Centenars de milers de catalans van sortir al carrer de Barcelona aquest diumenge per demanar la llibertat dels nou presos polítics catalans, en presó provisional sense fiança i repartits en tres presons diferents de la comunitat de Madrid (Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco) per decisió del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. També, en suport del president català, Carles Puigdemont, els quatre consellers exiliats i Marta Rovira. Sobre tots sis hi penja una ordre d'extradició de la justícia espanyola repartida entre quatre estats diferents. Més enllà de la xifra final d'assistents —uns 750.000 segons els organitzadors i 350.000 segons la Guàrdia Urbana— la marxa va ser gegant, un adjectiu emprat, entre d'altres, pel diari francès Libération, i molt multitudinària per mitjans com Aljazeera, el principal canal de notícies de televisió per al món àrab, que fins i tot situava la concentració del Paral·lel, no únicament d'independentistes però sobretot d'independentistes, en segon lloc del seu informatiu internacional, just després de l'atac amb míssils a Síria.

L'independentisme va mostrar múscul allà on és més unitari, al carrer. I va deixar sense arguments els que prediquen incansablement el desànim existent en la majoria sobiranista al Parlament, que té majoria absoluta a la cambra. No és la primera vegada ni serà la darrera: així com el jutge Llarena ha construït un relat que té poc a veure amb la realitat quan parla de cop d'estat, rebel·lió, sedició o violència, els partits del 155 s'alineen sota un argument que sol aguantar malament el contrast amb la realitat i que es resumeix en la cançó de l'abatiment de l'independentisme. De vegades, com aquest diumenge, tot aquest argumentari fal·laç necessita ben poca cosa per desfer-se com un terròs de sucre. En aquest cas n'hi ha hagut prou amb la primera escalfor de la primavera.

El món sencer ha tornat a comprovar que la irritació catalana continua viva, com també la manera catalana d'abordar el conflicte amb l'estat, a còpia de civisme, democràcia i paciència. Doncs esclar que hi ha un gen català d'abordar la situació davant d'un estat que té el monopoli de la violència i fer evident que la marea groga continua existint malgrat la repressió d'un estat que es nega al diàleg i que està embrancat en una batalla perdedora: emfatitzar la violència inexistent als carrers catalans. Els centenars de milers de catalans que s'han manifestat als carrers de Barcelona són hereus del referèndum de l'1 d'octubre, el triomf més gran que ha aconseguit el catalanisme durant l'època moderna. La derrota més gran d'un estat europeu i, sens dubte, de l'espanyol en dècades.

A partir d'aquest dilluns, el jutge Llarena comunicarà als nou presos polítics catalans que manté en presó provisional el seu processament per acusacions a molts d'ells tan greus i inexistents com pel delicte de rebel·lió. És la mateixa acusació que ja ha descartat la justícia alemanya amb Puigdemont i que, probablement, acabarà descartant el Regne Unit, Bèlgica i Suïssa. Són prou països i prou importants perquè el Tribunal Suprem corregeixi l'acusació. Lamentablement, però, no passarà res de tot això. Fins i tot a risc que la derrota espanyola sigui evident a ulls del món sencer. La supèrbia té aquestes coses.