Quina llàstima. Quina llàstima que Ronaldinho decidís desaprofitar tant talent i no allargar una carrera que ara aguantaria poques comparacions. Aquest vespre, el futbolista brasiler ha tornat al Camp Nou amb la samarreta del Barça per recordar, amb jugades de fantasia, que un dia va ser el millor jugador del món.

La figura de Ronaldinho ha eclipsat els Barça Legends, reunits a l’estadi contra una selecció d’exjugadors del Manchester United per una bona causa: destinar tots els diners al projecte PCCB (Pediatric Cancer Center Barcelona), de l’Hospital Sant Joan de Déu, que té com a missió garantir el tractament oncològic als nens malalts.

Amb aquesta gran premissa, el Barça ha congregat en un mateix onze inicial jugadors com Rivaldo, Ludovic Giuly, Edgar Davids o Gaizka Mendieta. I Ronaldinho. El 10 brasiler ha estat el més ovacionat per les 49.825 persones que han omplert el Camp Nou en la tarda de juny. Mèrit del club reunir tanta gent, la majoria estrangers. 

El partit no ha tingut gaire història i s’ha concentrat en les aparicions puntuals de Ronnie. Els companys el buscaven constantment i ell se sentia protagonista. Arrancant des del mig del camp i buscant passades en profunditat a Giuly. A l’espectador del Barça li venien records de la segona Champions (2006), on els dos van inventar-se un gol decisiu a les semifinals contra el Milan.

Ronaldinho ha seguit a la seva, com si el partit i el resultat no anés amb ell. Amb aparicions esporàdiques, el mitja punta brasiler s’ha encarregat de mantenir connectada la graderia. El ritme del partit ha decaigut amb el pas dels minuts fins que una obra d’art l’ha fet revifar. Ronnie s’ha desempallegat de la marca d’un rival amb un túnel d’esquena per després, amb la pilota controlada, donar una passada sense mirar. Marca de la casa.

La jugada desprenia nostàlgia. Ell s’ho passa bé jugant a futbol i s’ho passa bé amb la pilota. Sense ella camina però quan la té als peus el permanent somriure que il·lumina la seva cara es fa una mica més gran.

En el tram final, Ronaldinho encara ha tingut temps per aplaudir el gol d’un rival, forçar faltes a la frontal de l’àrea i fregar el gol. L’àrbitre les xiulava gairebé per compassió. I és que el Camp Nou desitjava celebrar una diana seva.

Tot i la justa derrota del Barça davant el Manchester (1-3), el partit ha evocat les nits de Champions contra el Werder Bremen o el Chelsea, on Ronaldinho, en plenitud física, feia i desfeia al seu aire. La forma es perd, el talent no. I ell ho té tot.