No al diàleg amb el govern català i no a la mediació internacional. Sí al desenvolupament de l'article 155 de la Constitució i sí al requeriment sui generis del govern espanyol a Carles Puigdemont perquè contesti en el termini de cinc dies si es va proclamar o no la independència a la sessió de dimarts passat en el Parlament. Aquestes quatre cantonades delimiten a la perfecció el terreny de joc en què se situa la resposta del govern espanyol al temps mort que ha ofert el Govern en deixar en suspens els efectes de la declaració d'independència a la Cambra catalana. Res del que va dir Puigdemont al Parlament dimarts passat no ha servit per a res a Madrid, que no vol sentir parlar d'un període de distensió. Pot decantar aliats que Puigdemont no tenia fins ara a Catalunya, com s'ha vist amb Ada Colau, o fins i tot amb alguns dirigents socialistes agraint-li la seva contenció. Sumar aliances mediàtiques a Europa i als Estats Units. Però Madrid viu, en aquest terreny, en un altre món. Al seu món. Juga una altra lliga: la d'aquell que no vol sentir el que succeeix al seu voltant i va a pinyó fix.

Tant és que Mariano Rajoy se senti desconcertat pel moviment de Puigdemont. El govern espanyol ha decidit des de fa temps l'estratègia: només treballa amb dos escenaris, la rendició i retirada del projecte polític de les autoritats catalanes cap a la independència i, a partir d'aquí, una negociació posterior sobre una aplicació menys contundent de les conseqüències de la derrota. O bé, l'ús de tot l'arsenal jurídic per prendre el control del poder que encara li resta a Catalunya, que a la pràctica és poc però d'una simbologia important. En canvi Puigdemont, en una jugada destinada a guanyar complicitats i donar temps perquè qualli alguna de les múltiples iniciatives de mediació internacional no ha tingut objeccions a desmuntar allò que tenia previst. Per què?, es pregunten molts. No hi ha una explicació convincent encara que molts afirmen que un pas enrere el treia del terreny de joc i un pas endavant, segons molts dels seus col·laboradors, també. I a partir d'aquí, la hipotètica mediació era molt més difícil. Per això ha optat per resistir al lloc on era perquè ningú no el tregui del tatami que està ocupat majoritàriament per un adversari molt més poderós.

L'article 155 s'ha posat en marxa i ja no s'aturarà; l'Audiència Nacional ha tornat a citar per sedició també dilluns els presidents de l'ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i tampoc no s'aturarà. Ningú no creu que la Fiscalia no acabi demanant aquell dia mesures cautelars. I l'inici de la setmana que ve apareix en l'horitzó enormement complicat. El debat del Congrés dels diputats d'aquest dimecres va deixar poc marge per a l'optimisme. El PSOE difuminat i Hernando (PP) i Rivera (Cs) fent de diputats bastant més que bel·ligerants van marcar el perfil de la política espanyola amb Catalunya: "a por ellos" i sense manies.