Expliquen que en els dies posteriors al dinar del Palau de la Moncloa entre el president Mariano Rajoy i el de la Generalitat, Carles Puigdemont, del mes de gener passat, el primer va confessar obertament al seu entorn: "Aquest Puigdemont és un perill. Es creu que podrà fer el referèndum. Ha d'estar sonat". Tant va ser així que l'Operació Diàleg, que com a tal mai no va arribar ser real i no va passar de ser un mer miratge, es va començar a desmuntar, convençuts que amb el president Puigdemont no hi havia res de què parlar ja que el referèndum i la seva retirada no formaria part de les negociacions. En el fons, la situació viscuda aquest 2017 tampoc no és gaire diferent de la que va succeir el setembre de 2012, quan Mas va avançar les eleccions després de la negativa de la Moncloa a parlar d'un simple pacte fiscal; o, més recentment, respecte a la sobtada ruptura que es va produir quan la Generalitat va convocar la consulta participativa del 9-N.

La qüestió central va ser, a partir d'aquell dia, com es mirava de contrarestar "el perill Puigdemont". La primera línia de treball va ser destacar que a Catalunya el Govern espanyol no tenia interlocutor. Tant hi feia que fos un sofisma, ja que les institucions catalanes estan plenament vigents. Era una manera d'assenyalar-lo directament com el gran responsable de la deriva independentista del seu Govern, destacar la seva incapacitat per teixir acords amb Madrid i, de passada, mirar d'unir esforços i teixir complicitats amb el municipalisme no independentista que, fonamentalment, és del PSC o bé dels Comuns. La segona línia d'actuació va estar encaminada a dividir el tàndem Puigdemont-Junqueras, president-vicepresident. El primer era presentat a ulls de l'executiu de Rajoy com l'intolerant i inflexible; mentre el segon, com el dialogant i l'independentista tranquil. Que el tiquet gaudeixi de molt bona salut era irrellevant: l'opinió publicada en paper, les ràdios i les televisions s'encarregarien de desmentir-ho o matisar-ho.

La tercera linea de treball era la més fàcil: Mas torna i serà el candidat a la Generalitat. S'enfronta a més de deu anys d'inhabilitació, amb una fiscalia empenyent a fons perquè sigui així i el Tribunal Suprem, per les notícies que es filtren, gens orientat a rebaixar substancialment la condemna quan li arribi la sentència del TSJC. Però Mas sempre espanta: la CUP, ERC, els Comuns, els mitjans de comunicació, l'establishment i, segurament, algun dels seus. La carpeta Mas, tanmateix, no es pot despatxar en un breu apunt i caldrà tornar-hi ben aviat.

La quarta ofensiva acaba de començar: ara l'argument és que Puigdemont està aïllat en el seu propi partit des que va anunciar que no seria candidat a la presidència de la Generalitat; que ningú en el PDeCAT entén la seva estratègia per convocar el referèndum; que en el dia a dia està en mans d'ERC i de la CUP; i que enganya permanentment els seus interlocutors. En resum, que no és de fiar.

No deixa de cridar l'atenció: tants i tants esforços per a un referèndum que sempre s'assegura des de Madrid que no es farà. Però avui d'això se'n diu informació.