Aquest dimecres Barça i Reial Madrid van empatar a zero en un Clàssic que no passarà a la història. Els fets extraesportius que van succeir al Camp Nou abans i durant el partit van resultar un punt decebedors, però l'espectacle ofert sobre la gespa va ser encara pitjor.

Poques hores després, Ernesto Valverde i el seu equip estan en el punt de mira pel plantejament que van dur a terme per afrontar el partit. El cert és que els blaugrana van permetre que el Madrid tingués la iniciativa i es van limitar a defensar -amb molt d'encert, això sí- les inofensives arribades del conjunt de Zinedine Zidane. Els blancs fan gala d'una falta de gol alarmant, fet que sumat a la contundència a l'àrea de Gerard Piqué i Clément Lenglet, es va traduir en el primer empat a zero entre els dos gegants en 17 anys. Tot i així, cal dir que el Barça fins i tot hauria pogut guanyar si Leo Messi hagués tingut un pèl més de punteria.

Una qüestió de gustos

Agradi o no, però, és evident que Ernesto Valverde té un pla. Dues temporades i mitja després d'haver arribat al Camp Nou, el tècnic extremeny per fi pot implementar sense complexes l'estil amb el qual ell i els seus jugadors se senten més còmodes. Envoltat per un entorn desitjós de futbol ofensiu, Valverde és un estrany, un antisistema, un marginat futbolístic que no té por de trencar esquemes.

mendy griezmann barça efe

EFE

Contra el Reial Madrid, i tal com va fer en els dos Clàssics de Copa del curs passat, l'entrenador blaugrana va entregar la pilota al rival, li va regalar les bandes i va alliberar els seus tres davanters perquè el penalitzessin a la contra. La primera part de la seva estratègia va funcionar -el Madrid només va intimidar amb xuts llunyans- i la segona podria haver estat efectiva si Ousmane Dembélé, lesionat, hagués pogut participar per buscar els espais a l'esquena de la defensa blanca. La realitat, però, és que va passar exactament el què el tècnic volia que passés. I el resultat, al cap i a la fi, no enganya: el Barça segueix líder.

Valverde ha conduit l'Espanyol a la final de l'Europa League, ha dut l'Athletic Club a la Champions i, en definitiva, ha complert sempre els objectius establerts pels seus clubs. La seva trajectòria corrobora que és un gran entrenador i el respecte que li demostra el vestidor del Barça evidencia que té més caràcter del què sembla. Que el seu estil encaixi en l'imaginari col·lectiu de la majoria de culers, però, és una altra cosa.