat. El desembre passat, arran d'unes entrevistes iniciades per son pare al voltant dels oficis que no necessiten corrent elèctric, va topar-se amb la Marina Vilalta Fajula, de noranta-quatre anys, coneguda (a partir d'aleshores) com la pastora en actiu més vella de Catalunya. Qui li havia de dir a una persona com la Marina que aquella trobada portaria tanta cua. Una dona que, tal com narra el mateix Salvador, ha viscut tota la vida mig aïllada, aferrada a unes poques ovelles als peus del Taga i que només s'ha allunyat de Catalunya en una sola ocasió. Per conèixer més detalls sobre la vida de la Marina, podeu donar una ullada a la plataforma Change.org, on el Salvador ha engegat una campanya perquè se li concedeixi la Creu de Sant Jordi. Així d'entrada, és cert que aquest gest podria semblar exagerat. Però, si considerem (i cito textualment el Decret 457/1981) que "es crea la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per distingir les persones naturals o jurídiques que, per llurs mèrits, s'hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat o més generalment en el pla cívic i cultural', no se m'acut una millor persona que la Marina per merèixer aquest reconeixement. Sense les pastores i pastors, què seria de la carn de xai de les costellades del diumenge, dels formatges de llet crua de cabra o d'ovella, o dels paisatges ancestrals vinculats a la ramaderia extensiva? I, més enllà del menjar, la Marina custodia també un vessant transcendental de la nostra idiosincràsia: el cançoner tradicional. El qual, a través d'un clic, podreu gaudir gràcies als enregistraments de la plataforma Càntut.

foto1

La Marina, els seus gossos i ramat / Foto: Salvador Vergés

Per quina raó hauríem de posar a la Marina al nivell d'aquells i aquelles que es guanyen la vida amb l'explotació de la seva pròpia imatge?

"El último hielero del Chimborazo"

Arribats a aquest punt, imagino que a hores d'ara ja hauràs donat suport a la iniciativa del Salvador (el qual, i valgui l'apunt, és del tot compatible amb el fet que votis la CUP, Esquerra o el PP). Però, si pel motiu que sigui, encara no ho has fet, ho tornaré a intentar; aquest cop, de la mà de Baltazar Ushca Tenesaca, un home equatorià que, a l'edat de setanta-quatre anys, l'any 2017 va rebre el títol de doctor honoris causa per l'Institut Mexicà de Líders d'Excel·lència en considerar-lo "el último hielero del Chimborazo". Com la Marina, en Baltazar és un home senzill, que sense gaires pretensions s'ha guanyat la vida amb un ofici ancestral, en el seu cas, pujant un volcà a buscar grans blocs de gel amb un burro per després baixar-los a vendre a un poblet per fer-ne granissats. Quan arran d'un modest documental va sortir el seu personatge a la llum, el món sencer va bolcar-se a reconèixer i a valorar el seu ofici fins al punt d'acabar-lo convertint en un personatge famós. Ell, això no obstant, continua acudint tots els dimarts i divendres a la muntanya, ara ja amb setanta-vuit anys i sota l'atenta mirada de les càmeres. Per tant, si un home com ell va suscitar l'interès i el respecte d'un món que ha arrasat amb les pràctiques i coneixements que fins fa quatre dies menaven la nostra existència, per què no hauríem de comprometre'ns plenament amb la Marina Vilalta? Una causa que, per altra banda, resulta inevitable no casar al fet que la Marina sigui també dona i sigui mare. Tanmateix, suposo hi ha una possibilitat, encara que remota, que segueixis sense firmar la petició: que no et fiïs de ningú i necessitis contrastar aquesta informació en primera persona. En aquest cas, el tema mereix una reflexió col·lectiva. Si la Marina porta tota la vida al marge, que ens apropem a conèixer-la, encara que sigui amb les millors intencions, de segur que destorbaria la seva ànima assilvestrada. I, de fet, des que el Salvador va revelar el seu lloc al món, un regalim de curiosos i periodistes no ha parat de pertorbar el silenci característic de les esquelles i borrombes del seu ramat.

foto2En Baltazar Ushca Tenesaca extraient enormes blocs de gel del Chimborazo / Foto: El Universo

Vivim rodejats de Marines, és a dir, de persones talentoses que estimen la seva feina i la viuen amb compromís i dedicació des de l’anonimat

Creu de Sant Jordi al silenci

És palès que totes i tots necessitem lideratges i referents. I, per qüestions que tenen a veure amb aquesta naturalesa humana, sumat als interessos econòmics d'algunes empreses i l’oportunisme (i una mica de talent) d’alguns i algunes, al món de la cuina i l'alimentació, del qual la Marina forma part indissoluble, aquests referents podem comptar-los amb els dits d’ambdues mans. Naturalment, no seré jo qui repeteix per enèsima vegada els seus noms. Però en són 5, a més estirar 10, els que una vegada i una altra sonen i ressonen als mitjans de comunicació i espais publicitaris. Amb perdó, però estic esgotat d'haver de gestionar sempre les mateixes cares i cognoms. El país desborda talent, empenta, sensibilitat... però sempre acabem parlant dels mateixos individus. El cas de la Marina ens ha de fer meditar sobre aquest tema. Vivim rodejats de Marines, és a dir, de persones talentoses que estimen la seva feina i la viuen amb compromís i dedicació des de l'anonimat. De fet, és probable que tu siguis una d'aquestes persones, o que tinguis molt a prop a algú que mereixeria amb escreix la susdita creu. Si repassem la llista de tots i totes les guardonades darrerament, hi trobarem els noms de tota la colla de cuineres i cuiners mediàtics que us mencionava, però també tota la colla d'esportistes, a part d'artistes, historiadors, economistes i tota mena d'oficis de baix perfil. Sincerament, que la mateixa creu que va sostenir el millor futbolista de la història acabi també en mans d'una vella pastora, sense dubte té quelcom d'emocionant, però també de contradictori. Vull dir, per quina raó hauríem de posar a la Marina al nivell d'aquells i aquelles que es guanyen la vida amb l'explotació de la seva pròpia imatge? Una dona que s'ha passat els dies pasturant en silenci contemplatiu i allunyada de l'atenta mirada dels prejudicis i el ritme frenètic de la societat de consum. A hores d'ara, imagino que la petició del Salvador ja ha quedat firmada. Tanmateix, prepara't per si l'any que ve li hem de donar també la Medalla d'Or de la Generalitat. T'asseguro que aquesta distinció sí que li faria justícia.

foto3Condecoració del millor jugador de la història amb la Creu de Sant Jordi / Foto: Daily Mail