Fa exactament 365 dies que el barcelonisme, com Ferran Palau, viu en un abisme. La tragèdia va tenir lloc a Anfield, feu del Liverpool de Jürgen Klopp, un equip que, tot i haver de remuntar tres gols en contra, va creure en el seu joc més del que va fer-ho el Barça en tota la eliminatòria. Un any després, la ferida segueix coent de mala manera i res fa indicar que hagi de cicatritzar.
El què va passar a la gespa de l'estadi red ho recorda tothom amb pèls i senyals, de manera que, posats a parlar sobre aquell fatídic 7 de maig, val més centrar-se en les conseqüències que el partit va tenir en clau blaugrana.
EFE
Una quinta humiliada
Ningú pot escapar de la màxima universal que diu que sempre hi ha una primera vegada. Ni tan sols els millors futbolistes futbolistes de la dècada. Després de passar-se anys humiliant els rivals (2-6, 5-0, 4-0 i 5-1 al Reial Madrid, 4-0 al Bayern de Munic i al Milan o 6-1 al PSG) la generació de Leo Messi, Sergio Busquets i Gerard Piqué va experimentar la sensació de ser escombrat sobre el terreny de joc. L'any anterior els mateixos jugadors ja van poder fer un petit tast de l'amarg gust de les humiliacions a Roma, però el que van viure a Anfield és, ara com ara, incomparable.
L'escarni dels jugadors del Liverpool, però, no només el van patir els futbolistes blaugrana. A les graderies del feu red, en menor mesura, i davant els televisors d'arreu de Catalunya, milers de culers acostumats a les victòries van experimentar per primer cop una decepció sense precedents. El seu Barça havia perdut eliminatòries clau com les de l'Inter (2010) o el Chelsea (2012), però ho havia fet plantant cara. Aquest cop, com a Roma, l'equip tornava a fer el ridícul.
EFE
Desencís generalitzat
Feia anys que la sensació flotava a l'ambient, però la desfeta de Liverpool va suposar la rematada final. El Barça d'Ernesto Valverde avorria als aficionats barcelonistes, que, acostumats a les meravelles de l'època de Pep Guardiola, execraven la simplicitat –en tots els sentits– del tècnic extremeny.
Si els dos darrers cursos de de Luis Enrique al Camp Nou ja van despertar suspicàcies pel to de l'entrenador asturià, la tirania de la MSN i el caos als despatxos; l'època Valverde, coronada amb la desfeta d'Anfield, va desil·lusionar de manera definitiva a una gran part de la massa social culer. Els registres d'assistència al Camp Nou, de fet, així ho demostren.
Afany de recuperar el model
Si el Barça va caure a Liverpool, però, no va ser per manca d'intensitat, per falta de punteria o per poca concentració. L'equip va ser escombrat perquè abans, molt abans del duel a Anfield, ja havia perdut el model.
Com a Roma, l'equip de Valverde va saltar a la gespa seguint una premissa contranatural de l'ADN blaugrana: especular amb el marcador, fet que va quedar reflectit en l'aposta per Arturo Vidal en lloc d'Arthur o de Philippe Coutinho en lloc d'un davanter.
La realitat és que si el Barça hagués guanyat aquella Champions, Valverde encara seria entrenador del primer equip i el model de la junta directiva de Josep Maria Bartomeu –menys planter, més físic– seguiria sense ser qüestionat. La derrota, a dos anys de les eleccions a la presidència, va servir perquè una bona part dels culers perdessin la paciència de manera definitiva. Com deia Ferran Palau, l'abisme pot ser un paradís.