"Estic viu, que ningú no m'enterri abans de temps". Aquestes paraules podria haver-les pronunciat Rafa Nadal a plens pulmons després de tornar a assaborir un títol, d'aixecar un trofeu, de demostrar que ell és l'autèntic príncep de Montecarlo, després d'inscriure per novena vegada el nom en majúscules com a campió del torneig monegasc en vèncer a la final Gael Monfils, 7-5, 5-7 i 6-0, en 2h45m.

Feia un any que Nadal no guanyava una final, i ho ha fet en la número 100 de la seva carrera. La felicitat ha tornat a la cara del tennista espanyol, que molts donaven ja per perdut per a grans triomfs. El de Montecarlo ha estat el seu títol número 68 i el 28 Masters 1000 de la seva carrera, amb el qual iguala la marca de Novak Djokovic. A partir de dimecres intentarà a Barcelona conquerir també el seu novè títol al Barcelona Open Banc Sabadell-Trofeu Comte de Godó.

Fam de triomf

Mai les victòries no han estat fàcils per a Nadal, malgrat que en la seva carrera hagi guanyat 780 partits i un total de 68 títols. Amb Gael Monfils, Nadal era el favorit. No en va l'havia guanyat 11 vegades i només en dues ocasions, a Doha, havia perdut amb ell. I el millor, Monfils mai no li havia guanyat cap set en pista de terra. Ho ha pagat car el francès, amb els mateixos anys que Nadal (29). Tot just guanyar 9 punts. Nadal ja l'havia esgotat, i Monfils no ha pogut fer-hi res. S'havia enfrontat al millor de la terra que, a més, tenia ganes de triomf.

De Monfils se sabia el que podia oferir. Un jugador amb gran talent però inconsistent, irregular, tot un ascensor, de pujar i baixar, de semblar un crac a fer l'efecte d'un jove modern amb rastes però sense cap. Tirador tant de cops increïbles, com d'errors infantils. Jugador que, pel seu físic desmanegat, ofereix la imatge de menjar-se el partit o fa la sensació que no pot més i està derrotat. Gairebé a punt d'abandonar. Un jugador que s'anima i desanima ell solet.

De Nadal, en canvi, se n'esperava la iniciativa i l'ha tinguda, l'ambició i l'ha ensenyada, la recuperació i l'ha mostrada. Però també tenia pics i baixos. Potser pels vaivens de l'adversari, potser perquè el partit era massa important per a ell. Un home acostumat a guanyar, que portava un any sense saber què era aixecar un trofeu, podia tenir dubtes, fins i tot podia tremolar-li el braç per molt campió que se sentís, o per molt que sabés que Monfils no li havia guanyat ni un sol set en les quatre vegades que s'havien vist en una pista de terra (8 sets a 0). Però aquesta era com la primera final de Rafa.

Monfils i Nadal gairebé van créixer junts en el circuit, encara que l'espanyol va passar al professionalisme tres anys abans, però el francès era la gran esperança del tennis d'aquell país. Tanmateix, la seva inconstància no l'ha convertit en el Yannick Noah que esperaven els francesos.

Oportunitat aprofitada

Nadal ha entès des del primer moment que aquesta era la seva oportunitat per abraçar-se novament al triomf. I ha sortit decidit, atacant, defensant bé, creuant llargs ral·lis, però els canvis de ritme de Monfils acabaven per desconcertar-lo. Ha tingut avantatge de 3-1 i també de 5-3, però només fins a la cinquena pilota de set no se n'ha anat amb el primer parcial a favor seu per 7-5.

En el segon set, Nadal ha hagut d'esforçar-se més i regalar menys. Ha tingut un desavantatge d'1-3, i amb 3-4 Monfils ha tret per posar 3-5, però el francès ja no podia més. Nadal ha igualat a 4 i ha reconduït el partit al seu aire, amb una notable autoritat i demostrant que és l'autèntic amo del torneig monegasc. I alguna cosa més. No està acabat. Per això s'ha agenollat quan ha vist com el seu cop amb l'esquerra des del fons de la pista ha sentenciat la victòria. El rei de la terra ha tornat.