Després de moltes setmanes de negociació, Partit Popular i Partit Socialista, les dues formacions hegemòniques des de l'inici de la transició, s'han posat d'acord per a la renovació de quatre dels dotze membres del Tribunal Constitucional que havia de dur a terme el Senat. Dos són a proposta del PP -Alfredo Montoya i Ricardo Enriquez- i uns altres dos del PSOE -Cándido Conde-Pumpido i María Luisa Balaguer-. El pacte és remarcable, almenys, per dos motius: en primer lloc, perquè aquest nou TC serà el que tindrà a sobre de la taula les lleis de desconnexió que pensa aprovar el Parlament de Catalunya i la convocatòria del referèndum per al proper mes de setembre. En segon lloc, perquè reflecteix una cosa que no per sabuda és menys rellevant: quan es tracta de temes d'Estat la resta de formacions polítiques no tenen terreny de joc on poder maniobrar. Només així es pot entendre que, per exemple, Podemos i Ciutadans, que sumen al Congrés gairebé una vintena més d'escons que els socialistes, no hagin pogut incorporar cap candidat. El fet que siguin elegits pel Senat és del tot circumstancial ja que el que s'hauria de mirar, en tot cas, serien els equilibris dels grups polítics al TC.

Però aquest, esclar, no era l'objectiu de la renovació. L'entrada d'un candidat de Podemos hauria pogut, potser, oferir la idea d'una certa dissidència al TC i l'objectiu de PP i PSOE no és reflectir la pluralitat real que expressen les urnes sinó la inexistent unanimitat a la societat espanyola al voltant d'una posició ferma i tancada respecte a la qüestió catalana. Ho expressava molt bé el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, en una molt interessant entrevista que vam publicar diumenge passat. La sentència de l'Estatut que va emetre el TC el 2010 va ser, segons la seva opinió, un autèntic cop d'Estat i ara toca tancar el cercle. L'acord també és un avís a Ciutadans: els seus vots són benvinguts però no li donen dret a tenir un plat a la taula de negociació quan es tracta de qüestions excepcionals.

Amb aquests canvis, als quals caldrà afegir el del nou president, que haurà de sortir d'entre els vuit membres que romanen al càrrec i que tothom adjudica a Andrés Ollero, el TC es disposa a dur a terme una tasca que els constituents no van preveure però per a la qual el govern espanyol i el Congrés li han donat plenes atribucions. El fet que Ollero fos durant 17 anys diputat del PP al Congrés no sembla ser obstacle per a cap dels dos grans partits perquè ocupi la presidència, com no ho va ser que l'actual president, Francisco Pérez de los Cobos, fos militant del PP. Així, certament, costa bastant explicar la separació de poders.