Aquest diumenge es compleixen tres setmanes i mitja de les anòmales eleccions del 21 de desembre, que van atorgar a les candidatures de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP la majoria absoluta al Parlament. Un resultat, 70 diputats de 135, que a més va estar acompanyat d'una participació a les urnes que es pot considerar excepcional, ja que en cap dels comicis anteriors no s'havia assolit el 80% de sufragis emesos. Si hi afegim que les eleccions van ser convocades per Mariano Rajoy, que l'autonomia estava i hi està, a la pràctica, suspesa, i, a més, que el Govern espanyol ha provat per tots els mitjans al seu abast d'impedir la repetició de la majoria política que hi ha al Parlament des de 2015, el valor polític del resultat assolit el 21-D no només és excel·lent, sinó que també ha de ser preservat.

Feta aquesta necessària precisió i assumint tothom -també l'oposició- que és aquesta majoria política la que ha de governar Catalunya els quatre anys vinents, la clau és com ha d'orientar-se la legislatura que oficialment s'obre aquest dimecres al Parlament i que ha de ser el més estable possible i donar pas, en el termini de temps més curt possible, a un Govern que comenci a restablir les polítiques avui paralitzades. Amb el benentès que l'estabilitat i la durada depenen de múltiples factors, alguns d'interns i molts d'externs. I que, en cap cas, no serà un temps de normalitat democràtica, ja que l'exili, la presó i els processos judicials acompanyaran la legislatura i el Tribunal Suprem acabarà incidint en el dia a dia del Govern que es constitueixi.

En aquests moments, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana tenen una bona base d'acord en el pacte assolit a mitjans de setmana a Brussel·les entre Carles Puigdemont i Marta Rovira, acompanyats d'Albert Batet i de Jordi Bacardit, respectivament. En aquest compromís, els republicans assumien la presidència del Parlament, com a l'última legislatura amb Carme Forcadell, i JuntsXCat, és a dir, Puigdemont, rebia el suport d'Esquerra per ser investit president de la Generalitat.

En conseqüència, el president Puigdemont té els tres ressorts necessaris per intentar la investidura a la cambra catalana: la legitimitat històrica com a president destituït per l'article 155 de la Constitució, el Govern espanyol i Mariano Rajoy; en segon lloc, ser el guanyador a l'espai independentista el 21-D; i finalment, tenir el suport d'Esquerra Republicana, la qual cosa li garanteix -juntament amb la CUP- la majoria absoluta al Parlament. Per si hi ha dubtes, tot això quedarà clar quan hi hagi un nou president del legislatiu català i formalitzi la preceptiva ronda de converses amb els grups parlamentaris.

Si això és així, i ningú no pot negar que sigui així, per què Carles Puigdemont hauria de renunciar a anar a la investidura i intentar dur a terme el que els catalans manen amb el vot?

És obvi que és una investidura incerta. Si Puigdemont torna a Barcelona serà detingut immediatament i si es fa servir qualsevol altra fórmula serà, probablement, desestimada, potser fins i tot pels lletrats del Parlament. A més, gravitaran, qui sap, altres impediments no pas menys importants: des d'un pronunciament del Tribunal Constitucional prohibint la celebració del ple o anul·lant els acords adoptats pel Parlament, fins a una hipotètica negativa del cap de l'Estat a sancionar el nomenament.

Però això és, ara com ara, posar portes al camp i prendre per certa una cosa que encara no ha passat i que, avui, forma part només del que hem sentit en declaracions públiques. Quan s'iniciï la investidura, hi haurà elements reals i no només declaracions interessades i, en molts casos, que tendeixen únicament a exercir una determinada pressió.

Dues últimes reflexions: la interlocutòria del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena denegant a Oriol Junqueras la seva petició d'abandonar provisionalment la presó d'Estremera per anar a la sessió d'obertura de la dotzena legislatura i a l'elecció del nou president del Parlament i més endavant a la sessió d'investidura, acollint-se a un dret que li reconeix explícitament la Constitució i que té precedents en el cas d'un parlamentari d'Herri Batasuna vinculat a ETA, és, en el terreny dels gestos, més important que no sembla: reflecteix que no hi haurà cap mena de treva judicial.

A l'independentisme català se li aplicarà legislació pensada per a la lluita antiterrorista, les manifestacions pacífiques de l'11 de setembre acabaran sent una inacceptable pressió a l'Estat i, com s'ha vist, la policia culparà els Mossos de la violència de l'1 d'octubre per inacció. Un relat ple de fake news basat en una mentida rere l'altra. A més, un cop posada en marxa la maquinària judicial, no s'ha de comptar amb canvis bruscos. El cas de Junqueras és extensible als altres dos diputats empresonats, Jordi Sánchez i Joaquim Forn.

En conseqüència, cal pensar en un judici al Tribunal Suprem a tots els líders polítics -membres del Govern i responsables dels partits independentistes- i també de les dues associacions més representatives de l'independentisme, l'ANC i Òmnium, en el termini d'un any.

La segona reflexió: en el nou Govern no s'han d'adoptar a priori restriccions que afectin els integrants amb processos judicials. La situació és prou anòmala com perquè cada cas sigui analitzat individualment a partir de la situació personal, la cohesió del nou Govern, l'experiència per aportar i el coneixement de l'àrea a exercir. En tot cas, és obvi, el judici i la posterior sentència, si fos condemnatòria, obligarien a fer canvis. Però això avui tampoc és a l'agenda.