L'estrena de la XIII legislatura de les Corts espanyoles ha estat marcada per dues situacions clarament antagòniques: d'una banda, la dignitat dels presos polítics independentistes, presents tant al Congrés com al Senat, i, per l'altra, la vergonya d'un Estat incapaç de complir els mínims democràtics exigibles amb uns parlamentaris que, agradi o no, han estat escollits pels ciutadans catalans com els seus representants. Junqueras, Sànchez, Turull, Rull i Romeva, en la seva restringida llibertat, no han negat la salutació a ningú, tampoc als qui han fet tot el possible perquè estiguin sent jutjats al Tribunal Suprem, amb petició de penes del tot exagerades en l'actual ordenació jurídica, la qual cosa els manté en una presó provisional injusta que ja ascendeix per a ells entre els 456 i els 582 dies.

És la dignitat dels que van liderar el país en el referèndum de l'1 d'octubre i que avui són a la presó o l'exili. Però són també els representants de més de dos milions d'electors que aquella jornada van fer història i que aquest dimarts han pogut mirar directament als ulls als qui han muntat aquesta causa general contra l'independentisme. D'altres, no han pogut aguantar igual la mirada. En moments diferents, Junqueras i Jordi Sànchez han demanat de parlar, directament, a Pedro Sánchez. L'independentisme disposat a dialogar, costi el que costi, en aquesta cursa de fons en la qual l'altre sempre diu que no.

Les cinc hores de sessió parlamentària han tingut moments de vulneració de drets fonamentals, com el de llibertat d'expressió, al mig de tot el muntatge del deep state per minimitzar al màxim la presència obligada dels presos polítics a la sessió de constitució de les Corts espanyoles. Des de la prohibició que conversessin amb els periodistes, fessin declaracions públiques o poguessin utilitzar un telèfon mòbil per parlar amb un mitjà de comunicació, fins a les mesures restrictives perquè poguessin veure els seus familiars presents a la sala. També, ridículs: com que el diputat pres Jordi Turull hagués de fumar en un lavabo perquè no se li permetia com a la resta de parlamentaris sortir a una terrassa habilitada per a fumadors.

Però al costat de la dignitat dels presos, sobresortia la vergonya d'un Estat que emergia a ulls de l'opinió pública internacional amb presos polítics al seu hemicicle. Una cosa que no ha passat, òbviament, desapercebuda per a l'opinió pública internacional des del mateix dilluns en què van anar a recollir les credencials en un cotxe policial. Les escenes de diputats de la troglodita dreta espanyola colpejant exageradament els seus pupitres, perquè no se sentís com prometien els diputats independentistes la Constitució sota la fórmula de "per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, per la República i per l'1 d'octubre", no són més que el reflex dels qui, davant la paraula, només tenen com a resposta l'odi, l'agressió i l'autoritarisme.

Junqueras, Sànchez, Turull, Rull i Romeva, ja de tornada a les seves cel·les de Soto del Real, bé poden fer seva aquella cançó que cantava Raimon també un mes de maig de fa ja 51 anys, a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid, i que portava per títol 18 de maig a la 'villa'. Aquells versos que van immortalitzar aquell concert, en un context de final de la dictadura i d'ànsies de llibertat, semblen escrits per a una jornada tan trista com la d'aquest dimarts a les Corts: "Per unes quantes hores / ens vàrem sentir lliures / i qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure".

Per això, el Suprem i les meses del Congrés i del Senat volen a qualsevol preu que aquesta situació, aquestes imatges, no es tornin a repetir. I, per això, no tenen cap objecció a violentar mecanismes i saltar-se els tràmits. Que cal demanar un suplicatori? S'interpreta la norma a gust de qui té la paella pel mànec... i llestos! Tot molt normal encara que no tingui res de normal.