Sentir el president sortint del Tribunal Constitucional, en el discurs de comiat, proclamar que el procés sobiranista que s'ha desencadenat a Catalunya des de l'any 2012 no pot ser resolt per aquest alt organisme de l'Estat és gairebé impagable. I, també, oportunista. Francisco Pérez de los Cobos, magistrat del TC des de l'any 2010 i el seu president des de juny del 2013, ha tingut molt temps per expressar que el camí no era el Tribunal Constitucional. Dir-ho en el moment que s'està acomiadant no és gaire honest. Sota la seva presidència, l'Alt Tribunal ha acceptat una modificació exprés de la llei que el regula, que tenia com a únic objectiu dotar-lo d'instruments per perseguir càrrecs electes de Catalunya; ha acceptat ser un instrument de part i no l'àrbitre neutral que es podia esperar i ha encotillat la Constitució fins a deixar-la inoperant per solucionar problemes territorials. Esclar que el TC no ha de resoldre el que és un tema exclusivament polític, senyor De los Cobos.

La pregunta és per què ha callat durant tot aquest temps i per què demana diàleg ara que la seva opinió ja no és rellevant. Caldrà prendre'n nota a títol d'inventari però, lamentablement, poca cosa més. I el curiós és que que si De los Cobos demanava diàleg al matí, a la tarda eren personalitats tan diferents com el president Carles Puigdemont o l'exseleccionador espanyol de futbol Vicente del Bosque els que advocaven per un diàleg franc en l'acte de lliurament del Premi Blanquerna, un guardó de la Generalitat a personalitats que hagin realitzat en el temps una contribució al desenvolupament i coneixement de Catalunya. En el cas de Del Bosque, unes declaracions seves advocant fa un temps pel dret a decidir dels catalans van provocar un gran enrenou i mai no les va esmenar.

Però certament no han de ser ni De los Cobos ni Del Bosque els qui abordin la qüestió catalana i la reivindicació d'un referèndum. Han de ser els polítics els que acceptin l'envit del Govern i el Parlament. Els que s'asseguin a la taula a negociar. Un esquema avui del tot impossible i implantejable i que no troba en els actors de la política espanyola l'altura de mires necessària i una resposta positiva. Mentre continuï sent així, caldrà quedar-se amb les declaracions dels que pleguen o els outsiders ja que els responsables del diàleg han optat per fer abandó de funcions. Una llàstima.