El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit condemnar a dos anys d'inhabilitació l'expresident de la Generalitat Artur Mas i a penes lleugerament inferiors a l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera d'Ensenyament Irene Rigau per la votació del 9-N del 2014. La decisió, adoptada per unanimitat dels tres magistrats, suposa acceptar una part de l'argumentari del Ministeri Fiscal –el que afecta a la inhabilitació, a la banda més baixa de les penes– i descartar el que comportava les penes més altes per als tres acusats pel delicte de prevaricació. Però és obvi que aquesta sentència no pot ser analitzada ni exclusivament ni prioritàriament partint de la petició del Ministeri Fiscal, sobre la que tornaré més endavant. Sinó que el que ha estat a debat des del primer dia, i va ser el cor del judici del 9-N, continua sent el punt central després de la decisió: Com es pot jutjar i ara, a més a més, condemnar per la col·locació d'unes urnes de cartró en un procés participatiu no vinculant? És assumible una qualitat tan baixa de la democràcia com la que es posa en relleu a l'Estat espanyol?

Perquè, al final, la sentència té un punt entre vergonyós i humiliant i no precisament per als tres acusats. Ho és, sobretot, per als que han intentat i, en bona mesura, han aconseguit arribar a aquest desenllaç. I una vergonya per als que han pretès doblegar l'independentisme català a través de l'ús irregular dels poders de l'Estat, d'una judicialització permanent de la vida política catalana i de la persecució d'aquella gent que, senzillament, pensava diferent. Si el que es buscava era un titular condemnatori del president Mas, és obvi que s'ha aconseguit. Però em temo que aquest, sent important, no era l'únic objectiu sinó que hi havia dos aspectes més igualment importants. Un intent de fer descarrilar el referèndum, la celebració del qual el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el Govern tenen compromès per abans que finalitzi el mes de setembre i llançar un avís a navegants a tot l'independentisme per als pròxims que intentin seguir per aquest camí. Un avís que va més enllà de polítics i càrrecs públics i que també pretén atemorir la ciutadania defensora de la consulta.

Cap dels dos objectius no té aparences de prosperar. En tot cas, el marge de Puigdemont i Junqueras per provar d'evitar el referèndum, si aquest fos hipotèticament el seu desig, la sentència no fa sinó extingir-lo. Ningú del Govern no té prou marge per fer un pas enrere atesa la furibunda reacció de l'Estat, que ha arribat a plantejar l'aplicació no només de l'article 155 de la Constitució –la supressió de l'autonomia– sinó la proclamació de l'estat d'excepció. Una de les coses que encara no s'han entès fora de Catalunya és l'efecte que tenen aquest tipus de sentències i que és justament el contrari del que es llegeix des de Madrid.

I un últim apunt quant a la petició del Ministeri Fiscal pel cas 9-N. Més enllà de la brillant exposició del fiscal Emilio Sánchez-Ulled durant tots els dies del judici, la rebolcada de la sala a les seves peticions –per la rellevància del cas, segurament també a les peticions de la Fiscalia General de l'Estat– és important. Que la sentència sigui sens dubte injusta no obvia el paper de la Fiscalia. Amortitzat com està el pas que vindrà ara pel Tribunal Suprem, caldrà esperar la posició de la justícia europea que, encara que lenta, dirà l'última paraula. I que no pocs juristes dubten que serà, arribat el cas, absolutòria.