Simone Biles ha guanyat l’or en l’aparell de prioritzar-se a sí mateixa. Ha recorregut els 25 metres de la pista per fer un salt vital cap endavant i tenir-se en peu, sense caure al terra ni perdre l’equilibri. La mirada baixa per trepitjar el punt de suport. No s’ha acoquinat, perquè les millors mai ho fan. El dimarts passat, la gimnasta va retirar-se de la final per equips als Jocs Olímpics de Tòquio 2020 per preservar la seva salut mental; un dia després també renunciava a la final individual all round i encara no se sap què farà a la final per aparells. “Ja no confio tant en mí mateixa. Potser és per fer-me gran. Hi va haver un parell de dies en que tothom em tuitejava i senties el pes del món. No som només atletes, som persones i, a vegades, és necessari fer un pas enrere”. Però ella ha donat un pas endavant per visibilitzar un turment freqüent i sistemàtics entre els atletes d’elit, pressionats inhumanament per aconseguir un tros de ferro. Prova d’això són els intents de suïcidi del millor nedador de la història, Michael Phelps, o la depressió de la tenista Naomi Osaka, que el juny va abandonar el Roland Garros.

Aquests dies moltes veus s’han alçat per recolzar la decisió de la gimnasta i humanitzar els trastorns de salut mental, un problema que afecta al 25% de la població mundial però que està absolutament estigmatitzat. Hi ha qui ha dit que és una egoista i una covarda per abandonar una competició per a la qual porta 5 anys preparant-se. Simone Biles va patir abusos sexuals per part del coordinador mèdic de l’equip de gimnàstica artística dels EEUU, Larry Nassar; tot i això i amb només 24 anys, ostenta 19 títols de campiona mundial i 25 medalles guanyades en campionats mundials. Covarda? La gimnasta que anava a guanyar-ho tot només ha perdut la por.

Simone Biles juegos olímpicos retirada salud mental gimnasia - Europa Press

Simone Biles, als Jocs Olímpics de Tokyo 2020. / Foto: Paul Kitagaki Jr./Europa Press