Jaume Roures, un dels propietaris de Mediapro i l'home que va consumar amb la seva perícia el salt a la ruïna econòmica i declivi consegüent en influència del grup Prisa i el diari El País en guanyar la batalla pels drets del futbol, és al radar de l'Estat des de fa molt temps. No és un empresari segons l'ús, entre altres coses perquè es defineix com d'esquerres i catalanista. Una cosa poc corrent en el nivell de l'èxit empresarial que acumula Roures, on segurament el que s'espera des de l'establishment és que sigui de dretes i anticatalanista. No és independentista, així ho assegura reiteradament, però en ocasions també afegeix que determinades actituds com la repressió de l'1 d'octubre o la permanència dels presos a les presons d'Estremera i Soto del Real li generen un fort corrent de simpatia. Té a més una bona relació amb Pablo Iglesias, de la formació política del qual en algun moment s'ha considerat proper.

L'aparició del seu nom en un document de la Guàrdia Civil especulant sobre la possibilitat que estigués al comitè executiu del referèndum de l'1 d'octubre i també al capdavant de l'estratègia de comunicació del procés té poques aparences de ser real. Entre altres coses, perquè hi ha des d'informació molt seriosa fins a literatura suficient dels mesos i setmanes anteriors al referèndum i de les reunions que es van fer, i la presència en elles de Jaume Roures no apareix. Unes converses telefòniques de tercers no poden donar carta de credibilitat a una cosa que és només especulativa. En qualsevol cas, el salt als mitjans de comunicació ja s'ha fet: primer va ser fa unes dates El Punt Avui i ara Roures.

Llavors, per què l'interès en Roures? Bàsicament per tres coses: va muntar a Mediapro el centre internacional de premsa de seguiment del referèndum i el va posar a disposició del Govern, de la Generalitat, dels grups parlamentaris, dels partits polítics i de les entitats sobiranistes perquè realitzessin les seves compareixences públiques. Diversos centenars de periodistes de tot el món van treballar des d'allà amb la tecnologia i facilitats pròpies d'un grup de comunicació líder global i previ pagament d'una quantitat simbòlica.

Les altres dues raons tenen a veure amb sengles documentals: el primer té per títol Las cloacas de Interior i era una denúncia sobre la guerra bruta del Ministeri de l'Interior contra el sobiranisme. Encara que cap televisió d'àmbit estatal no va emetre el documental i la seva projecció va quedar limitada a TV3 i Euskal Telebista, la televisió basca, a través d'internet la seva difusió ha estat important i la imatge de les clavegueres de l'Estat fabricant proves per incriminar els líders independentistes ha danyat seriosament el govern espanyol. El segon ha estat un documental sobre l'1 d'octubre emès més recentment que registra l'arribada de les urnes als col·legis electorals, la violència policial d'aquella jornada i la repressió contra l'independentisme i els ciutadans concentrats als centres de votació.

Aquestes tres situacions sembla que han situat Roures en el punt de mira. Fora d'això, molt fum i res més.