Hi ha qui pensa que el porter és el futbolista que pateix el pitjor càstig i viu la situació més cruel quan s'enfronta a un rival des del punt de penal que li apunta amb una pilota com si fos una bala i que li llançarà un tret que no podrà salvar. Leo Messi i dos jugadors del Lleida van viure el seu particular diumenge negre experimentant la sensació contrària.

Ha quedat demostrada una vegada més que la responsabilitat més gran en aquell moment és per al botxí designat i no per a l'home que serà afusellat. Un penal és un llançament en el qual el porter sobre el paper no té res què fer. Aturar aquesta pilota només és qüestió de sort, però especialment que el botxí s'equivoqui.

Marcar un penal és una obligació, parar-lo no. A l'última final de la Champions, Oblak, el porter de l'Atlètic de Madrid, va llançar la tovallola abans de temps. Va demostrar poca fe, però també una bona dosi de conformisme, que es va confondre amb passotisme. Es va donar per vençut en tots els llançaments.

A Juanfran, en canvi, li van tremolar les cames i llançar aquest penal va resultar una crueltat per al lateral blanc-i-vermell. Cristiano Ronaldo, en canvi, que va tirar l'últim penal, va sortir airós i fins i tot va arribar a dir, en un altre dels seus moments de supèrbia, que havia tingut una visió en la qual ell marcava el gol del triomf.

Unes setmanes més tard, Cristiano, jugant amb Portugal, no va tenir la mateixa visió i va fallar un penal contra Àustria. No va passar res perquè el llançament no era clau, és a dir no estava en joc cap títol. Uns dies després, un company seu en el Reial Madrid, Sergio Ramos, va fallar un altre penal contra Croàcia, que va frustrar un triomf espanyol. Però no va passar res.

Tanmateix, diumenge vem viure el drama i vam veure futbolistes plorant per fallar des d'aquest punt fatídic. Al matí, dos jugadors del Lleida, Pau Bosch i Òscar Rubio van tenir una experiència que probablement no oblidaràn mai en fallar els seus llançaments en el partit per l'ascens a Segona contra el Sevilla Atlètic.

Ja a la matinada espanyola, un penal, també en una tanda decisiva, pel títol de campió d'Amèrica, submergia en un pantà de dubtes Leo Messi, el golejador més important de la selecció argentina i considerat el millor futbolista del món. El blaugrana es va enfrontar al seu company d'equip, el porter xilè Claudio Bravo, el va enganyar, però el seu tret va llepar la porteria.

Messi, que canviaria les seves pilotes d'or per un títol amb el seu país, segur que va pensar en aquell moment que aquest esport que tants èxits li ha donat era el pitjor esport del món, que el millor futbolista no pot fallar un penal tan clau. I es va anar plorant i maleint un moment en què el seu fill Thiago no va veure marcar el seu papa, i sota aquesta pressió al vestuari va dir: "Me'n vaig. No en jugo més amb la selecció".

Probablement reflexionarà amb el temps. Però res ni ningú no li trauran l'ingrat i insuportable moment que va viure. És la cara fosca de la pena màxima.