L'ímpetu i l'agressivitat amb què s'han llançat Partit Popular, PSOE i Ciutadans contra l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, per haver cedit l'auditori Caja de Música al president Puigdemont, al vicepresident Junqueras i al conseller Romeva el proper dia 22 perquè el Govern de Catalunya exposi a la capital d'Espanya la que considera la seva última oferta per intentar fer un referèndum acordat és molt més que un incident. És un clar exemple del deteriorament que viu la democràcia a Espanya on els seus partits més importants són capaços de boicotejar sense cap objecció un acte polític simplement perquè estan en desacord amb el que allà s'exposarà.

Ja va ser tota una anomalia el que va passar en el Senat on el seu president Pío García Escudero va negar una sala al Govern de Catalunya perquè parlessin Puigdemont, Junqueras i Romeva. Haurien pogut parlar, és clar, si el tema no hagués estat la independència de Catalunya, ja que a l'edifici del carrer Bailén se succeeixen regularment actes i presentacions sobre les coses més variades, però sobre el referèndum no. Només en un ambient tan estrany i de tantes unanimitats acrítiques com el que es viu a molts sectors oficials de Madrid aquella negativa pot arribar a entendre's i el silenci còmplice de tants sectors intel·lectuals i socials ser comprès.

Però és que ha tornat a succeir! I la resposta ha estat fins i tot pitjor. En aquest cas sobre Carmena, que ha cedit a Puigdemont, Junqueras i Romeva un espai en el centre Cibeles de Cultura y Ciutadanía, amb capacitat per a unes 270 persones, i sobre l'alcaldessa de Madrid han caigut tants improperis que seria impossible recollir en aquest article. Hi va haver, no fa tant temps, una anunciada Operació Diàleg per part del Govern d'Espanya, que mai no vam saber bé en què consistia perquè no hi va arribar a haver cap oferta. Ara s'ha creuat un llindar perillós: no és, en contra del que es propaga a Madrid, el desig d'una part molt majoritària de la societat catalana –que les enquestes xifren entre el 70 i el 80%– de celebrar un referèndum. Sinó tractar d'impedir als seus representants legítims al màxim nivell que puguin traslladar a l'opinió pública la posició política d'aquells que representen. Diguem-ho clar: emmordassar el dret d'expressió del Govern de Catalunya.

I és un fet molt greu. Només des de l'estultícia es podia actuar així. Convertir una simple conferència dels màxims representants de Catalunya amb la paraula com a única arma en una guerra sense treva per impedir que arribi a parlar al local municipal i es desdigui de la seva decisió no és només un menyspreu a les autoritats democràtiques catalanes. És un dels actes més penosos, tristos i lamentables protagonitzat per les seves més destacades forces polítiques parlamentàries.