Poques persones es mereixen com Alfredo Pérez Rubalcaba l'epitafi que va ser un polític excepcional. D'aquells que un país sol tenir, quan els té, un o dos per generació, no més. Un polític amb mirada llarga, capaç de visualitzar abans que ningú el final d'ETA i propiciar les condicions per a la resolució del conflicte armat; també, avesat a l'hora de planificar, des de l'ombra, la renúncia de Joan Carles I, el 2014, quan la monarquia feia aigües per tots costats, amb casos escandalosos com la cacera de Botswana o la relació de l'ara rei emèrit amb la princesa Corinna. Un polític d'Estat i d'un únic Estat (espanyol, és clar). Un dirigent experimentat com pocs a l'hora d'abordar una negociació política i no perdre-hi més plomes de les necessàries, com molt bé saben els polítics d'altres partits que el van tractar i, sobretot, els nacionalistes i independentistes catalans.

Era aquesta última faceta, la de negociador, al costat de la de brillant orador, la més coneguda per l'opinió pública. Era implacable a la tribuna del Congrés o utilitzant algun dels seus múltiples ressorts per portar l'aigua al seu molí, com aquell 11-M i les hores posteriors en què va tombar Mariano Rajoy ell solet i sense ser candidat amb una única frase: "Els espanyols es mereixen un govern que digui la veritat". I esgotador en una negociació o en una discussió, ja que, com que dormia poc, mai no tenia son. Ni tampoc gana. Vaig tenir oportunitat de conversar i de discutir amb l'Alfredo en desenes d'ocasions i de conèixer de primera mà interioritats de la política, de les que posen els pèls de punta i que tant ens agraden als periodistes, sempre darrere d'un off the record que ens permetés una posició avantatjosa. L'acompanyava des de fa molts anys una molt ben guanyada fama de maquiavèl·lic, aquella que et converteix en un polític que desperta igual els més fervents defensors i els més acèrrims detractors. Era, des de fa molts anys, dels primers.

La seva intel·ligència política i la seva astúcia estava fora del comú, no era normal. Una de les frases que més repetia des de fa anys per explicar la dimensió del canvi històric que s'havia produït a Catalunya i l'evolució que podia tenir a futur era aquesta: "A Catalunya enterren amb la senyera i bategen amb l'estelada". Aquest pànic cap a una Catalunya independent, que no volia i que estava disposat a combatre encara que fos des de la llunyania del poder perdut, és el que s'amagava darrere d'una frase clau pronunciada a finals de gener de l'any passat i que donava pistes importants i, amb una certa antelació, de com el deep state impediria la investidura del president Carles Puigdemont. "Puigdemont no pot ser president de la Generalitat perquè és un fugitiu. L'Estat pagarà el cost de treure del mig Puigdemont i que no pugui accedir a la presidència de la Generalitat. Només li demano al govern [de Rajoy] que sigui hàbil i el descrèdit d'Espanya sigui el menor possible". L'Estat així ho va fer, sense pensar-s'ho i a ulls clucs, però el govern de Rajoy, matusser com era, ni va ser hàbil ni va impedir el descrèdit internacional en què es troba immersa Espanya.

Quan d'aquí a molt temps els historiadors repassin els polítics espanyols que han destacat en aquestes primeres dècades des de la mort de Franco i enmig d'una mediocritat preocupant, Rubalcaba hi serà, entre ells, i ho farà com el polític més complet i carismàtic de la segona etapa de la transició espanyola.