Un dia: el 23 de maig del 1981, dilluns farà 41 anys. El dia de l’assalt al Banc Central de Barcelona. Un altre: El día del Watusi (Francisco Casavella, 2002-2003), una novel·la, en paraules de l'enyorat autor, sobre «els coms, els perquès, els per a quès i els i quès» de la Transició espanyola. Un Estat tan conspiratori, corrupte i clavagueril com l'actual. Al tercer volum d’aquest retaule casavellià de la Barcelona de l'últim quart del segle XX conflueixen, a la part alta de les bullicioses Rambles, dos esdeveniments delictius de distinta mena: l’un històric i l’altre fictici, tots dos simètricament subrepticis. Primerament, ja ho saben, el segrest de les gairebé tres-centes persones que en aquell moment es trobaven a la seu del desaparegut banc, un gran edifici de set plantes, i que s’allargà durant tot el cap de setmana, tot just tres mesos després del 23-F, a mans d’un grup d’encaputxats que demanaven l’alliberament d’alguns dels militars implicats en el cop d’estat. En segon lloc, una munió de jonquis que la nit abans han robat un carregament de pernils a una xarcuteria del mercat de la Boqueria, i que ara intenten, rere el cordill policial, malvendre la porcina mercaderia a fi de comprar la urgent dosi de cavall. D’un costat, la bòfia cerclant l’entitat assaltada amb metralletes en banda sobre el pit. D’altra part, toxicòmans amarats de suor que semblen imitar la posa dels policies armats amb potes de pernil ibèric. I uns metres més enllà, el paranoic protagonista del llibre esmorza, fa l’aperitiu i dina amb cervesa i amfetamines, instal·lat a un bar des de la porta del qual s'obté un escorç de la façana de l’edifici assaltat. A la memòria popular col·lectiva del país, la versió oficial del cop al Central, el més esbojarrat (no tenia cap possibilitat d’èxit) i mastodòntic de la història del país, no va ser mai convincent, i les hipòtesis van del purament crematístic a l'obtenció d’uns suposats documents, amagats a una caixa de seguretat, que vinculaven la monarquia amb fets del 23-F, passant per la desestabilització de la fràgil democràcia. Francisco Casavella va ser l’únic que va imaginar les connexions entre l’assalt i el menjar, retractant el cop com un producte d’autèntic sabor ibèric. Dins el parnàs literari, aquest novel·lista ha quedat fixat com el guia mestís dels westerns, aquell que s'avança a la tropa, s'expressa en un llenguatge estrany i ens avisa que les coses no són el que semblen. A les seves novel·les tot s’acaba descobrint com una gran farsa. I si les veritables motivacions de l’assalt no haguessin estat ni polítiques ni delictuoses, sinó purament gastronòmiques?
Llom a la foscor
Qui no ho recordi, encara no hagués nascut o fos massa petit per recordar la successió d'esdeveniments que van envoltar el cop al Banco Central, pot consultar les hemeroteques. A risc, això sí, de perdre la poca o nul·la salut mental que un atresori davant el torrent de notícies contradictòries, conspiracions supines i rumors publicats a base de voluntat i deliri: que si són argentins ultres de la Triple A, italians del GLADIO, de la CIA, del CESID, de Fuerza Nueva, de la Centúria groga o vermella o rojigualda, de l’ETA, anarquistes de la CNT, que si algun dels assaltants ha escapat amb un maletí replet de secrets d'estat, que si són de la Guàrdia Civil, que si darrere de tot està el capità i espia Gil Sánchez Valiente, que si els assaltants són 24 o més... Quins van ser «els coms, els perquès, els per a quès i els i quès» del cop al Banco Central? Des d’aquesta humil secció gastronòmica, servidor no aspira a més que atendre als assumptes culinaris de la qüestió. Seguint amb el símil porcí, però parafrasejant a en Carles Costa al famós programa Crims, intentarem posar llom a la foscor.
A les 16.35 h, seguint el sagrat costum català de menjar pollastre a l’ast els diumenges, la Creu Roja tornarà al banc després de buidar les rostisseries de Barcelona
En resum, i com ja hem assenyalat, els esdeveniments van així: un grup d’homes amb passamuntanyes i armats, irrompen a l’entitat bancària un solellós i primaveral matí de dissabte, agafen com a ostatges a les gairebé tres-centes persones que en aquell moment hi ha a l’interior, entre treballadors, clients i algun turista que passava per allà, i fan arribar a la premsa un comunicat en el qual demanen l’alliberament immediat d’alguns dels militars encausats pel 23-F, i que se’ls hi faciliti un avió a l’aeroport del Prat per poder fugir rumb a l’Argentina. En cas contrari, mataran a tot déu i volaran l’edifici. «¡Viva España!», conclouen. A les oficines del veí Banco Bilbao es crea un ganivet de crisi format per les autoritats municipals, militars, catalanes i estatals; i fan venir de Madrid a José Luis Aramburu Topete, excombatent de la División Azul i director de la Guàrdia Civil que tres mesos abans va tractar de sufocar l’assonada colpista. Un dels primers plans ideats per l’autoritat competent consisteix en canviar tots els rètols de l’aeroport de Reus per fer-lo passar per l’aeroport de Buenos Aires (real)... Mentre que a ningú no se li acudeix res millor, les hores corren i el personal començar a tenir gana. Els assaltants s’han portat carmanyoles amb menjar de casa, però no han tingut la deferència de pensar en els ostatges, als qui, tot i la por, la panxa els hi comença a fer rau-rau. A la tarda es pacta el primer intercanvi de quaranta persones a canvi de tres-cents entrepans, que portaran desenes de voluntaris de la Creu Roja. A les 21 h de la nit, l’organització humanitària torna al banc per fer entrega del sopar i d’un televisor, amb el qual segrestadors i segrestats s’entretindran a la nit tot mirant la pel·lícula Waterloo (Dino De Laurentiis, 1970), que tracta sobre l’última batalla de Napoleó Bonapart, potser una premonició de la propera caiguda del comando assaltant. L’endemà al matí, a les 10.15 h, surten més ostatges a canvi de cafè amb llet, croissants i tabac, que comença a escassejar. A les 16.35 h, seguint el sagrat costum català de menjar pollastre a l’ast els diumenges, la Creu Roja tornarà al banc després de buidar les rostisseries de Barcelona. I aquest va ser l’últim àpat dels amotinats fora d’una presó en molts anys.
