Veient aquest divendres per televisió Ada Colau entrar somrient a la sala en la qual els comuns s'havien de pronunciar sobre el pacte amb PSC i Ciutadans per retenir l'alcaldia de Barcelona, i sentint el clamor dels assistents al seu pas, des del fons de l'estança fins a la primer fila, entre crits de "alcaldessa!", "alcaldessa!", un podia quedar-se amb una sola idea: que bé que ho han fet els socialistes. Van rescatar la Colau moribunda de la derrota del 26-M i ara els deu la vida, van maniobrar amb perícia per agilitar el transvasament de les elits que 24 hores abans només volien veure desaparèixer de les seves vides l'alcaldessa de Barcelona i van passar a defensar-la a mort i, finalment, van moure tot el tauler municipal i els ajuntaments fins a tancar acords amb els comuns que van molt més enllà de la ciutat de Barcelona. Tindran la potent Diputació de Barcelona o ciutats com Sabadell o Tarragona, per citar-ne dues, on els comuns es posaran de perfil per tornar al passat i menjar-se lentament tot el que han anat dient aquests anys. La desapareguda ICV ha tornat, però ja no és Iniciativa per Catalunya Verds; ara, aquelles històriques sigles són les inicials de l'aliança Iceta, Colau, Valls.

Quan en el 49 aC Juli Cèsar tornava a Roma després de la seva campanya victoriosa a les Gàl·lies, va decidir saltar-se la llei romana que prohibia entrar a Itàlia amb l'exèrcit en lloc de desmobilitzar-lo i es va aprestar a travessar la frontera creuant el Rubicó, un rierol que marcava el límit. Juli Cèsar va pronunciar la seva famosa frase alea jacta est, que es pot traduir com "la sort ja està tirada" o que el pas donat tindrà conseqüències. És evident que Esquerra és avui una formació política ferida per l'actitud dels comuns, formació a la qual han dispensat en els últims temps prou gestos com per no rebre la bufetada que Colau els ha clavat i que només s'explica en benefici propi.

Però, quan va creuar Colau el Rubicó? Ara, acceptant pactes contranatura per conservar l'alcaldia? Quan va pujar al carro del joc brut de l'Estat per desacreditar Xavier Trias amb notícies que eren falses i se sabien falses des del principi? Quan es va mantenir equidistant l'1-O assumint el mínim risc possible? Quan malparlava de les elits barcelonines i de l'Upper Diagonal, o ara que s'ha convertit en la seva candidata mal que els pesi als uns i els altres? La política té moltes vegades finals no previstos i, si això acaba com està ara, tindrem un dels canvis de guió més hilarants dels últims temps. Els afilats ganivets socialistes reposen a sobre del fred marbre, i si parlessin ho farien d'Iceta i la presidència del Senat, del Maragall que va abandonar el PSC... però, sobretot de com de fàcil que ha estat convèncer Colau.

Ja deia Giulio Andreotti, qui en la seva llarga vida ho va veure tot i ho va fer tot: "A les novel·les policíaques sempre es troba el culpable, a la vida real gairebé mai no passa".