Fill d’una família de venedors ambulants de neules procedent d’Almeria, de ben jove, el Rubio, com tot quinqui torete-vaquillesc de l’època, inicià la seva carrera delictiva robant cotxes amb una clau d’obrir llaunes de foie-gras
A mesura que van anar passant els dies va descobrir-se el pastís. L’assalt havia estat perpetrat per un grup d’onze joves atracadors. El pla consistia a guanyar temps, simulant un segrest polític, per practicar un túnel al soterrani de l’edifici que comuniqués amb el clavegueram, per on després fugir amb el botí. El programa era totalment absurd, ja que els sorolls de les màquines de foradar se sentia des del carrer, i el primer que va fer la policia (experta en clavegueres) fou taponar tots els conductes. A més, la paret era de formigó armat i no es podia foradar amb aquelles eines. L’eixelebrat cervell de l’operació, el «Nº 1», és José Juan Martínez «El Rubio», assenyalat des de feia anys com a confident de la policia infiltrat en el moviment anarquista. Fill d’una família de venedors ambulants de neules procedent d’Almeria, de ben jove, el Rubio, com tot quinqui vaquillesc de l’època, inicià la seva carrera delictiva robant cotxes amb una clau d’obrir llaunes de foie-gras. «M’agrada menjar bé [...] i per a això fan falta calés» declara l’assaltant a les primeres línies del llibre basat en entrevistes Algunos me llaman El Rubio (Juan Manuel Velázquez, AA Ediciones, 2016). «Tot va començar al restaurant L’Hortet» continua més endavant («Ortez» al text original per un error de transcripció; un desaparegut restaurant a prop de plaça d’Espanya), abans de confessar com el cop va ordir-se a les sobretaules de pantagruèlics sopars en aquest restaurant i en d’altres com l’enyorat Bar Emilio de la Barceloneta. «Ho volem tot. Com no voler-ho? —diu al tram final del llibre—. Volem menjar bé. Beure fins a rebentar. Drogar-nos si fa falta. Cardar amb ties bones en hotels de cinc estrelles. Conduir cotxes de luxe. [...] Cal tenir collons per a no voler més del que un es pot permetre. Perquè, si no està al meu abast, perquè em diuen que sí?». El Rubio, després de complir part de la condemna per l’intent d’atracament i segrest, va aconseguir fugir de la presó. Poc després, la policia va enxampar-lo a un restaurant de Vilanova i la Geltrú, havent dinat sopa de peix, canelons, dos cafès i dues copes de Cointreau.
Anarquistes, xoriços i macarrons
Els hi he dit al començament que Casavella va associar en solitari les suposades trames negres que havien motivat l’assaltament amb les potes negres de l’embotit ibèric, però això no és del tot exacte. Juan José Rosón, aleshores ministre d’Interior del govern d’UCD, un cop els GEO van entrar tarzanescament a l’edifici quan els assaltants ja estaven a punt d’entregar-se, tallant en sec més de 37 hores de tensió, va afirmar en roda de premsa, a uns mitjans de comunicació estupefactes, que els 11 assaltants no eren guàrdies civils ni militars, sinó tot el contrari: «anarquistes, xoriços i macarrons». Evidentment, ningú va empassar-se que fossin anarquistes. Al ministre li quedava poca credibilitat democràtica després del Caso Almería, quan va intentar encobrir als guàrdies civils que havien torturat, assassinat i esquarterat a tres joves innocents a qui havien confós amb membres d’ETA. En una vinyeta de Martínmorales apareguda a la secció «El embudo nacional» de la revista Tiempo, el president del govern, Leopoldo Calvo-Sotelo, amb la seva pètria cara d’estàtua de l’illa de Pasqua, agafa a un ciutadà per la corbata mentre amb l’altre mà li entafora a la boca un diari enrotllat on pot llegir-se el titular «23-M. Versión oficial». A sota, el següent text: «El gobierno Calvo-Sotelo es menos derrochón que el de Suárez, puesto que aquél ofrecía rehenes por aviones y éste ha cambiado rehenes por bocadillos.» Del pollastre a l’ast no van dir res, però el cert és que va muntar-se un bon pollastre.